Més enllà del que cadascun pugui opinar sobre la psicoanàlisi, és innegable la influència que les teories freudianes han tingut en la nostra cultura occidental i en la nostra visió del món, que han canviat radicalment la manera d'entendre el món interior de la gent, o el raonament per a explicar els trastorns mentals. La fita va ser marcada pel descobriment de l'inconscient. Perquè ens va donar a conèixer l'existència d'una zona secreta, fosca i famosa, en la qual habiten les forces més heterogènies i contradictòries que formen el nostre jo, desconegudes per a la consciència, que tenen en nosaltres el poder fins al punt de tenir un poder gairebé total sobre la nostra conducta.

La recerca en profunditat d'aquest concepte va començar perquè Freud buscava l'origen de la neurosi i, per a començar, va veure que l'inconscient estava compost per dues parts diferents. En primer lloc, estaria tot el relacionat amb el nostre instint natural, que funciona sota els principis del plaer, i que busca instintivament la satisfacció de desitjos i necessitats naturals. En l'altre, els desitjos que s'han hagut de reprimir en xocar l'instint amb la frustrant realitat exterior, i que hem d'extreure del nostre àmbit conscient per a poder viure tranquil·lament i perquè la repressió sigui realment efectiva. La neurosi, per tant, es produiria quan reprimim la nostra naturalesa per evitar el dolor o per por de la pena.

Les conseqüències d'aquests descobriments eren tan evidents com pertorbadores. Si la realitat s'oposava a les necessitats instintives de les persones i la seva repressió estava en el punt de partida dels trastorns neuròtics, era clar qui era el culpable de la qüestió individual i del sistema social: la societat. Però Freud no estava disposat a això. Era membre de la burgesia austríaca del segle XIX, i el problema era també denunciar el poder, o reivindicar la necessitat de buscar la solució de la neurosi col·lectiva en la transformació polític-social.

Així, i per això, inventaria això de l'instint de mort. Va revolucionar la primera formulació de la seva teoria i va canviar radicalment, de la nit al dia, el seu punt de vista sobre la instància que havia defensat fins llavors. De sobte, i sobre la base de les peculiaritats (només) dels seus pacients masoquistes que suposadament buscaven displacer, va representar aquests corrents desconeguts en el nostre interior, formades per impulsos perversos, atribuint d'alguna manera el sofriment de les persones a la pròpia naturalesa de l'instint.

Així, aconseguia declarar innocent l'ordre social autoritari i repressiu, exculpiendo de tota responsabilitat que pogués tenir en la misèria psicològica de la gent i justificant, de pas, la necessitat d'una educació basada en la repressió de la nostra naturalesa en benefici de la civilització.

He volgut portar aquest episodi de la història de la psicologia a aquestes línies, perquè la seva implicació política és major del que poden imaginar, i arriben fins als nostres dies les xacres d'aquest punt de vista que té en compte l'existència de l'instint de mort. Continuem donant a l'educació, l'instint dels nens, el paper de la dominació de la naturalesa i el caràcter, perquè tenim interioritzat que els éssers humans no érem capaços de viure en una societat civilitzada. Sense adonar-se que això és el que ens fa més neuròtics i patològics que civilitzar.

Com en l'època freudiana, l'educació basada en la repressió és només un procediment per a acceptar l'statu quo , una tara que cal provocar en l'ésser humà i que, estant sa, mai acceptaria per a assaborir.

“I llavors no hi ha esperança?”, es va preguntar Wilhelm Reich. “Sí, ja existeix. Només si vam demostrar la dignitat i el coratge suficients per a ser conscients del nostre fracàs”. Doncs, clar.