Mazzetti va ser un artista italià (Florència, 1927 – Roma, 2020), escriptor, pintor i cineasta, entre altres. La seva germana bessona Paola i ambdues van quedar òrfenes. Per això van viure uns anys amb la família del seu pare fins que en 1944 els SS van ser assassinats per la seva tia, oncle i cosins per ser jueus. Així, van quedar orfes dues vegades.

Després d'aquesta dura i traumàtica experiència, va optar per fer la universitat a Londres, amb la intenció de deixar enrere els records i el dolor. Allunyat en l'espai com si no portés amb si al cor. Va començar a estudiar la història de la pintura i l'art, però a Mazzetti li va arribar la notificació que el seu familiar, tutor de bessons, va dilapidar tots els béns. Sense família ni diners, va haver de compaginar els seus estudis amb treballar com a cambrera en una cafeteria.

En 1956 va gravar K amb diners de la Slade School of Fini Art i mitjà amagat. Quan van arribar les factures, el director va veure la pel·lícula en lloc de denunciar-la i es va convertir en la primera pel·lícula que l'escola va produir a més de pagar els deutes. Això li va obrir les seves portes i, finançat pel British Film Institute i al costat d'altres tres cineastes (Lindsay Anderson, Tony Richardson i Karel Reisz), va crear el moviment Free Cinema, que seria l'avantguarda. Va ser un intent d'oferir una nova manera de mirar al món després de les guerres i massacres que va viure l'Europa de l'època, que es va prolongar fins als anys 60. Va ser un moviment que va suposar un canvi al cinema, en el teatre, en la literatura i en l'art en general. La pel·lícula Together (Elkarrekin), dirigida des de Mazzetti, ens situa al Londres de la postguerra i protagonitzada per dos sordmuts. Aquests personatges, amb una concepció pròpia, que viuen semi-aïllats del món exterior, reben burles de nens i joves de la ciutat. La proposta que va fer des de Mazzetti és especial i valenta. Va ser presentat a Cannes en 1956 i va rebre el premi Palmars d'avantguarda.

Després va tornar a Florència i es va submergir en una profunda depressió, malgrat comptar amb la protecció de la seva germana. En diverses teràpies va buscar la resposta al que li estava passant i, finalment, la Gestalta li va obrir el camí. Li costava agafar el son a les nits i quan ho aconseguia s'ho prenien els malsons. El seu origen es va centrar en els successos de la infància, on les vivències li van causar un gran impacte i sofriment i va tractar d'escapar del dolor. Però encara que el dolor és incòmode, només cal afrontar-lo per a superar-lo i poder tornar a viure. El terapeuta li va recomanar que escrivís el que portava dins per a poder alliberar-ho i completar-ho.

En aquest moment neix el llibre al qual hem fet referència al començament de l'article: El cel s'esfondra. Després d'enviar-la a diverses editorials, va ser publicada en 1961. Va ser un èxit rotund i traduït a dotze idiomes. Quan es va reeditar en 1993, es va descobrir que el llibre estava basat en la seva vida, gràcies a l'agraïment del seu oncle. En basc podem trobar-ho publicat per Igelak traduït per Xabier Olarra i Fernando Rey. La principal peculiaritat del llibre és la veu narrativa: la d'un nen. Diria que és una estratègia literària per a combatre el cruel i la cruesa de les vivències. Aproximació al tema amb una mica de distància emocional. Es recull molt bé la mirada del nen i la seva veu. El protagonista és un ésser senzill que no té tot el context i que encara no ha entès la (i) lògica del món. Des dels seus ulls i la seva veu es percep un perill. També veurem la por de perdre al seu oncle. Perquè no trobarem relats lineals i analítics de la Segona Guerra Mundial. El que m'ha sorprès en les diferents lectures del llibre és que, a través dels jocs i entrevistes infantils, explica perfectament com es materialitza el poder eclesiàstic, la violència nazi i la por que provoca. Sense explicacions teòriques els personatges claven missatges i creences en les vísceres. Des de petits. El llibre és una crítica de tot això. I també l'exercici de memòria: Va servir, d'una banda, per a ordenar els records de Mazzetti; i per un altre, va ser la manera de fer el seu lloc a la família. Finalment, s'estén acta d'una ferida col·lectiva. Memòria i un exercici de composició. L'any 2000 els germans Frazzi van realitzar una pel·lícula del mateix nom.

El seu únic llibre que podem llegir en basc és el que hem parlat, però la seva trajectòria literària va ser profusa. En 1963 va publicar el llibre Amb rabbia (Amorruz). Les dues germanes del llibre anterior continuen sent les protagonistes, però en aquest cas la veu és la més adolescent. El títol ens dona una bella pista, ja que el to és el que destacaria d'aquest llibre: la ràbia i l'empipament. Són personatges que des de nen han fracassat el món. La violència i la guerra els han arrabassat gairebé tot i en els anys següents la hipocresia regna a Itàlia: el poder eclesiàstic continua prevalent, i l'estructura patriarcal és constreta per als caps tan ràpids i vives i plenes de curiositat. És progressista, valent i feminista la reivindicació que es fa en el llibre. És un llibre ple de referències literàries, artístiques i polítiques.

També va escriure i va publicar altres llibres, Diari londinenc (diari de Londres) i El meu puo prestés la sua pistola per favore? (Si us plau, em pot deixar la seva pistola? ), entre altres. També va crear teatres per als nens i va conèixer i va donar a conèixer el món dels titelles. Va fundar el Puppet Theatre, encara que és la seva faceta més desconeguda. Va ser membre del PCI (Partit Comunista Italià) i escrivia setmanalment en la revista Vie nuove.

Abans d'acabar, m'agradaria esmentar també el pintor Mazzetti. En 2010 a Roma Album di famiglia. Storia vaig donar una famiglia sotto il feixisme (Àlbum familiar: Història d'una família sotmesa al feixisme). En unes 80 pintures es recollia la història de la seva infància. A mi em semblen imatges molt especials: tenen forma de naïf, però estan plenes de símbols i significats. Vist en ordre, el ritme es va guanyant i el relat està perfectament fet. L'ús dels colors és màgic. Embelleixen i enforteixen el relat. Són hipnòtics. Al costat de l'exposició va publicar un llibre que recollia quadres, textos, fotografies i anàlisis, descatalogat durant molts anys. En 2020, el llibre ha estat reeditat amb la mort de Lorenza Mazzetti. És un tresor, li ho prometo.

Un amic em va dir que una vegada que fem memòria històrica tendim a mirar cap enrere, però hauríem de mirar cap a dins i recordar-lo des de les vísceres. Mazzetti era un gran artista, una joia. Lletres, pintures, imatges, moviment... tot es va aprofitar perquè el seu dolor no robés el somni. Va mirar en persona al que havia viscut i li va posar veu. Un nen, un jove i un adult. I afortunadament podem llegir en basc una mostra del seu treball. Com a regal de fi d'estiu.