Cobos ha intentat fugir en diverses ocasions: per la porta, el mur, la teulada, el jutjat, segrestat pel penitenciari o per la policia. En el camí ha fet una gran amistat amb els presos polítics bascos, que es farà càrrec del lector. En 2011 va sortir en llibertat condicional, però al juny de 2021 va ser reclòs a la presó a conseqüència d'un enfrontament fortuït en l'exterior d'un bar. Compte en primera persona les vivències de la presó en el llibre publicat per ARGIA.

A partir de les vivències de Santi Cobos, el llibre retrata en cru el sistema penitenciari.

Precisament, sobre la base del que Santi Cobos va viure en la presó, la meva intenció era recollir reflexions sobre el sistema penitenciari, que considero necessari aprofundir més en el tema. He treballat en l'associació Salhaketa i en les associacions a favor dels presos polítics bascos, tinc una certa sensibilitat en relació amb el tema. Sempre he sentit que els ponts o les relacions entre els presos socials i polítics eren menors del que és degut o que no han aflorat. Cobos parla també d'aquests ponts en el llibre.

Ha esmentat els presos socials i polítics. En el nostre cas, segurament, són més conegudes les vivències i reivindicacions d'aquests segons.

Així és. A Euskal Herria la presó està molt present, però en la majoria dels casos estem parlant del que internalitza als presos polítics, la qual cosa es pot dir “el nostre centre penitenciari”. La realitat dels presos “normals” i “socials” és menys coneguda. El terme “pres social” va ser creat en la dècada de 1980 pel col·lectiu de presos espanyols COPEL per a superar el terme despolititzat de “pres comú”. “Som presos socials, nostre estar en la presó té un origen social”, deien. Van dotar de sentit polític a la presó. Ha passat el temps, però encara hi ha una certa falta de sensibilitat cap a la gent que està en la presó, malgrat el delicte que ha comès. El centre penitenciari és un centre de reducció de persones.

Al començament del llibre, Cobos parla del seu origen.

Aquesta part ajuda, d'una banda, a fer veure qui és Santi. D'altra banda, hi ha llibres que recullen les vivències d'altres presos socials, com Huye, home, fuig i Ángel ‘Patxi’, del gallec Xosé Tarrío, com A dos costats del mur, també de la catalana Zamoro, també de la FIES, de la fugida i dels nens, dels quals han segrestat funcionaris i jutges i de les quals han viscut cárceladas molt dures, totes elles són de classe baixa social. Per a entendre el sistema penitenciari, explicar-lo era fonamental.

Ha dit que han sofert fortes presons, fins i tot Cobos...

La seva història personal forma part d'una història col·lectiva. A principis de la dècada de 1990, uns 60-80 presos, especialment conflictius, que van organitzar escapades o mutines, van ser acollits i van ser sotmesos a una sèrie de mesures. Aquests són els que es coneixen com FIES, encara que FIES sigui jurídicament una altra cosa. Van sofrir un esquinçador aïllament i unes tortures terribles. La majoria d'ells han mort en la mateixa presó per malaltia, boig o suïcidi. Tinc la sensació que els que han sobreviscut han estat els que més s'han polititzat, els que han buscat una causa política al que s'ha sofert. Aquí podem situar a Santi. En aquest sentit, relata que la seva relació amb els presos polítics ha ajudat a explicar políticament a qui el vivia instintivament. Es va adonar que el que estava vivint tenia una esfera no tan personal, sinó soci-política.

Crida l'atenció la impunitat que tenen els qui perpetuen el sistema penitenciari, a pesar que als presos els han fet les pèssimes.

He parlat amb diversos presos sobre el tema, històries molt crues que coneixia, però quan Santi va començar a explicar-me el que havia viscut en la presó, en l'aïllament o en el reformatori dels menors... em barrejava el budell. Hi ha excepcions entre funcionaris, i ell els reconeix en el llibre, però... Fixa't també en els metges, com es converteixen en part del sistema. I Santi, sense aparèixer en tot moment com a víctima, relata els seus actes, el dolor causat, però també diu en el llibre: “Jo feia tot això per a aconseguir la llibertat. I d'altra banda jo els deia als funcionaris, als funcionaris, als intents de fugida, als segrestos, als nois... que estava pagant tots ells, però per la tortura i els maltractaments que jo vaig sofrir, que els metges diguessin als funcionaris com colpejar-los sense matar-me... que ningú paga per això”. Aquesta és la lògica del sistema.

Per a rematar el seu llibre ha hagut d'anar a la presó a visitar a Cobos.

Sí, la majoria de les entrevistes les gravem al carrer, a la tardor de 2020, però el mes de juny passat van tornar a presó inesperadament. Abans a València, ara en Zaballa, li he fet un parell de visites i hem intercanviat cartes per a consensuar detalls sobre el llibre i la presentació.

Sembla que l'objectiu és la reinserció social.

En el discurs penitenciari és freqüent que aparegui aquesta paraula per a justificar la seva existència. Es parla de càstig, però se'ns diu que l'autor del delicte té un problema d'inclusió, que no entén o accepta els codis de la societat, que no està integrat, perquè té valors que no es corresponen amb les drogues, amb els comptes monetaris o amb la societat. El plantejament és molt contradictori, perquè vostè diu que una persona té problemes d'inserció, i al mateix temps li aïlla de la societat com a càstig. Fiques en un espai on les normes de vida són absolutament oposades a les de fora, que t'infantilitza. A major problema de socialització, major càstig, més temps fora de la societat. Teòricament té com a objectiu la reinserció, però ocorre el contrari. Et deixa més vulnerable econòmicament, et talla les relacions amb la teva família, amb els teus amics... És absurd. La majoria de la gent reconeix que de tota presó és un fracàs quant a reinserció o no repetició de delictes, però ningú el discuteix.

Per a alegrar algunes de les vivències que Cobos compta en el seu llibre, les escapades, les tortures sofertes, semblen tretes d'una pel·lícula...

En el llibre compta, d'una banda, coses molt cridaneres, espectaculars. Per a mi, l'època dels menors, el reformatori, el mòdul psiquiàtric... tot això és terrible. O el segrest del funcionari de Zamora per a escapar, un tiroteig en el jutjat de Gijón, on un policia va ser assassinat i els policies van ser ferits...

Hi ha passatges molt sagnants, diguem, que són la tortura i el maltractament que sofreix. A més de tot això, compte què és un fitxer FIES, què és passar dies en aïllament, sense hores de pati... També, quan arriba el moment de sortir de la presó, com és el procés a seguir per a bandejar aquestes eines d'odi violent que ha assumit el pres per a sobreviure; o altres d'humor tenyit, com l'entrevista amb un fiscal de l'Audiència Nacional d'Espanya. Cobos és acusat de formar una cèl·lula anarquista i la seva conversa amb el fiscal és totalment surrealista. També hi ha espai per a la reflexió, no sols amb un discurs polític culte, sinó amb el que ocorre en la presó amb la sexualitat, els sentits, els sentiments...

Per a sobreviure a l'interior de la presó, “el reclús no ha de ser una caça sinó un predador”.

Això diu ell, o ets una peça de caça, o un predador. D'una banda, has de demostrar que ets un predador perquè ningú t'oposi. Però d'altra banda, això –i les pallisses, l'aïllament…– suscita l'odi en tu, et porta a considerar la violència com un punt d'arribada, i has d'esforçar-te a no limitar-te a això, mantenir la solidaritat entre els membres i uns valors, comportar-te amb tendresa... per a no convertir-te en un producte de la presó. Amb aquesta tensió es relaciona el títol Ocell Blau, extret d'un poema de Bukowski que em va recitar en una entrevista: com endurir-se per a sobreviure, sense renunciar a la tendresa alhora.

Però la presó no és més que un reflex de la societat, més radical però fidel. Ser caçador o predador, haver de camuflar la sensibilitat davant la pobresa o la injustícia per a dinamitzar el dia a dia, utilitzar l'odi i la violència, no lluitar contra el superior sinó contra el següent... Els que vivim al carrer en llibertat –o, com deia Sarri, en la gran presó– també tenim les mateixes actituds “adaptatives”, no pensem que som millors que els presos. Seria interessant llegir el testimoniatge de Santi com un mirall.

Parla llargament de la gran quantitat de drogues legals que es consumeixen a la presó.

Jo he escoltat molts presos que la introducció de la televisió en cada cel·la i el foment del consum de drogues legals (Tranquimazin-eta) va ser la manera d'acabar amb la cura o la solidaritat entre ells i d'acabar amb els conflictes.

Els ex presos polítics Otxoa de Retana i Gorka Lazkano han escrit el pròleg, Salhaketa hitzostea... El llibre és en part col·lectiu, encara que el seu principal protagonista és Santi Cobos.

Com un dels valors de Santi em semblava bonic construir un pont entre presos polítics i socials. A més, a mi personalment, com en el centre de la presó, em feia una il·lusió especial ser nascut de la presó. Per això hem portat al llibre també la il·lustració realitzada per la presonera Itziar Moreno. El meu treball ha estat ordenar la veu de Santi. Moltes vegades ocorre que els blancs parlem dels racistes, els homes de les dones... i en aquest cas, els que som al carrer de la presó. Volia evitar-ho tot el possible.

Santi Cobos

"Necesitaba buidar els riures després de tants anys de vestit del sistema penitenciari"

Zigor Olabarria Oleaga

(Aquesta entrevista està realitzada per carta, Santi Cobos respon a les preguntes de Zigor Olabarria des de Zaballa a principis de novembre)

Abans t'han proposat recollir en un llibre els avatars de la teva vida. Per què ara? Quina és la teva motivació?

Sí, m'ho han proposat diverses vegades. Un dels principals motius per a donar el sí ha estat la possibilitat de fer-ho a través de les entrevistes gravades, per al seu martiri, que ha hagut d'escoltar i transcriure tot. A partir del quinzè any de presó, després de molts escrits, vaig començar a reprendre el bolígraf, i la veritat és que encara no m'he reconciliat amb ell.

Tinc la necessitat i el desig de buidar els riures, després de tants anys de tropa del sistema penitenciari. En el llibre vaig exposar moltes de les coses que denuncio i les vaig denunciar fa temps en els tribunals, moltes van ser arxivades sense castigar a ningú, en la majoria dels casos tampoc vaig rebre resposta. He volgut aportar a la llista de presos i preses que han portat les seves vivències al llibre. De la lectura d'aquests llibres queda clar que els establiments penitenciaris no són hotels de cinc estrelles que ens venen els seus gestors.

M'ha parlat de la presó i del viscut amb odi i cruesa, però també amb humor, o amb reflexions socials i polítiques...

En definitiva, perquè la presó no és el món de les idees, sinó una realitat de la vida, en el meu cas pluriennal, i això dona per a moltes i diverses vivències. Per a alguns presos la presó té un sentit molt diferent al que jo li dono. Pot semblar difícil de creure, però la presó també pot crear costums i “comoditats”. Per desgràcia o per sort, mai he estat capaç de viure així i he pagat car.

Va néixer a la ciutat castellana de Lleó. Quin és el teu vincle amb Euskal Herria?

Gran afecte. Vaig fer una amistat amb els presos polítics bascos en la presó. Una vegada al carrer, he rebut aquí afecte i comprensió difícils de trobar en molts altres llocs. L'estigma d'haver estat pres és molt real, però a Euskal Herria, al contrari, m'he sentit secundat i protegit. És la meva terra favorita, em fa sentir bé, tinc amics allí, sobretot a Vitòria. Per això també volen aprendre la seva llengua.

Amb el llibre vols reflexionar sobre el sistema penitenciari més enllà de contar la teva vida. Per això també volia que es publiqués en el context en el qual la CAB ha rebut la transferència de presons. Esperes alguna millora? Hi ha alternatives al centre penitenciari?

La veritat és que, malgrat els comentaris, no espero cap canvi significatiu. Em preocupa molt la falta de regulació a l'hora de retallar drets en la presó. Com estic veient, el COVID-19 s'ha convertit en un xec blanc per a reduir encara més els pocs drets que tenim els que estem obligats a viure aquí. Si, almenys, tot això es compensa d'alguna manera amb una major promoció dels permisos, les llibertats condicionals o el tercer grau.

Ets el protagonista del llibre, però no podràs estar físicament en la presentació. Et fa pena?

La veritat és que em fa una gran ràbia, perquè pensava que anava a estar entre els altres i no tancat aquí. Exigo, això sí, que tot el que es faci estigui acompanyat de suc de raïm i ordi i d'aliments adequats. I no aprofitar el dia per a fer sense mi una orgia memorable, encara que sigui a Euskal Herria... Una forta abraçada de solidaritat per a tots, salut i llibertat!