Amb el terratrèmol de 2017 va començar a treballar com a ajudant. I d'aquí a crear un còmic. Com va ser el procés?

Sempre m'han atret les cròniques periodístiques conduïdes al còmic. Quan vaig sentir un terratrèmol estava davant de l'ordinador treballant entorn d'un projecte gràfic. En aquests moments tots els plans es van potes enlaire, passen els dies, només penses en el que està succeint al seu voltant. Vaig pensar que podia recollir tot això, recollir testimoniatges i després trobar el camí per a difondre'ls. El còmic em va semblar adequat per a això.

Què aporta el còmic si el comparem, per exemple, amb una crònica escrita?

És molt subjectiu el que cada mitjà ens suggereix a cadascun de nosaltres. La meva impressió és que alguns treballs periodístics, per molt importants que siguin en aquests moments, tenen un ritme massa intens, i no dona temps a analitzar les coses més profundament i a treure a la llum les vivències de la gent, ni a recollir com s'està erosionant la seva memòria col·lectiva. També volia reflectir aquesta part més emocional.

La sensació que ens queda és que Mèxic és el país caòtic. La deixadesa governamental, i davant això la força de la comunitat, l'auzolan, que en 1985 va ser més evident que en 2017.

Perquè Mèxic té unes característiques molt especials. D'una banda estan les institucions, el Govern i la policia que actua a les seves ordres, i d'altra banda les persones, la comunitat. Com cadascun afronta la situació de crisi, què protegeix i prioritza, quins mecanismes utilitza per a garantir-les...

En 1985 es va veure clar que l'objectiu del Govern no era ajudar als ciutadans, sinó salvar a les empreses i a les seves màquines. En algunes zones colpejades pel terratrèmol es va produir una negligència total. Com van passar els dies fins que el govern va intervenir, la gent es va organitzar pel seu compte. I això va provocar després profunds moviments polítics, van sorgir nous sindicats... La veritat és que en 1985 es van produir els majors danys en els barris obrers, zones pobres, i que les forces repressives tenien com a objectiu rescatar màquines, diners, documents, etc. de les empreses. La de 2017 va colpejar edificis veïnals diferents i la resposta de la policia, l'exèrcit o la protecció civil va ser més ràpida, però no més eficaç. Això “va anul·lar” una mica el treball veïnal, encara que la gent es va adonar que, d'una banda, les zones d'un terratrèmol seran sacsejades, les institucions responen d'una manera o una altra i, per un altre, aquestes organitzacions s'aprofiten del terratrèmol per a justificar-se.

La policia i l'exèrcit tenen molt mala fama a Mèxic, és evident per què. El cas dels 43 desapareguts d'Ayotzinapa vivia en la memòria de la gent... El mateix ocorre amb freqüència, ho hem vist també en aquesta pandèmia: les situacions d'emergència s'aprofiten per si mateixes per a intentar legitimar a les organitzacions que tenen com a objectiu la repressió. Els mitjans de comunicació també col·laboren en això, presentant sempre els uniformes com a “herois”.

L'actuació dels principals mitjans de comunicació mexicans seria prolongada. Ha rebut molts fragments de diari en el còmic, intercalats en la narració.

Ho he fet per a mostrar el que estaven fent els mitjans de comunicació. En el còmic es pot observar com en 2017 hi havia una certa tensió entre la informació que transmetien els principals mitjans i les xarxes socials. Tots dos tenen els seus riscos, però, en concret, sobre l'actuació dels grans mitjans de comunicació, es pot veure que existeix un discurs o mecanisme que ajuda a construir la narrativa oficial, que està relacionat amb l'eslògan que els ciutadans repetien en produir-se el terratrèmol de 1985: “Els fenòmens són naturals, els desastres són humans”. És a dir, quan en els mitjans es parla de “desastres naturals” s'obvien de forma reiterada les maneres de construir vides i les decisions polítiques i econòmiques que subjeuen a elles, en les quals es prevalen coses com les inversions, i alguns ciutadans paguen de la pell.

En el cas de les xarxes socials, són una potent eina per a reflectir el que està succeint al carrer, coordinar a la gent i protegir la comunitat, però cal actuar amb cautela perquè també es difon informació no veraç. A vegades és difícil entendre el que està ocorrent realment enmig d'una situació de tensió d'aquest tipus, quan la gent té por i hi ha un bombardeig d'informació terrible.

En aquests moments de tensió, quin paper juguen el poder i la policia que està a les seves ordres?

En un dels dies que em vaig acostar al barri de Chimalpopoca acaben de tenir conflictes amb la policia. La gent estava en estat de xoc. Són moments molt ansiosos i una petita espurna pot fer esclatar tot. Veus que s'està venent el discurs habitual en situacions de crisis, “Tots estem junts en això, Mèxic unit, Valor”, però que en el mateix temps obstaculitzen el manteniment de l'espai propi i la continuïtat en el treball, que hi ha violència a tot arreu, i que a la gent no se li permet organitzar-se, que es van tallant les xarxes solidàries que van sorgint. Les institucions entren en tots els racons, fins al punt que els ciutadans perden tot el seu poder.

Cal mirar la trajectòria de Mèxic des de la dècada de 1990. La tensió entre el govern i la societat sempre ha existit, però els esdeveniments dels últims anys, com els que s'han dut a terme en nom de la guerra contra el narcotràfic, han agreujat les relacions entre les institucions i els ciutadans i han trencat els vincles socials. Amb l'auge de la violència, la supervivència s'ha tornat encara més crua per a molts, la qual cosa dificulta la creació de comunitat i el suport mutu en situacions concretes. Reflexionen sobre el model organitzatiu, saben quins són els problemes en els quals es basen, però una altra cosa és la capacitat de mantenir la solidaritat en el temps i organitzar un fort contraban, o construir infraestructures.

Parla en el còmic de les Brigades Feministes.

No és casualitat que la Brigada Feminista s'organitzi en aquest barri, ja que està directament relacionada amb la memòria local. En 1985 van caure diversos edificis i van morir molts treballadors, moltes dones, modistes, que no estaven treballant en les millors condicions com es pot imaginar. Sense papers, amb salaris ridículs... Els edificis, a més, no estaven condicionats per a acollir a tants treballadors, ni tan sols per a enfrontar-se a un terratrèmol. L'ocorregut va deixar una ferida molt profunda en el barri i, en general, en la memòria col·lectiva de la ciutat.

Ho continua recordant molts per la disminució que va provocar el terratrèmol, però també per la deixadesa del govern, i per les xarxes de suport que els ciutadans van crear per a fer front a això. D'aquella experiència va sorgir, per exemple, el sindicat de modistes “19 de Setembre”, el primer amb una clara perspectiva de gènere. Va ser un punt d'inflexió molt important per a la història feminista mexicana.

Quan el terratrèmol de 2017 va colpejar la mateixa zona, on hi havia algunes fàbriques de roba i moltes dones treballant, la gent va saltar a 1985 i d'aquí va sorgir la Brigada Feminista amb un clar objectiu: Que la de 1985 no torni a ocórrer, és a dir, que es doni prioritat no a salvar les màquines, documents i altres materials atrapats entre els residus, sinó a treure a la gent.

Qui torna a prioritzar.

En els desastres que no són “naturals” ho hem vist sovint, sense anar més lluny el mes de maig passat. En la capital va caure un pas de metre, quan els veïns portaven temps advertint-los que tenia problemes estructurals i que corria el risc de caure, com altres edificis. En quin barri es trobava no obstant això aquest pas? Qui utilitzen el metre i en general el transport públic barat a Mèxic? Perquè aquesta gent no és prioritària per al govern. El 7 de setembre de 2017, dotze dies abans del gran terratrèmol, va ser un més petit i l'edifici que apareix en la superfície del còmic va sofrir danys. Un treballador el va comunicar, però ningú va fer res. Per això dic: fins a quin punt és “natural” un desastre?

Tot això no genera un punt de desesperança social?

Crec que sí, però, d'altra banda, com la gent no confia en el Govern, molts ciutadans s'emporten pel seu compte. Tenen una capacitat admirable. La Ciutat de Mèxic és una ciutat extraordinàriament gran i la gent està acostumada a fer front a la situació en comunitats petites, conscients que les institucions poc faran per elles. El que ocorre és que les grans infraestructures, com les xarxes ferroviàries o de carreteres, se situen a una escala més alta, i les decisions politicoeconòmiques sobre elles estan en mans d'uns altres.

Com els terratrèmols van moure els fonaments dels edificis, es va desgastar la confiança en les institucions...

López Obrador (Bruna) és actualment president. És curiós, hi ha un altre paral·lelisme entre 1985 i 2017. Després de 1985, per a alguns, els moviments populars que van sorgir llavors –segur que hi ha més raons, però bo– van donar lloc a grans canvis polítics. I en 2018 va succeir el mateix: El PRI estava de nou en el poder, però Bruna va guanyar les eleccions federals. Jo crec, en tot cas, que la desconfiança social és més profunda, que no està lligada a un aspecte concret, sinó que és més sistemàtica, estructural. A més, no es limita a les institucions mexicanes. Les relacions amb els EUA, el paper del Nord " global"… La sensació de falta de poder és evident, i això també té a veure amb el que em van dir diversos entrevistats. Diuen que les persones majors, que han participat activament en les organitzacions polítiques, perceben una certa despesperanza entre la joventut.

Tornem al còmic. Malgrat els crus comptes, no hi ha intenció d'atabalar al lector en llàgrimes de plor.

Això era molt important per a mi. Els mitjans mexicans són coneguts per l'horquería o el morb, per mostrar la violència d'una manera molt crua. Tenia clar que havia de prendre un altre camí. A vegades no es pot evitar perquè hauria de canviar la història perquè no s'emocionés, perquè hi ha vivències tan dures que em van tocar tant… Més que crear una emoció en el lector, he intentat recollir les reflexions dels entrevistats, transmetre el que havien de dir.

Ha optat pel blanc i negre.

M'agraden les històries contades en blanc i negre, aquest toc periodístic. A més, els terratrèmols, el descens d'edificis, la pols, els residus… és un ambient molt gris i m'agradaven aquests tons de gris. D'altra banda, m'ajuda al desenvolupament visual. Hi ha alguns que en el còmic diria “al·literacions gràfiques”. La imatge d'una fractura es transforma bruscament en l'arrel, les línies cinètiques del terratrèmol són en les següents parelles no sé què… Aquestes relacions visuals no són planificades, sorgeixen a mesura que vaig dibuixant i són més fàcils de desenvolupar en blanc i negre.

-------------------------------------------------------------------

Veus de Chimalpop

En el barri de Colònia Obrera, en el centre de la Ciutat de Mèxic, on conflueixen els carrers Bolivar i Chimalpopoca. Allí es trobava la fàbrica que apareix en la superfície del còmic de Shu Otero, convertida en un munt de plom, cristalls i pedres, un dels molts edificis que no van resistir la sacsejada del terratrèmol del 19 de setembre de 2017. El mateix dia, però 32 anys abans, el 19 de setembre de 1985, la terra va vibrar a Mèxic i es van posar de manifest les febleses d'aquest edifici. Però les autoritats van decidir que no hi havia motius per a enfortir el seu esquelet i reformar el seu cos. En realitat, la falta de protocols per a fer front a sinistres de grandària i la desídia de les institucions van provocar un autèntic caos en molts racons del país, que va empènyer a la societat civil a conduir les tasques d'autoorganització i rescat com a cos autònom.

Quan va ocórrer el terratrèmol de 2017, hi havia un taller de disseny de roba en un bloc de quatre plantes, un dipòsit de teles, un regal i una joguina importadora, una companyia que fabricava càmeres de seguretat per als cotxes i un empresari jueu utilitzava les oficines. Els cadàvers de quinze persones van quedar atrapats entre les restes, segons dades oficials: dotze dones (vuit mexicanes i tres taiwaneses) i tres homes (un taiwán, un coreà i un empresari jueu). La majoria dedicava moltes hores al treball i rebia un salari baix.

En caure l'edifici, la gent deia que allí estaven treballant modistes estrangers, i la memòria col·lectiva va saltar a 1985. Llavors, d'entre els residus, es van treure a la superfície les nefastes condicions de treball dels modistes que treballaven en els tallers clandestins i, en principi, el de 2017 semblava tenir els mateixos ingredients. Amb el pas de les hores es va conèixer l'existència de diferències entre tots dos casos, però, com diu Shu Otero en el còmic, en la base existien similituds: molts morts eren dones amb condicions laborals lamentables, l'edifici no complia les mesures de seguretat necessàries, gairebé ningú es va fer càrrec d'ella, els mitjans de comunicació van ocultar informació, va haver-hi enfrontaments entre els ciutadans assistents i els policies, indicis de corrupció, desconfiança en el govern. Primer llarg còmic d'Otero (Veus de Chimalpopoca. Astiberri, 2021) parla de les ferides provocades pels terratrèmols en una ciutat coneguda com el “monstre”.

Un relat escrit en primera persona que combina testimoniatges de persones que van viure els terratrèmols de 1985 i 2017. Veïns, membres de les brigades, dona que treballava com a modista en 1985, home que va perdre a la seva mare i a la seva germana, un periodista... Va gravar més d'una dotzena d'entrevistes i ha recollit una mostra d'elles en 222 pàgines. Amb la seva mare, que estava a Mèxic el 19 de setembre de 1985, parla basca en el còmic Otero. D'altra banda, la narració i les cites de tots els personatges estan en castellà. Antonio Altarriba ha estat el "padrí", que li ha fet les correccions, li ha donat les recomanacions...