On neix el llibre Matis en sota de pau?
Fa deu anys vaig entrevistar a Maixabel Lassa. Després vaig conèixer a Robert Manrique, víctima de l'atemptat d'Hipercorre, i em vaig adonar que el tema m'interpel·lava. Vaig començar a conèixer a un col·lectiu amb una imatge totalment unívoca i estereotipada, tan plural com les persones que ho formen. Menyspreant l'esquema de l'odi i la inquisició, a més de ser famílies de víctimes d'actes armats en l'Estat espanyol, em van interessar els testimoniatges que han defensat el procés de pau, la igualtat i la justícia.

Vostè ha rebut quinze testimoniatges. Ha estat difícil l'elecció?
Al principi vaig preparar una llista de 50 o 60 persones. El criteri principal per a la selecció final ha estat recollir els testimoniatges dels qui han perdut a algú en la família a conseqüència dels actes armats. I per a això m'he basat en tres contextos que delimiten la historiografia; de 1968 a 1975, de 1975 a 1982 i de 1982 a avui. Inclou les accions armades dels revoltats, els aparells d'Estat, els funcionaris de les presons, els membres d'extrema dreta, etc. I, com deia, he volgut recollir testimoniatges que, fugint del relat polaritzat, prioritzen el respecte a l'altre. Aquesta categoria moral i ètica em sembla irrefrenable, perquè demostra que en l'Estat espanyol durant aquests 50 anys la violència ha tingut diverses formes.

Quin és el fil conductor del llibre?El
punt de partida de les víctimes cap a la pau. La pau no és només una societat sense violència: tots defensen que la pau, perquè totes les víctimes se sentin respectades, és impossible construir una societat més justa. Tots s'oposen a la guerra de l'Iraq, a les polítiques de refugiats o a la Llei Mordassa. És més, en molts casos eren famílies no excessivament polititzades, però quan han estat víctimes de la violència s'han compromès amb la societat. I sobretot accepten ser “víctimes”, però reivindiquen ser supervivents.

Vostè ha començat el llibre amb les xifres de víctimes d'aquesta mena de violència en l'Estat espanyol, subratllant les llacunes de la història.
Sí, comptabilitzant totes les víctimes identificades des de la primera acció d'ETA fins a l'actualitat, hi ha unes mil. La majoria són provocats per ETA. El problema és que només coneixem el relat oficial i oblidem que, per exemple, en la Transició hi ha 500 morts sense resoldre. Per tant, es posa de manifest que els crims de l'aparell estatal han estat ocults o, almenys, no han estat jutjats adequadament.

Segons això, es pot dir que la Transició no va ser tan “pacífica i modèlica” com han venut, no?Una
de les conclusions més rellevants és que la Transició va crear un model d'oblit, denunciat posteriorment pels relators de les Nacions Unides, Amnistia Internacional i Human Rights Watch. I aquesta estructura d'oblit ha permès mantenir la impunitat de l'aparell estatal contra els dissidents. Per tant, lluny de ser exemplar, no va haver-hi transició. La Transició democràtica va ser la continuació del model que va garantir la vulneració de drets.

Diu que hi ha dos mesuradors entre les víctimes de la violència política.
Totalment. Hi ha víctimes de primera i de segona o tercera categoria. No és el mateix ser un alt càrrec de l'Estat que una persona amb una determinada adscripció política. Mentre les víctimes que formaven part dels partits polítics constitucionalistes han estat reconegudes, els qui s'han oposat a l'ordre establert han estat menyspreats i menyspreats.Aquestes víctimes secundàries o terciàries han sofert, per tant, una doble victimització: a més de la mort d'un membre de la família, han sofert el menyspreu de les institucions.

Si les institucions públiques classifiquen a les víctimes primàries i secundàries, es podrà garantir la pau?
Això vindrà després. L'acció de la societat civil és imprescindible perquè les institucions públiques actuïn en defensa dels drets dels ciutadans. A Euskal Herria, per exemple, el Fòrum Social ha estat clau, també Lokarri, que ha fet possible la Conferència d'Aiete i molts altres. La societat civil ha mobilitzat a les institucions públiques.

Robert Manrique ha estat company de viatge del llibre. Ha denunciat sovint que les víctimes d'ETA són utilitzades per a interessos polítics. Aquesta sensació és compartida entre els teus entrevistats?
Clar. Entre els entrevistats hi ha una sèrie de característiques compartides. D'una banda, independentment de la trajectòria i l'actitud política de cadascun, tots reivindiquen la veritat, la justícia, la reparació, el reconeixement i la garantia de no repetició per a totes les víctimes. I, d'altra banda, tots neguen l'ús de la violència. Per tant, sí, aquest sentiment és habitual entre perfils aparentment antagònics.

Fa un parell d'anys entrevistem a Rosa Lluch en ARGIA. Ell reivindicava que era més que la filla d'Ernest Lluch. Des del punt de vista polièdric que defensa Ane Muguruza, els que la coneixen per ser filla d'una víctima d'ETA, perquè miren la seva vida des d'un únic angle. Això també
és habitual: alguns volen refer la seva vida, amb l'equipatge biogràfic que els ha marcat la vida, per descomptat, però fugint de la cronificació de la victimització. Un altre cas paradigmàtic és el de Sara Buesa, per exemple. Ell sempre ha tingut clar que vol portar una vida independent més enllà de ser filla de Fernando Buesa. Les víctimes tenen clar que tenen un paper humanitzador, però que no poden ser objecte de conflicte polític.

Quin ambient va viure en les entrevistes?
És un tema a tractar amb molta cura, és una fita quirúrgica i delicada. Havia d'entrar en el terreny de les emocions i per a això vaig rebre l'assessorament de la psicòloga Sara Bosch. El meu objectiu era no caure en el costat més morbós de les converses i ell em va donar les claus per a gestionar les entrevistes.

Com vas estructurar les xerrades?
Vaig basar els meus diàlegs en l'impacte del delicte, en el procés de resiliència dolosa de les persones i en la necessitat d'aportar valors positius a la comunitat. Les tertúlies van ser de quatre o cinc hores, menjant entre elles. A continuació, vaig permetre a les víctimes llegir i corregir el meu escrit.

Quina va ser la resposta?Es
va fer alguna esmena en algun tram, sobretot en les declaracions extretes de les vísceres, vistes en fred, per no considerar-les adequades. A més, alguns dels entrevistats van estar interessats a conèixer als altres. Algú va sentir algun tipus de molèstia.

Per exemple?La família de
Guillem Agulló, però després ho van veure bé. Totes les famílies han estat companyes de viatge i l'acord mutu ha estat un procés interessant.

Una vegada escrit el llibre, quin creus que és la clau per a garantir la reparació de totes les víctimes?El canvi de
paradigma cultural és imprescindible per a canviar el sistema polític i econòmic que promou la individualització i la competitivitat. La violència és una resposta al conflicte, per la qual cosa si no se solucionen les causes que el provoquen, la violència es ressuscitarà. Clar, fa falta temps, perquè el canvi ha de ser profund.

Vostè ha donat a llum el llibre en el 10è aniversari de la Declaració d'Aiete. Què li semblen les declaracions d'Arnaldo Otegi i Arkaitz Rodríguez?
Em va semblar positiu per a la construcció de la pau, però cal tenir en compte que és l'únic cas europeu en el qual una part ha acabat l'acció armada i l'oposició de l'altra s'ha mantingut intacta. Per tant, és un fet paradigmàtic: Com la violència d'ETA ha estat una munició política per al PP i el PSOE, per a ells el procés de pau continua sent una mala notícia, perquè es queden sense motiu per a justificar la repressió. Però tinc més confiança en la societat civil.

Per a acabar, quin és el teu procés d'aprenentatge amb el llibre?
Per a cremar la veritat, m'ha suscitat el dubte ètic-moral que estic compartint aquests últims dies amb els del meu entorn. Quan fa deu anys em vaig comentar amb Maixabel Lassa, ell em va dir fins a quin punt ho van fer bé els nostres pares quan es van topar amb l'assassinat de Carrero Blanco. Bé, jo he conegut a la seva neta i com li diré que la vaig celebrar quan van matar al seu avi? És un debat que la societat ha d'enfrontar: si la violència és dolenta, i si no volem víctimes de primera i de segona, no hauria d'haver-hi assassinats de primera i de segona categoria, no? O sí? Hi ha qui diu que l'assassinat de Carrero Blanco va provocar la fi del franquisme. D'acord, però llavors estem relativitzant. A vegades penso que si abans de signar el Pacte de les Açores per a envair a l'Iraq li haguessin portat a José María Aznar Bagdad, i hagués conegut l'ambient i la gent d'allí, hauria signat el pacte en tornar?