“Elorrio era un home de mal antecedent”, segons Antonio María Labaien (1898-1994), “un campió que va durar set anys la guerra i que va ser proclamat tinent. El vell ressentiment contra Muñagorri, empès pel seu odi personal i la seva crueltat, va aparèixer a Zumarraga amb uns pocs soldats i, sorprès a Muñagorri, ho va matar traicionadamente sobre el Pilotasoro”.

Nascut a Berastegi en 1794, malgrat els estudis d'escrivà com l'avi i el pare, Muñagorri es dedicava principalment al negoci de les ferrerías i a la construcció d'infraestructures en 1833, quan va esclatar la Primera Guerra Carlista. Estava preocupat pel cessament de negocis de la guerra, però també pels danys que el conflicte que s'estava allargant a Euskal Herria. I amb l'objectiu de la pau, va realitzar un perillós viatge a Madrid en l'hivern de 1837. Amb el suport clandestí del llavors govern liberal de Madrid, en 1838 va escriure una dura carta a Don Carlos demanant-li que abandonés Euskal Herria, va estendre un escrit a navarresos i guipuscoans perquè fessin un costat dels furs i la pau, i va encarregar una sèrie de versos que es van difondre immediatament en un acte de propaganda eficaç: “Pakea ta fueroak / és la nostra bandera. & '97; Els nostres germans volguts /atozte onera, / navarresos, alabesas, / giputz, bizkaitarras, / atozte guregana / gazte eta zarrak”, deia el primer vers.

I seguint la bandera blanca que deia “Pau i Furs”, al seu poble natal, va impulsar la revolta de Berastegi en 1838. Si es respectaven els furs, aquesta reivindicació deia bàsicament que als bascos se'ls igualava Isabel o Don Carlos, a pesar que el propi Muñagorri es desplaci a favor dels liberals sota la bandera de la neutralitat. Pel que sembla, l'escrivà es va acostar als liberals durant els seus estudis, per la qual cosa va haver de viure entre les guerres "enemigues", ja que Berastegi i els seus voltants eren principalment carlistes. A pesar que alguns van considerar l'aventura de Muñagorri valenta i solitària, abans d'anar a Madrid també havia reunit patrocinis entre liberals exiliats en Baiona, dirigents carlistes assassinats per la guerra i molts representants de la Diputació de Guipúscoa. Però no va aconseguir la protecció material suficient en atacar i l'alçament va fracassar. Muñagorri va fugir llavors a Ipar Euskal Herria.

I, no obstant això, aquesta idea de diferenciar el conflicte dinàstic de la lluita pels furs va tenir una certa influència en el Conveni de Bergara (1839). Aconseguida la pau i suposadament unida als furs, Muñagorri va tornar al seu ferrería a Zumarraga.

Però quan Esparter va abandonar els furs, varis foralistas es van revoltar contra ell a l'octubre de 1841. No és clar si Muñagorri va participar o no en l'aixecament. Com ja s'ha esmentat anteriorment, Labaien no creia que estigués entre els revoltats i va acusar la seva mort als conflictes personals. Altres fonts, com Pablo Gorosabel, afirmen que va participar i que per això va ser represaliat. Benito Pérez Galdós ho va recollir en els seus Episodis Nacionals: “El sacerdot de Dallo i l'escrivà Muñagorri de seguida van reunir els seus partits i van viatjar a través dels pujols i muntanyes per a assassinar als liberals”.

Sota la hipòtesi que la Pau i els Furs no van deixar en pau al màxim dirigent del moviment, fins i tot després de la pèrdua dels furs.