Tant en la boira cega com en el centre de la nit, a la recerca del que va ser o del que mai va ser, a on va Maixa Zugasti (Tolosa, 1973)? No es pot saber. L'esquelet unificat de les fulles s'entrellacen tres parts d'aquest compacte Silenci, Paraula i Soroll. El silenci pot ser el símptoma més sonor. Les paraules sovint diuen poc. I el soroll pot ser a vegades la tornada de Nick Caven preguntant “Do you love em?”.

Cita i cita a Cave, a Felipe Juaristi, o a Caballero Bonald, o a Baudelaire, o a Margarit. Cadascuna de les frases aportades al llibre val la pena, aquests poemes o fragments de cançons són una de les fonts de satisfacció del poemari: Fran Pérez, Maiz, Rodríguez Castelló, María Zambrano... A través d'aquestes cites les pàgines respiren, ja que en l'àrea moltes de les peces són pesades i difuses, tot bombat, tot memòria, tot cansament: “Unificar l'esquelet de les fulles a la tardor./ Tancaré els ulls/ somio set/ i ompliré de records./ Serem l'única pell eterna/ nit molt fosca/ recentment adormida”.

En l'univers de Maixa Zugasti el propi futur també té un punt de melancolia, el sabor blau del llit buit. Crec que l'esquelet unificat de les fulles és un llibre de poemes sobre l'espera, però al cap i a la fi el punt d'esperança és la mort. Sembla per moments un manifest dels qui es van enamorar de la Lluna: “Ja no necessito clau per a entrar en aquesta casa construïda sobre cendres”.

Són poemes, d'alguna manera, confidencials, però no privats. L'escriptor s'ha amagat en formes clàssiques i imatges bastant universals, i la seva experiència es trasllada als quatre vents: nous arbustos fecundantes, un suau so de piano en el bar-zuloa, Guernica sota bomba, la repetició de campanes funeràries...

Maixa Zugasti et conduirà amb tons marrons, tèrbols, més profunds i profunds. No obstant això, una espècie d'apatia pot atrapar-li i confondre-ho entre els missatges plens per primera vegada. Encara que estèticament treballada i estigui perfectament escrita, l'esquelet de les fulles és unificat en puresa de la repetició, en fosques atmosferes fosques, massa monòton. Els poemes poden ser diferents, però el corrent subjacent sempre és una.