Ha arribat el mes de setembre i li he tirat la culpa una altra vegada. No ha estat un any fàcil, ni un estiu tendre. Al juny ja prevèiem que la bufetada anava a ser dura, però després de totes les que hem rebut no ens ha quedat cap tercera galta. Tots portem un ancora pesada penjant dels peus i durant aquests dos anys hem hagut de reaprendre caminant transportant aquesta càrrega. Però la culpa la té un any més, no l'ancora que ens ha lligat a les cames.

Portem molt temps trist, cansat i enfadat, però és més fàcil tirar la culpa a aquest post-estiu. Això és més fàcil que reconèixer les fissures que s'han obert en els nostres suposats cossos estables. Més fàcil que reconèixer el que ens produeix el buit de les persones que hem perdut enguany, reconèixer com la crisi de les cures ha aterrat la nostra casa, abalisar la incertesa que tens en el treball, reconèixer que no tens motivació, sinó reflexionar sobre l'ancoratge que portes lligat als peus.

Estic cansat. Frustrat. Noto que el temps m'escapa i que no puc córrer per a atrapar-lo. Jo vull recordar el meu com parlen els meus pares de la joventut, però a poc a poc m'estan tancant les portes a la nostàlgia del futur. Una cançó diu que els joves tenim un projecte de vida més enllà de l'obediència, però la mínima desobediència no és legítima com una nova generació. No està permès beure unes llaunes al parc del teu poble amb amics, però és legítim que en acabar la carrera i no poder treballar, s'hagi d'apuntar a un tercer màster. No és legítim que les reunions de militància siguin precàries, però sí que es facin exàmens presencials en aules de cent persones. No és legítim donar visibilitat al nostre punt de vista quan ens han anomenat “plorant”, “egoista” o “assassina” en els mitjans de comunicació, però és legítim que en aquests dos anys calgui llegir als titulars de nosaltres. La nostra tristesa, empipament i frustració mai és legítima, i potser per això sabem reflectir la felicitat plàstica en les xarxes socials, encara que després estiguem explotant amb altres variants. Es manifesta en l'augment de la nostra taxa de suïcidi.

Estic cansat. Frustrat. Però la culpa és de setembre. Perquè és més fàcil posar l'esclat motriu en el punt de mira que realitzar una anàlisi de les causes per a evitar noves explosions. Potser per això fan tantes cançons a aquest brut mes. I parlo de joves com estic parlant de setembre, però a nosaltres, als joves, a diferència de setembre, ningú ens ofereix cançons.