A l'agost l'Estat espanyol ha rebut els primers 9.000 milions de Fons Europeus de Recuperació. Acaba d'adquirir així la primera part dels 69.500 milions d'euros exigits per l'Estat com a transferència. Per a rebre aquests primers fons, l'Estat ha hagut de complir 25 criteris que es reflectiran en els pressupostos. La formació professional, la taxa d'intercanvis financers i la taxa digital són alguns dels criteris previstos. L'any vinent, Madrid haurà de passar un estudi més rigorós per a rebre els 12.000 milions de fons disponibles en forma de transferències. De fet, l'adquisició d'aquests fons requerirà d'estrictes reformes per part de l'Estat, inclòs el mercat de treball.

Els beneficis del capítol de transferències són evidents si es compara amb els de l'àrea de préstecs, a diferència d'aquests últims, que en principi no generen costos financers, sense necessitat de devolució. No obstant això, des d'una perspectiva més àmplia, les transferències del Pla Europeu de Resiliència i Recuperació han de ser cancel·lades, no són un mer regal.

En primer lloc, els diners recaptats és condicional, els Estats tenen requisits exigents per a accedir a ells. Però aquests requisits no tenen res a veure amb l'ús correcte dels diners públics que sempre és adequat, sinó amb les fortes mesures econòmiques. En el marc del Semestre Europeu, el Govern espanyol es compromet a realitzar reformes estructurals en paga de transferències monetàries. Per a les institucions de la Unió Europea (UE) aquestes reformes no han de tenir com a objectiu millorar la progressivitat del sistema tributari, prohibir les portes giratòries o eliminar paradisos fiscals, per exemple. Els canvis estructurals esmentats no es troben en l'agenda de la Comissió Europea o del Banc Central Europeu.

Les polítiques estructurals marcades per la UE apunten a un rumb diferent. Entre ells destaca la concepció ortodoxa del mercat de treball. Les principals institucions europees s'obstinen a estrènyer encara més les relacions laborals ja deteriorades amb la finalitat d'augmentar la flexibilitat generalitzada. Per descomptat, la flexibilitat laboral s'entén des del punt de vista oficial com un conjunt de pràctiques que atenen les necessitats de rendibilitat de les empreses. Una altra de les reformes estructurals afavorides per les institucions de la Unió és la del sistema públic de pensions, sempre sota l'excusa de garantir la seva sostenibilitat. Cal destacar que en aquest àmbit existeix un enorme lobby institucional d'acord amb l'enorme capacitat de negoci que existeix entorn de l'envelliment demogràfic. I per a culminar aquest negoci és imprescindible l'externalització de l'administració i de l'activitat pública, deixant les seves activitats i pràctiques en mans dels mercats i privatitzant-les al màxim.

Finalment, quant als costos de les transferències, no són un regal, sinó que acumulen deute. Aquesta vegada no són els governs els que s'endeuten, sinó la mateixa UE. La UE és la que recorre de manera comuna als mercats de capitals per a finançar els Fons Europeus de Recuperació. No obstant això, aquests diners prestats per grans bancs i entitats financeres en condicions afavoridores ha de ser retornat a mesura que es compleixin els terminis, pagant interessos i amortització del capital. Atès que el préstec queda supeditat al pressupost de la UE, els pagaments i reintegraments de diners hauran de materialitzar-se necessàriament en el futur a través de les aportacions dels governs a aquest pressupost.