Per a començar, què tal estàs?
Bé. Sempre dic que he tornat a viure. Gaudeixo de petites coses, però encara em costa dormir a la nit, em desperto sovint. Quan vaig sortir de la presó vaig estar feliç, però la felicitat no pot ser total: encara hi ha milers de persones represaliades, entre elles les que estan exiliades, l'amiga Marta Rovira, la presidenta Puigdemont, i Toni Comín, Clara Ponsatí, Anna Gabriel i Lluis Puig.

Com recorda el primer dia que va passar tancat?Al principi va ser un
xoc terrible, i després vaig sentir una pena i una gran ràbia. Tenia clar que no volia ser presoner i apagada. Vaig mirar a les dones que vivien amb mi i em vaig interessar per elles i així vaig aprendre a donar importància a les petites coses. He sortit de la presó tan republicà i independentista com abans, però més feminista. Perquè he vist més que mai que només la solidaritat de les dones ens fa més fortes. La revolució més important del segle XXI serà sens dubte feminista.

En els últims anys ha denunciat la doble exclusió que sofreixen les dones a la presó.Les
dones viuen una doble condemna: una condemna imposada pel jutge i una estada a les presons pensades, dissenyades i construïdes per als homes, sent dones. La societat és masclista i, per tant, les presons també són masclistes. Per exemple, en la presó Mes d'Enric no hi havia assecador de pèl. Les instal·lacions esportives i les cadenes de televisió remunerades estaven pensades per als homes i només els homes estaven en la cuina i en els llocs de treball més ben pagats o en els quals es prenien les decisions. Aconseguim canviar tot això.

Com són les dones que has conegut?La
majoria era un delinqüent, però també una víctima. I la pregunta és, si no haguessin estat víctimes haguessin estat delinqüents? Han tingut una vida molt dura i sovint els han faltat dos pilars importants: la família i l'educació. Hi ha qui, a més, no es veu capaç de viure fora i prefereix estar tancat, almenys perquè estan lluny dels seus agressors i tenen el menjar calent damunt de la taula.

Vas estar a Madrid en Alicalá-Pixo i a Catalunya en el Mas d'Enric. Et va resultar difícil adaptar-se al canvi?
Sempre dic que soc afortunat, perquè va ser Alcalá-Meco qui vaig trepitjar la primera presó i a més, perquè era coincident amb Dolors Bassa: érem dos, enfront del règim del Puig de les Bassas o del Mes d'Enric, que era “una presó viguera”. Però la diferència més significativa és que Alcalá-Meco és la presó de dones que ens van ficar en una presó masculina a Catalunya. El canvi va ser complicat, sí, arribem des d'una presó plena d'arbres, camps i flors, que podíem moure't amb facilitat per tot el recinte. A Madrid estàvem en un mòdul de respecte amb portes i cegues obertes, els meus veïns eren dones empresonades per primera vegada o amb petits delictes econòmics amb permisos per a sortir fos els caps de setmana. En canvi, la presó del Mes d'Enric és d'homes i té un únic mòdul de dones. Té molts ciments, massa parets, i només amb l'ajuda d'un funcionari es poden travessar les portes que estan sempre tancades. Les mesures de seguretat són exigents.

Al novembre de 2016 vaig conversar amb vostè per última vegada en una entrevista en Berria: Vostè era president del Parlament de Catalunya i el president d'Espanya era Mariano Rajoy. Va parlar de la necessitat d'un govern disposat al diàleg en l'Estat espanyol per a resoldre el conflicte de Catalunya i Espanya. Què li sembla del govern de Pedro Sánchez?
No tinc cap confiança en el govern de Pedro Sánchez, però és clar que està més prop del diàleg i de la negociació, encara que l'aposta sigui estratègica. Però per primera vegada hem aconseguit que el Govern d'Espanya reconegui que existeix un conflicte polític entre Catalunya i Espanya i que s'asseu en la taula de negociació intergovernamental per a buscar una solució política. A més, han acceptat indults, que també ha estat una aposta estratègica per a corregir davant la Unió Europea els errors de la justícia espanyola. En qualsevol cas, són el primer pas: ara es necessita més decisions polítiques per a acabar amb la repressió i resoldre el conflicte, la llei d'amnistia i el referèndum d'autodeterminació.

Deia llavors que el referèndum unilateral del president Puigdemont era l'única via.En
aquella època, després de divuit peticions al Govern d'Espanya d'un procés de negociació per a realitzar una consulta vinculant com la d'Escòcia, teníem clar que l'únic camí era el referèndum unilateral. No obstant això, és clar que no crèiem que l'Estat respongués amb la violència i amb aquesta brutal, cruel i impensable repressió. Sabia que la qualitat de la democràcia de l'Estat espanyol era baixa, però no podia imaginar que la Policia espanyola fos capaç d'atacar als ciutadans per posar el papereta de vot en l'urna.

Bueno, la repressió no és un assumpte nou en l'Estat espanyol. A Euskal Herria s'ha denunciat des de fa temps.
Sí, encara que coneixíem els drets vulnerats a Euskal Herria, no pensàvem que es repetiria a Catalunya. Molt menys per anar a votar a la gent. Era impensable atacar als ciutadans que van anar a votar pacíficament. I després no esperava que per aprovar un debat parlamentari hagués estat condemnat a onze anys i mig de presó. En fi, la seva repressió no val més que per a reforçar l'ànsia d'independència del poble català.

La via unilateral no ha funcionat. Creus que els dirigents independentistes van ser massa lluny?
No, vam fer el que reivindicava la majoria del nostre poble: posar urnes per a decidir el futur. Vam fer un referèndum d'autodeterminació, que va ser un èxit col·lectiu, que recordarem i reivindicarem sempre. Després ens trobem amb un Estat que va aplicar tota la seva força repressiva.

Hi ha qui creu que després de la proclamació de la República catalana faltava l'estratègia. Què et sembla?
Després de la tardor de 2017 es va iniciar una violenta repressió contra els independentistes, amb empresonaments i exiliaciones, després de la qual ha estat imprescindible construir una estratègia compartida per a avançar cap a la independència de Catalunya. Hem aconseguit asseure al Govern espanyol en la taula de negociació per a resoldre políticament el conflicte entre Catalunya i Espanya. ERC ha fet una bona feina en aquest sentit.

Els indults han estat la clau de la seva llibertat final.
Personalment, no va voler pensar en els indults fins que vaig saber que s'anaven a canalitzar. Una vegada recollit, em vaig alegrar per la ciutadania, perquè puc fer més fos de la presó que dins, i perquè ha acabat el sofriment de moltes famílies i persones que m'estimen. Quan vaig entrar a la presó, la meva mare em va dir una frase que mai oblidaré: “Quan recuperis la llibertat estaré mort”. I afrontar-ho ha estat la meva resistència motora. També és clar que l'indult és un pegat, una solució per a nou persones empresonades. Però la situació dels exiliats i dels tres mil represaliats a Catalunya no ha resolt.

Què opina de la taula de negociació?
Soc totalment escèptic, però és inevitable. No em puc fiar, la història demostra que el Govern d'Espanya vulnera sistemàticament els compromisos. No obstant això, mai podem abandonar la bandera de la conversa, la qual cosa ens dona credibilitat dins i fora d'ella. Hi ha molts catalans que no són independentistes i han de veure que nosaltres no abandonarem el camí del diàleg. També tinc curiositat per la proposta que el Govern d'Espanya posarà damunt de la taula. El nostre, clar, és amnistia i autodeterminació. I sé que Pedro Sánchez ha dit que això no passarà mai, que no votarem. Però també va dir que els empresonats compliríem tota la pena, i no ha estat així.

Abans de fer el salt a la política vas ser president de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). Com veu avui el moviment independentista?
Quan era president d'ANC, l'objectiu de l'associació era unir el moviment independentista, el context era diferent, no hi havia majoria a favor de la independència i el govern era autonomista. Aconseguim grans fites, record especialment l'èxit de la cadena humana, unint el país de punta a punta. El context actual és diferent, comparteixo algunes de les propostes que fa ANC i altres no. En qualsevol cas, el moviment independentista segueix amb força, i un exemple d'això és que en les últimes eleccions més del 50% dels vots van ser a favor de la independència. L'Assemblea Nacional de Catalunya hauria de continuar impulsant als representants polítics.

Com han afectat les diferències entre ERC i Junts als milers de persones que creien en el full de ruta de Puigdemont?
Sempre hi ha hagut diferències entre les parts, com deia, per això va néixer ANC: per a construir un espai de consens entre els quals compartien un mateix objectiu. Però quan encara avui es reivindica la mobilització de la gent es fa. Quan l'objectiu és compartit, s'obliden les diferències.

Sense un full de ruta clar, hi ha qui creu que el moviment independentista està orfe. Comparteix?
En cap cas, el moviment independentista no pot estar orfe, perquè el que impulsa és la gent, ells són els protagonistes. És cert que la repressió rebuda ha estat un cop dur, però el moviment continua viu. La pandèmia tampoc ha facilitat les coses, no ha permès mobilitzar a la gent al seu gust. I, no obstant això, la Diada d'enguany ha estat una mobilització extraordinària, la més multitudinària de la pandèmia. No conec a ningú que hagi deixat de ser independentista fa quatre anys.