Morganne Blais-McPherson ha comunicat el 28 d'octubre des de Labor Notis, que aborda l'actualitat dels conflictes laborals: “Els treballadors immigrants de la indústria tèxtil han guanyat una llarga lluita contra la setmana laboral de 84 hores a Itàlia”. S'ha produït en Prato, de reconegut prestigi en la indústria de la roba, prop de Florència. “Cansats de treballar 12 hores al dia, els set dies de la setmana, els treballadors de la indústria tèxtil estan a Itàlia en el centre d'un moviment cada vegada més fort per a aconseguir el ‘dret 8 x 5’, la jornada de vuit hores els cinc dies de la setmana”.

El 12 d'octubre tres treballadors pakistanesos van tornar a la fàbrica Texprint de Prato després de guanyar la vaga iniciada al gener per a aconseguir una setmana laboral de 40 hores. En l'entrada van rebre la benvinguda més treballadors i van cridar als membres del sindicat Si Ensabonades: “Mai piu schiavi!” (Esclau mai més). Si Ensabonades va indicar que esperava que la companyia readmetés en breu a la resta de treballadors que havien participat en la vaga.

El conflicte de Texprint ha portat a la llum les sorprenents condicions de treball que sofreixen algunes obres dins de la indústria italiana (per als estàndards europeus) i les violentes respostes de l'Estat a les seves demandes, com els patrons. Prato és un dels centres forts de la indústria de la moda que produeix el llegendari Made in Italy a la Toscana italiana.

Encara que es negava en el públic, des de fa molt temps se sabia que en el polígon industrial de Prato estaven realitzant jornades diàries de 12 hores procedents de la Xina, del Sud d'Àsia i de l'Est d'Àfrica, moltes vegades sense contracte. Texprint es presenta en la web de la manera següent: “Els nostres productes són el resultat de rigorosos estudis realitzats seguint les últimes tendències. Tenim un team especialitzat atent a la moda de cada moment”. No obstant això, sota l'ombra de la imatge fashion, Texprint ocupava els obrers en condicions similars a l'esclavitud per a moure màquines d'acolorir teles de totes classes amb estampació digital

Molts obrers tenien un contracte d'aprenent per a reduir les càrregues socials com els impostos i mantenir al treballador en precari. A pesar que el conveni de la indústria tèxtil a nivell italià garanteix als obrers el pagament de vacances i dies festius, el descans per malaltia, les indemnitzacions per accidents de treball, etc., els de Telprint mancaven d'elles.

Alguns d'ells van recórrer al petit i combatiu sindicat Sindacato Intercategoriale Ensabonades (SI Ensabonades). Si Ensabonades (‘Ensabonades’ és Comitati vaig donar base abreujada), fundada en 2010, és especialment coneguda en el nord d'Itàlia i s'ocupa dels drets dels treballadors immigrants en l'àmbit logístic. La seva fama és dura perquè utilitza vagues, corts de carrers i bloquejos de llocs de treball. En aquests casos, els amos intenten evitar la barrera utilitzant cotxes particulars d'entrada i sortida de materials, portant els treballs a altres fàbriques, etc. Per contra, els treballadors necessiten ajuda per a mantenir fermament la tanca les 24 hores del dia, que és el menjar, el campament de dormir… i fer front als pinxos dels amos.

ESCLAUS INVISIBLES
Citar pinxos no és una ximpleria. A l'agost els homes enviats per la companyia van atacar als que estaven en el picet amb pals i pedres, enfront de les policies que rentaven les mans, per les xarxes socials es van difondre les imatges. No sols ha ocorregut en Texprint, sinó que en Pratón l'11 d'octubre van anar a colpejar als amos i al criat que ells portaven als treballadors immigrants que protestaven a les portes de la companyia Dreamland. Quatre obrers van ser enviats a l'hospital ferits. Els empleats també denuncien la intervenció de la Màfia.

En les imatges de l'esdeveniment és evident que alguns dels agressors són d'origen xinès i té una explicació. A la ciutat industrial de Prato, que produeix prop del 20% de les exportacions de teixits d'Itàlia, el 24% dels treballadors són estrangers, i més de la meitat són xinesos, oficialment 12.000 persones, però algunes fonts consideren més de 20.000. Els 3.000 tallers que els xinesos gestionen en Prato són les subcontractes de les companyies que embenin Made in Italy, un clar exemple de l'anomenada deslocalització interna que, malgrat ser forta a Europa, a penes es menciona.la

Délocalisation sud plau –literalment la deslocalització en el terreny– va ser ideada per l'antropòleg Emmanuel Terray per a descriure en 1999 aquest element fonamental de la globalització neoliberal. La seva deslocalització explica com, mitjançant l'ocupació de treballadors estrangers no parats, copiem en la mateixa metròpoli capitalista les mateixes condicions laborals que sofreixen els obrers en el Tercer Món: salaris extremadament curts, eliminació de patrocinis, sense dret a sindicar-se, jornades sense fronteres, cobrament en negre…

“En conseqüència –deia Terray fa dues dècades que les coses no s'han corregit–, les empreses que no tenen la possibilitat de deslocalitzar la seva activitat utilitzen el treball il·legal com si es deslocalitzessin a l'exterior, és el que és la délocalisation sud plau. En part, la deslocalització interna dona majors avantatges a la patronal que la deslocalització a l'estranger, ja que amb aquesta última has d'enviar, d'una banda, els problemes de termini (més els de portar aquí el que s'ha produït fos) i per un altre, diversos tècnics o responsables a l'estranger, més despeses”.

Els immigrants que no tenen accés a tots els papers tenen, per tant, un paper fonamental en l'anàlisi de Terray en cinc sectors, a l'hora de reduir les costes en un Occident ric que suposadament té regulat el seu mercat laboral. En l'àmbit de les obres públiques, les grans companyies que obtenen contractes administratius mantenen el seu ús net, però les subcontractes que han de fer tots els treballs han de recórrer a immigrants no reglats per a entrar en la guerra de preus barats. L'hostaleria és el segon sector afectat per l'epidèmia de treball no declarat, allotjaments, hotels, etc. El tercer sector és el tèxtil. I les altres dues són la cura de les persones i l'agricultura, que necessiten mà d'obra barata i molt.