L'agència Bloomberg ha publicat a la fi de setembre, en una de les cròniques que expliquen l'actualitat de la globalització neoliberal: “Ara el mercat energètic europeu ple de problemes no sols exigeix gas natural a Rússia. Els productors europeus d'electricitat s'han vist obligats a demanar a Rússia més carbó per a pal·liar d'alguna manera la crisi energètica que tenen damunt, acostant l'hivern i acostant el gas al preu més car de tots els temps”.

Tornar a estudiar Europa? “Això és cosa dels xinesos”, et dirà un ciutadà honest que observa els principals mitjans de comunicació. la Xina ha decidit tornar a estudiar, amb el temor que la falta d'energia en la calor econòmica després del COVID-19 deixi als seus ciutadans sota el fred hivern. Durant el mes d'octubre, les agències de notícies han anunciat que el Govern de Pequín ha encarregat a totes les mines que produeixin íntegrament, i que estan sofrint els talls elèctrics més durs de tota la vida, que interrompen l'activitat econòmica i el dia a dia dels ciutadans.

Els jaciments miners de les comarques de Mongòlia Interna i Shanxi han estat desmantellats de topalls de producció. Si Mongòlia Interior tenia fixat el límit d'enguany en 178 milions de tones de carbó, Pequín haurà de produir 98 milions més per a complir el mandat del Consell d'Estat i reposar desenes de mines que ja estaven tancades. Amb aquestes mesures, no obstant això, la Xina no aconseguirà solucionar el problema per complet i haurà de continuar reduint l'electricitat. Alguns experts han avançat que aquest hivern haurà de reduir l'activitat industrial en un 12%, més encara si es produeix algun refredament especial. A això cal afegir la possibilitat que algunes grans companyies elèctriques facin fallida per l'encariment del carbó… es pot entendre com es va conformant el còctel de l'estampació (no creixement + inflació) que la Xina estendria a tothom.

Tot això a la Xina. Però, per a la desgràcia de les promeses de transició que han fet les autoritats occidentals per a canalitzar la crisi del clima, el tema del carbó ha arribat fins nosaltres.

L'agència Reuters ha anunciat el 12 d'octubre que “la pujada del preu del gas empeny a Europa a estudiar”. Si s'entén la tendència, també cal incloure en l'equació el preu del carboni, és a dir, el preu d'emissió de carboni en l'estratègia neoliberal contra el canvi climàtic, que marca a cada moment el Sistema Europeu de Comerç d'Emissions (EU MTS, en les seves sigles en anglès) en el comerç de drets d'emissió.

La veritat és que des de l'inici de 2021 el gas ha augmentat un 400% (sic), el carbó un 200% i les emissions de CO₂ un 85%. Encara que fins el mes de juliol passat les companyies elèctriques es beneficiaven dels tres components, el carbó resultava vencedor. Serrades la majoria de les mines de carbó d'Europa, les elèctriques europees han acudit a Rússia per a sol·licitar-ho i dir que difícilment podran proveir-les perquè ja tenien una gran demanda de carbó d'Àsia. Un bonic panorama per a ambientar el cim climàtic del COP26 de Glasgow…

SENSE REDUCCIÓ D'EMISSIONS DE CO₂

El setmanari Newsweek planteja les opinions contraposades de dos experts sobre el significat d'aquest gran pas enrere que Europa està donant en el famós camí de la transició. Dirk Buschle, responsable de la Càtedra Europea d'Energia i Política Climàtica de la Universitat College of Europe, creu que aquest període de trons suposarà encara més inversions en energies renovables: “En les crisis petrolíferes de la dècada de 1970, alguns països, com Alemanya, van creure que, produint carbó a la seva casa, alleujarien la dependència dels combustibles de l'exterior. Però aquest somni va durar poc perquè aviat es van normalitzar els preus del petroli i, per contra, la carbonería va necessitar costoses subvencions”.

Ralph Schoellhammer, professor de relacions internacionals en la universitat de Viena, culpa als ecologistes de la situació pel tancament del camí als nuclears: “La política climàtica ha estat dictada per les ONG i els joves activistes, no per l'evidència científica, i ara és molt difícil retrocedir. (…) Sortir dels combustibles fòssils ha estat basat en una soñación: Que no produiria efectes en les vides diàries dels ciutadans europeus. (…) Si les coses segueixen igual, pot ser l'inici de la fi del moviment dels Verds, ja que els costos de portar a Europa a fonts alternatives d'energia seran majors que els sacrificis disposats a suportar les persones de les classes més baixes”.

La interpretació de l'enginyer Antonio Turiel en el blog The Oil Crash, sempre de referència en aquests temes, és molt diferent. Ho resumim. En el mateix moment en què la crisi del gas a Europa, que també està darrere de l'encariment de l'electricitat, s'estava endurint, la del carbó ha ocorregut en paral·lel, sobretot la que ha colpejat a la Xina i l'Índia: la Xina deu el 65% de la seva energia total al carbó i l'Índia el 70%. Però, igual que va ocórrer amb el petroli, el carbó barat s'està acabant. Les mines de tot el món tenen un rendiment cada vegada pitjor, produint carbó de pitjor qualitat a un cost major.

Per tant, diu Turiel, estem superant o estem a punt de superar el pic del carbó a nivell mundial, però el nivell de producció actual es podrà mantenir durant dècades. Per tant, les emissions de carboni continuaran augmentant agreujant el problema del clima, ja que el descens de la producció petrolífera farà que el carbó prengui major importància com a substitut. El fet que ara Europa es desesperés i demanés carbó a Rússia demostra que els compromisos adquirits en la lluita contra el canvi climàtic servien de buit.

Acaba Turiel: “La transició energètica, crida ecològica per alguns, mai s'ha organitzat per a resoldre el problema del clima, sinó per a resoldre la crisi energètica provocada pels cims del petroli, el gas i el carbó. Les persones que creïn amb bons propòsits en aquest model de transició energètica impossible haurien d'obrir els ulls i adonar-se que el que aquí els importava no era la defensa del medi ambient, sinó el negoci d'uns pocs. Encara que això ens porti a tots a un atzucac, com a societat i com a civilització”.