Teníem ganes de veure junts les obres d'Ana Laura Aláez (Bilbao, 1964) i de conèixer la producció artística dels últims anys silenciosos. Tots els concerts, totes les nits, tot vaci?o és una exposició que satisfà aquest desig, mostrant conjuntament les obres de l'artista en les tres últimes dècades. Les realitats i ficcions, els objectes i les seves imatges, els cossos i les seves representacions, i la nit, les festes, el sexe, les pors, el camuflatge, el maquillatge, el cuir, les cadenes, els vestits… tot aquest imaginari emergeix en l'exposició que ha fet la seva primera parada en el Centre d'Art CA2M de Madrid i que ara s'exposa a Bilbao.

Ana Laura Aláez és coneguda sobretot com a escultora, encara que la seva producció artística és tan àmplia que ha conreat la instal·lació, la fotografia, el videoart i l'àmbit de la música en els últims temps. Va estudiar l'especialitat escultòrica en la Facultat de Belles Arts de Bilbao, i per això està tan present, sobretot en les seves primeres escultures, la necessitat d'una sòlida estructura física com a vehicle de transmissió d'idees. No obstant això, en certa manera, la situació el va obligar a idear noves formes de fuita a l'escultura bastant primerenca: En 1991 es va instal·lar a Nova York i, a causa de les dificultats per a disposar d'un estudi propi, va prendre com a matèria primera per a la realització d'escultures les troballes en botigues de segona mà i mercats ambulants. Els barrets, vestits i adorns trobats van anar substituint als acers, ferros i làmines utilitzats anteriorment.

En aquest context va crear, per exemple, Dones sobre sabates de plataforma (Dones sobre calçat amb plataforma), una obra icònica que s'ha convertit en el segell de l'estil d'Aláez. En aquesta instal·lació utilitza barrets de ploma, florit, fosforescent, plàstic, adquirits en els barrets i sabates amb plataforma –de xarol, de cuir, transparents– trobades a les botigues del barri. Penjant els barrets al capdamunt i col·locant les sabates en el sòl, l'espai buit entre tots dos elements reprodueix la falta de presència del cos de la dona. En aquest cas, i seguint el deixant d'Oteiza, el buit té el mateix nivell que la pròpia matèria, com a vestit transparent de la pell de la dona. L'exposició mostra una revisió d'aquesta obra, realitzada en aquest cas amb desenes de minigonas.

La fotografia autoretrat rosa (Autoretrat rosa) data de l'any 1994. Bust és una fotografia protagonitzada pel mateix artista, amb filets de pernil com a perruca, que mira la cambra en directe, suau i innocent. Amb aquesta obra l'artista inicia una nova línia de treball que, encara que part de l'escultura –o escultòrica–, es converteix en real en la fotografia. En aquest cas, l'escultura no és més que una excusa per a arribar a altres destins. Negretes, Signatura d'autor (Signatura de l'autor) o Kiko són fotografies que funcionen en la mateixa direcció. En la mateixa línia, en 1999 va gravar el seu primer vídeo sota el títol The Darlings (Maiteak), en el qual es realitza la mateixa operació: encara que el punt de partida és escultòric, en aquest cas el bust de l'artista girant contínuament amb pèls i maquillatges diferents, el vídeo és el mitjà que utilitza per a portar a la llum l'obra.

Aláez genera ficcions sobre el material que el seu cos i el seu rostre li ofereixen, perquè, com ell mateix diu, “m'uso en les meves obres, perquè utilitzo les coses que tinc al meu voltant. I com jo em tinc, ho utilitzo com a eina de treball. Després, quan veig reflectida en les meves fotos, em sembla que és un àlbum familiar que mai he tingut”.

Amb el projecte She Astronauts s'aborda la línia d'intervenció d'espais. En aquest cas, va lliurar a la Sala Montcada de Barcelona l'estètica d'una botiga i va transformar totalment la sala d'exposicions. Amb aquest gest, l'artista intentava convertir els espais artístics freds i asèptics en llocs inclusius perquè el públic se sentís còmode i, una vegada dins, es produís una trobada amb l'obra artística. En el mateix sentit, l'any 2001 en el Museu Reina Sofia de Madrid va posar en marxa el projecte Dansi & Disc, que durant mes i mig va convertir al museu en un club de música electrònica amb la participació de diferents DJ. El disseny de l'espai el va realitzar el propi Aláez, així com el mobiliari, la il·luminació i els vídeos que es projectaven constantment. La documentació d'aquestes i més intervencions s'exposa en l'exposició de Bilbao. Potser per aquests projectes que poden ser llegits dins del moviment artístic relacional, en 2008 Nicolas Bourriaud va crear el Palais de Tokyon Beauty Cabinet Prototype (Prototip de Gabinet de Bellesa) de París. El projecte consistia en la instal·lació d'un gabinet de bellesa en el propi centre d'art.

El mateix any pertany a la planta escultòrica Cap Forat Puny Esperma Nua (Cap Zuloa Ukabila Esperma Nua), obra d'art que ocupa un lloc destacat en l'exposició. Es tracta de cinc cossos escultòrics que emergeixen salvatgement de la paret, tan negres com el brea, i que travessen violentament cinc jaquetes de cuir per la meitat. Les jaquetes de cuir són els pedestals de les formes que sorgeixen de la paret i l'estètica d'aquesta instal·lació ens porta al capdavant l'imaginari de Mapplethorp. El Museu de Belles Arts de Bilbao ha adquirit recentment aquesta obra per a la col·lecció.

A la fi de l'exposició es troba el vídeo titulat Butterflies (Papallones). La música del vídeo es barreja en l'atmosfera de l'exposició i s'escolta durant tota la visita. La melodia és bella, enganxosa i fràgil, i fins que arribes a l'una de la televisió no s'entén que Ana Laura Aláez és la que mira a la cambra, cantant una cançó d'amor de manera humil i tímida. Què ocorre quan no sentim papallones en el budell? Què passarà quan ens van les ganes de fer art?

Coincident en el temps amb l'exposició, Aláez Portadors queer. El doble i la repetició (portadors Queer. Doble i repetició) va presentar la peça audiovisual en el Museu de Belles Arts de Bilbao, fruit de la beca multivers. L'artista ha fet un valent treball centrat en els seus vídeos previs, amb una estètica de videoclips i amb un lloc molt destacat en la música. Es tracta d'un vídeo sobre caigudes i recuperacions, un exercici sincer de reconciliació. Així mateix, és una obra que reivindica el caràcter queer, i l'artista proclama que aquest ser queer és una actitud que cal integrar en els processos artístics, enalteix aquesta raresa, practica la promiscuïtat artística, en definitiva, una identitat artística canviant. Fer el que ell ha fet durant molts anys.