El passat és un rosari enrotllat al Retrobispo”. I no sabem el que li ha succeït a Hasier Larretxea, igual li han succeït coses que ens succeeixen a mesura que la vida avança. Però ell posa els versos bells i romàntics: “El passat és un rosari enrotllat al Retrobispo”.

Tan esmolada com la destral del seu oncle Donato i tan ràpida com la serp, la nostra ploma era molt volguda i odiada pel provocador i heterodox Hasier Larretxea. Si entre els nostres poetes bascos no era el mateix que els bascos, amb les seves edicions bilingües…

En aquesta ocasió, no obstant això, el Vel d'una Fugida s'amaga en l'àrea d'aquest vulgar difús (Balena Blanca, 2021), ocultant-se en l'àrea per a aparèixer, evocar i tornar al seu mobiliari: “En l'ombra de la primavera de l'oblit/no hem escoltat durant dècades/som un murmuri.// Caiguda de la Nespra/ sense salvació”.

El llibre comença a confondre's, pel que sembla sense rumb, com el que no s'atreveix a balbotejar. Després s'adona que no és fàcil conciliar la pau amb la nostra pròpia imatge, amb els seus cognoms, que ens van ferir per primera vegada: “Ocell aleta ferida/ no pot…”. I després apareix tan fascinant com la llum de neu, aquest text biogràfic al principi, ja li dic, la qual cosa m'ha fet dur i al final m'ha convençut i fins i tot m'ha agredit: tot a tu, tot fred, a vegades una sola paraula, una invitació a escoltar una cançó. O una foto en cas contrari. O fins i tot aquella foto que mai es va prendre. Perquè ara, després dels anys, els palaus i les zones verdes es mostren a l'altura dels nostres ulls més transparents i clares que totes les fotografies que es van prendre.

No és una complicació el discurs de Larretxea. Al contrari, et confon en els seus assumptes, en les seves pròpies imatges. Perquè no es pot expressar d'una altra manera el Borrós d'una fugida. És obscè i fang quan toca amb les mans idealitzacions del passat –un aljub, dipòsits de falguera–, i bell i místic en cantar per moments des de la mort inevitable a la vida, “l'escriptura és una forma de neteja”. Perquè som perquè vam ser, i perquè en un moment donat deixem de ser-ho hem aconseguit continuar viu, vèncer del sòl l'art i la poesia, per a tornar després inevitablement a la terra.