El Laboratori Basc d'Art Drama ADEL d'Aulesti és una cita anual per als aficionats al teatre. Una bona olla per a conèixer gent i posar coses en marxa, segons Edurne Azkarate Sobrino (Oion, 1993). En les trobades de 2019, Mikel Ibarguren Egibar (Zestoa, 1995) va anar fent una fila per a entrar en el teatre, dient que havien de fer alguna cosa. Ibarguren i Azkarate es coneixien per endavant, van col·laborar en l'obra de teatre Käffka del Col·lectiu Kamikaz. Intza Alkain Ibarguren (Lasarte-Oria, 1995) va ser coneguda en ADEL. A ella li van fer una proposta perquè formés part d'aquest, escrivint a l'adreça de correu electrònic que s'ha facilitat en les trobades. Els tres tenien ganes de crear alguna cosa. Azkarate, per exemple, volia treballar com a director. Encara que tinguis ganes i ganes, no és fàcil trobar el moment i la manera de reunir-nos. Es van trobar tirant de l'excusa d'Aulesti.

Es van reunir per primera vegada en la Tabakalera de Donostia i les primeres reunions van ser les assemblees. Perquè l'Assemblea decideixi què volien fer, com volien fer-ho. Començaven per zero i tenien tots els camins oberts. L'estètica i els codis tenien consens, però els faltava el tema. Que es parla molt dels joves, que ara també s'utilitza l'etiqueta millennial, cosa que significava el que van trobar en les seves reflexions sobre la seva generació. Tres joves precaris volen contar el seu relat des de la seva veu en la primera obra. No obstant això, no volen ser portaveus de tota la generació. Per això estan parlant del personal, del personal.

Tenien decidit abans el títol del que anava a ser la primera obra que el del grup. Les possibilitats eren moltes: Millennials, Averia, MDMA, Formol... Quan va arribar el moment de formalitzar l'associació, Formol va ser el més votat. No obstant això, cobra sentit. No li volien posar el cognom “productora” o “companyia de teatre”, d'aquí el Laboratori Formol.

Res més reunir-se van començar a treballar. També és una oportunitat de dir alguna cosa per primera vegada, de dir el que volen i de la manera que volen: “S'ha notat la necessitat de micro i vòmits”. Per a això ha estat útil el procés de creació. Han anat a la profunditat, seguint la voluntat i el desig d'indagar. La necessitat de producció d'una empresa no ha existit en Formol. També estan treballant en altres treballs alhora, i és una plataforma per a fer el que volen, sense pressions. Quant a la producció, encara que no necessiten mantenir aquesta maquinària industrial, volen professionalitzar el que estan fent. Han creat una xarxa entorn d'ells, ja que un dels seus objectius és donar i pagar treball a la gent i relacionar-se amb els artistes que els agraden.

El mateix any que es va crear el Laboratori Formol
Temps i Espai, el Servei de Basc i Joventut de l'Ajuntament de Vitòria-Gasteiz i la Beca Joves Creadors de Vitòria-Gasteiz, organitzada per la Diputació Foral d'Àlaba. Així va sorgir la peça breu Maqueta (2020), antecedent de l'obra Album. El Metre Quadrat va ser desenvolupat en col·laboració amb el Laboratori de Creació.

A l'abril de 2020 havien de presentar la Maqueta. No obstant això, la pandèmia del COVID-19 i les mesures per a afrontar-ho van deixar totes aquestes intencions. Aquesta suspensió va servir per a avançar altres treballs: papers de l'associació, presentació a convocatòries de subvencions, repàs de textos...

I és que entre els tres l'estan fent tot, encara que sigui amb ajuda i amb suport. Han començat de zero i és una gran feina. D'una banda, la part artística, i per un altre, les reunions, el diàleg amb els programadors, amb Hisenda i Administració, el vestuari, les labors de productor, informes. “La generació suposa entre un 15% i un 20% del total del procés, la resta de la gestió. Hem après molt”.

L'any 2020 van poder assajar durant una setmana gràcies al festival Eztena, i en el mateix any 2021 es va estrenar l'obra Album al juny. Això els va servir per a posar un termini a la seva actuació i contrastar amb el públic el que estaven fent, per a obtenir una resposta. Paral·lelament, el projecte ZUbi, creat per a ajudar als nous creadors del teatre basc, ha permès realitzar diverses estades. Dins del projecte es realitzaran diverses actuacions de la gira que acaben de posar en marxa.

El procés ha estat molt valorat per Azkarate, Alkain i Ibarguren, i la seva dedicació en temps i espai els ha permès arribar a les estades amb una metodologia consolidada i una poètica bastant estable. Ha estat un camí transversal que ha tret del procés el que anava a ser l'obra, perquè al principi no tenia text, ni escenografia, ni res més. El poder prendre's el temps els ha servit per a entrenar lliurement la intuïció per a captar el que l'obra necessitava. De fet, han explicat que els processos de generació en el convencional són diferents: “Avui dia tot és frenètic i està valorat com: et donen diners i has de justificar-ho, produir, produir, produir. A vegades els resultats adquireixen olor de producció i és una pena”.

Album generacional En el laboratori
s'ha tractat de fer el camí oposat: llevar i llevar les capes per a arribar a la medul·la. La creació d'Album ha estat un exercici d'honestedat que ha demanat als actors i al director un treball personal. És la primera vegada d'Azkarate com a director i diu que la situació ha estat excel·lent, perquè no ha estat alguna cosa per encàrrec i no ha hagut de buscar treball com a director sense tenir experiència en això. Ha estat un bon lloc de treball: “Sabia que seria un espai de confiança”.

Entre els tres han pres moltes decisions, perquè han completat la dramatúrgia des que succeïa en l'escena. Azkarate anava a casa amb el que succeïa en els assajos, i ho portava de tornada treballant per a donar menjar als actors, com als pececillos. Diu que tenia unes línies transversals i unes metes, i que han tingut una metodologia disciplinada de treball, que no admetia horaris fixos. S'han basat molt en la improvisació, però sobretot en la importància que Azkarate volia donar al que succeïa quan acabava la improvisació: “Intza i Mikel es veien perduts en l'escenari i sorgien necessitats mútues per a decidir què fer”. En aquesta situació troben la veritat que buscaven. Els conceptes que han estat interpretativament interessants per a ells han estat “estar perduts” i “veritat”.

No obstant això, la sensació de pèrdua no és dolça. Així ho diu Ibarguren: “Quan estàs perdut en l'escenari i tu ets el que t'encén totes les alarmes: fes alguna cosa, digues-nos alguna cosa”.

També veuen la vida com ho veuen, estem obligats a ser actius i productius, tenim poques possibilitats d'estar perduts, o simplement d'estar. L'exercici principal que han realitzat ha estat eliminar tot això i romandre 30 minuts perduts fins que surti una cosa real. Per a començar a construir fins a trobar el punt zero. “Esperem que es mantingui aquesta honestedat, sobre la qual hem creat”. El resultat es basa en el fet que no és un treball representatiu, sinó representatiu. La situació és la que mana, aquesta presència. No hi ha personatges que hagin de transportar l'acció en una narrativitat. “És arriscat, però s'entén responent al que molts programadors ens han preguntat. No és supercomercial, perquè no és molt ortodox per als quals estem en el teatre, però pot ser per als altres”, diu Azkarate. En aquest sentit, també s'han esforçat a trencar alguns dels codis tradicionals del teatre basc.

Una de les seves aspiracions és que el públic jove també s'atregui als teatres, vagi sorgint un públic. No obstant això, subratllen que no fan teatre per a joves: “Molts pensen que fem teatre per a joves perquè som joves, però la gent de 45 anys té el nostre mateix imaginari i el nostre imaginari no el maneja un jove de 13-14 anys. Nosaltres no estem fent teatre per a adolescents, el nostre teatre és teatre per a adults. Ens deixareu entrar si us plau en la vostra lliga? A ser profundament programats? Tenir un espai perquè la nostra veu sigui escoltada?”.

En el festival Eztena recorden el que un espectador va dir: “No soc de la vostra generació, però m'he assabentat perquè viu en aquest món, tinc nebots i fills, i no cal ser jove per a estar perdut”.

A més de la preparació de l'àlbum, el Laboratori Formol ha fet altres treballs durant l'últim any. En els instituts s'han ofert mediacions per a treballar entorn de la generació de joves autòctons, i en la UPV s'ha impartit un curs, entre altres.

Tots avestramos De
quina parla llavors, Album? Al final de l'entrevista afirmen que potser no han dit res que atregui a la gent al teatre i com seria una possible sinopsi convencional de l'obra: “Hi ha dos personatges damunt de la taula, un amb casc i un altre amb motxilla, en una presó, en un pecero. Aquí hi ha molts conflictes i no poden sortir, l'únic camí és sobreviure”. Es tracta d'un estudi sobre les generacions joves, realitzat d'una vegada per joves, que s'ha aprofundit en els temps més superficials.

Com en un disc, o com en un àlbum de fotos, l'obra avança per peces. Trenca amb alguns elements típics del teatre. Una d'elles és que el conflicte no es produeix entre els personatges, sinó entre ells i el que està fora de la peixera. La relació entre els personatges no és el que s'espera, ja que potser els propis personatges tampoc són el que s'espera. Hi ha una obra de teatre sobre prejudicis, també sobre un mateix. Què fan els dos estruços dins d'un peixera? Abans de començar a dir malament, veure.