Pot haver-hi moltes maneres de fer crítiques de pel·lícules. Per a mi no és fàcil fer les parts del comentari, com ens ensenyaven de petit: introducció, arguments, fons, conclusió... O les conclusions em mengen en la introducció inicial, o a mesura que els arguments m'escapen, o em quedo sense polpa per al final. No és la forma més ordenada, però tan absurda com distingir la forma i el contingut és pensar que l'ètica i l'estètica poden estar repartides. És veritat que per a fer un comentari sobre la programació del Festival hauria de veure totes les pel·lícules, o treure i complir estadísticament el percentatge de legitimitat, no és el meu cas. No obstant això, estic convençut que, a partir del vist, puc explicar que s'han trobat a faltar històries que no són habituals, i escriure apunts per a possibles guions, per a representar pel·lícules que ningú farà.

Imagino a una dona que ha gastat tots els diners en el joc. Cabell blanc, aspecte d'una anciana, indumentària discreta. Seria el veí de Bortziriak i acabat d'endeutar en el casino de Lesaka. Al poble, per descomptat, ningú pot saber res. Menys encara els fills i nets que somien amb la seva herència, sobretot ells, no podrien saber res. No és una història impossible, no és una cosa nova; són coneguts els caserius perduts en la família. Però tampoc són comptes visibles. Aficions de joc de dones que volen gaudir mentre viuen en lloc de donar diners als seus hereus, no cristians. Així podria ser Casino.

Ara podem passar a un segon guió. Imaginaria un nen que amb la seva cosina, en secret, està trobant les vores de la sexualitat. El joc del nuesa, la innocència sàvia, els primers passos per a allunyar-se dels pares. Aquell que, sense saber què és el que estan fent, per casualitat ho mantenen en secret. Fins que siguin empresonats... i fins que un pare que no ha pogut acceptar el que ha viscut en la seva pell, amb una gran ràbia, ho destrueixi tot. O fins que li porti a reflexionar en les seves pròpies experiències, si té una mica de sort.

I l'altre, el de fantasia, o el documental: el mateix al cap i a la fi. Podria imaginar a un home homosexual, expert en plantes medicinals, una bruixa. L'home anirà enverinant al seu cap, donant-li la mescla de diverses herbes amb el menjar, inspirant-se en els cianurs de Sara Montiel. No seria, en absolut, una qüestió nova: els testimoniatges de la vendetta que diverses dones han rebut després d'haver estat colpejades per l'home romanen en secret. No obstant això, encara no s'han esmentat.

Tots són reals i irreals. No són inversemblants perquè poden succeir o perquè no podem connectar-nos amb ells. És perquè són formes poc comunes de narració. No existeixen perquè no s'esmenten, perquè són secrets, però existeixen en els nostres pensaments. M'agradaria posar una missió a cada pel·lícula que es construeixi: que no sigui possible, increïble. Que ens surti de les zones habituals i que posi un exemplar per a la transformació d'altres mons.