El cicle Antioko Musikaldia, que se celebra cada mes de setembre en l'ermita de l'Antiga de Zumarraga, ens va portar una sessió que va despertar gran interès.

No és freqüent escoltar la formació de quatre saxofons. Un programa d'aquestes característiques pot ser una autèntica sorpresa per a moltes persones. I, de veritat, el resultat sonor d'aquest quartet proporciona una dolçor i una profunditat que no deixa indiferent a ningú. A més, aquest grup, Sigma Project Saix Quartet, no es conforma amb la interpretació de música recurrent en tots els auditoris. Els seus membres estan totalment dedicats a la música contemporània. Ens permeten gaudir de nous enfocaments musicals anés dels programes tradicionals i això és d'agrair. Tanmateix, en la sessió que ens van oferir a Zumarraga van interpretar la música actual, però en gran manera la música era coneguda. Tenien garantida una actitud favorable al públic.

En primer lloc, el Concerto for Saxophone Quartet de Philip Glass ens va oferir les delicadeses de timbre del grup. Els quatre intèrprets van aconseguir un so vellutat i van embolicar al públic en l'ambient minimalista i eficaç del compositor Glass.

En la segona part del concert, el quartet va compartir escenari amb el pianista Mario Prisuelos i van interpretar dues obres: la primera va ser l'entranyable obertura de l'òpera Candide de Leonard Bernstein. És una música incidental, plena d'ironia i frescor, interpretada amb destresa pel quartet i el pianista.

Però, desgraciadament, per a acabar, va arribar el desastre. El que havia de ser el moment culminant del programa, la famosa obra Rhapsody in Blue de George Gershwin, es va convertir en una mala experiència per l'escassa execució del pianista. Mario Prisuelos té una carrera bastant sòlida, però la veritat és que Rhapsody in Blue és massa per a ell. No es podia adaptar en els passatges més complicats, en els quals s'equivocava sistemàticament i fins i tot es perdia. La falta de musicalitat i expressivitat en els passatges més agradables o fàcils era evident. Els músics del grup Sigma Project van intentar cobrir aquestes deficiències, però era molt difícil que no fossin visibles.

L'últim error va ser oferir com a bis una part d'aquesta obra en la qual el pianista va perdre el control per complet. Pena, perquè els saxofonistes són de primer ordre i mereixien una altra moratòria.