Començarem amb el punt de partida de l'escola. L'escola brasilera MST Florestan Fernandes del Moviment Sense Terra té molt a veure, veritat?

Unai Vázquez: Aquesta escola és un referent, sí, però no l'únic. És cert que alguns dels iniciats amb el projecte de l'Escola Oinharri han passat per allí, i s'han enamorat del mètode, per la qual cosa ha tingut una gran influència. La majoria de nosaltres ja hem tingut una estreta relació amb la formació: en els moviments populars, en altres escoles del món o en la Universitat Pública del País Basc, per exemple.

No obstant això, l'experiència de Florestane va ser impressionant. Jo vaig participar durant dos mesos en un curs internacional dirigit als moviments populars d'Amèrica Llatina i em van sorgir moltes sensacions, aprenentatges i contradiccions. Et produeix una sensació similar a la d'anar de petit a les colònies.

Quantes persones estan participant en el projecte?

O. Vázquez: Uns 20, per descomptat, en diferents nivells d'implicació, uns a fons, una militància prioritària en Oinharri i altres combinats amb altres militàncies. Sense capacitat de ser alliberats, però amb molta il·lusió, amb la sensació de construir una cosa diferent, necessari i complementari.

Heu fet diverses presentacions de l'escola, com han anat?

O. Vázquez: En general, es considera que el projecte és interessant, però jo crec que es troba a faltar: cadascun mira el seu melic i ho diem. És normal, ho analitzem tot des del que coneixem, fins i tot les propostes que venen de fora. El nostre objectiu és doble, d'una banda, donar una mínima formació política per a tots els moviments populars, i per un altre, fomentar el coneixement mutu entre els moviments populars a través de la convivència, com diu el nostre lema “canviar coneixent”. Als agents, encara que consideren interessant el projecte, els costa veure en què som diferents d'ells o de les eines de formació d'altres institucions fins que prenguin part en el curs. Llavors, en formar-se en el mètode, en experimentar, es fa comprendre el propi projecte i es canvia de perspectiva.

Han realitzat dos barnetegis. Quina valoració feu?

O. Vázquez: El primer barnetegi, encara que convidem a gent de fora, va ser especialment orientat cap a dins, per a conèixer i entrenar el mètode, per a debatre i posar en pràctica el que tant teoritzem. En Florestán també volíem que els que no van passar per l'escola se sentissin en els seus cossos. Va ser impressionant la connexió que teníem per al segon dia, la cohesió en la desigualtat, quines coses meravelloses es poden aconseguir en el col·lectiu amb la coordinació i disciplina militant acordada. L'objectiu dels cursos no és rebre “classes”, sinó el coneixement mutu col·lectiu, i per a això comptem amb quatre àmbits d'aprenentatge: treballs comunitaris, pràctica teòrica política, creació cultural i organització. Un no té més importància que l'altre, tots són imprescindibles, si un no funciona el queixal no gira, xoca. A través d'aquest xoc ensenyem a aprendre, generant contradiccions. Sent aquest el principal instrument, l'alta intensitat ajuda a augmentar les contradiccions.

En el segon barnetegi s'han obert fora.

O. Vázquez: Sí, i això ha suposat xocs com els models de militància (“majors/joves”), les masculinitats, la concepció burgesa del temps “lliure” que tenim interioritzat… Han sorgit moltes contradiccions i, identificant i gestionant, hem anat aprenent. Clar, a nosaltres també ens han sorgit contradiccions, i d'elles aprenem.

El curs és una experiència, pansa per totes les situacions emocionals, hi ha una intencionalitat en tot això. Les sensacions finals, fins ara, han estat molt bones, fa pena saludar als seus companys, deixar de viure en col·lectiu.

Gorka Zozaia: Aquesta última, a la qual ha fet referència Unai, és molt evident, l'internat crea comunitat. En el món en el qual estem acostumats a actuar com a individus, de sobte es trenca. Uns de manera immediata, uns altres per al tercer dia, però es trenquen fortes construccions d'individus aïllats autore-autosuficients, impulsats en gran manera per la intensitat de la compacidad. Ens ocupem en la comunitat, necessitem els uns als altres per a satisfer les nostres necessitats materials i emocionals, i aquesta necessitat apareix en l'internat.

En totes dues experiències això ha estat molt evident, i precisament la ruptura de la individualitat és clau per a proporcionar un aprenentatge profund i significatiu de determinats continguts que habitualment s'etiqueten com a “formació”. Perquè no és habitual estar preparats per a aprendre, per a canviar-nos. Per exemple, quan participem en una conferència sobre un tema, sovint sabem per endavant quina serà la nostra posició, quina serà la crítica i la nostra aportació en l'apartat de les intervencions finals. L'internat trenca el temps, obre la possibilitat de mirar els continguts que ja coneixem des d'un altre lloc i aprendre els uns dels altres. Per això, no distingim entre “formació” i “convivència”: tots els moments de l'internat tenen un caràcter pedagògic, estan pensats prèviament i tenen una intencionalitat.

Com valoreu la situació de la formació política a Euskal Herria?

G. Sorteig: El mapa de la formació política és ric. Hi ha projectes de més de 40 anys i nounats, o projectes locals i nacionals. Hi ha els qui basen la formació en la raó i en els continguts clàssics, fins i tot els qui integren el cos en la formació, o centren més l'atenció en les dinàmiques participatives que en els continguts. I, per descomptat, hi ha formacions polítiques més profundes i superficials. Predomina el pluralisme, però en general són projectes que generen els agents polítics, socials i sindicals per a alimentar la seva activitat política, sense experiències que s'estenen als militants de diversos agents.

L'Escola Oinharri té en compte aquestes experiències, beu d'elles i no té intenció de substituir-les. Alta, vol alimentar el mapa de la formació política d'Euskal Herria amb les experiències formatives que han arribat des del Sud Global. Així, l'Escola Oinharri cerca confondre el cos amb la comunitat, la cultura i l'organització, amb els continguts clàssics i oferir un nou espai, aglutinant a participants procedents de diversos agents i models de militància, per a aprendre de les contradiccions i interaccions que es produeixen en la convivència.

A més, creiem que el procés d'aprenentatge ha de suposar un canvi. No és un procés superficial i senzill, requereix esforç, i en aquests temps l'esforç no està gens de moda, o els militants no tenim temps ni ganes per a esforços addicionals. Per això, existeix una tendència a agilitzar la formació política i a adaptar-la als formats de consum habituals, facilitant d'alguna manera la seva formació en qualsevol moment. Píndoles que es poden consumir a través del mòbil durant el treball, els menjars..., fonamentalment. Aquests formats no són capaços de provocar canvis significatius en les persones.

Tirant de les dificultats...

G. Sorteig: Com deia abans, no és fàcil “sacrificar” de vacances uns dies de la comprensió de l'oci que tenim avui dia. Sembla que si no viatgem lluny no tenim vacances. És més difícil quan les vacances són molt curtes treballant en precaris treballs. A més, una dificultat important és l'atomització dels agents que s'ha accentuat en l'última dècada, així com les reticències mútues que tenim; és difícil obrir les portes a l'aprenentatge fora del propi agent (la parròquia). Però aquestes mateixes dificultats les representem com una oportunitat per a construir consensos. Perquè els espais de trobada són escassos i hi ha ganes. També hi ha curiositat per conèixer altres formacions polítiques i per gaudir de les vacances d'una altra manera, més coherents amb el nostre discurs sobre el turisme, per exemple.

O. Vázquez: Fa temps que no s'ha donat importància a la formació política. La formació ha de ser central, contínua i permanent en qualsevol moviment popular d'esquerres. Les lleis de la dialèctica ens adverteixen que tot està en constant canvi, ens quedem sense formació permanent, perdem capacitat d'anàlisi i, per tant, de canvi.

Ara sembla que la formació política torna a estar “de moda”, però cadascun fa el seu i per a si mateix. Tinc la sensació que estem en l'època del Front ' Popular Jueu' i del Front ' Popular Jueu'. Soc una mica friki i m'agrada molt la pel·lícula The life of Brian. No venim a canviar això, el nostre treball no és construir el Front Unificat de la Judea, però el coneixement mutu, la lluita de l'altre, l'anàlisi, el coneixement de les vivències, la convivència, sempre ajuda a trobar el rumb.