A la fi de la dècada de 1970 van començar a aparèixer en les parets del districte de Manhattan a Nova York (els EUA) unes frases impreses en negre blanc: “La decència és una cosa relativa”, “La descripció és més valuosa que la metàfora”, “La falta d'organització és un tipus d'anestèsia”, “La llibertat és un luxe, no és una necessitat”, “Ocultar els teus motius és una desgràcia”, “Menjar massa és un criminal”, “L'home tranquil no és necessàriament un home millor”, “L'excés de poder no ens sorprèn”, “En la llista de somnolència és de 1977-1979”.

Aquests lemes van aparèixer sense signar en les parets de la ciutat perquè l'atenció de la gent es posposés en el significat de les frases i no en l'autor. Truisms és una de les obres més conegudes de l'artista Jenny Holzer (1950, Ohio, els EUA), que des de llavors ha aprofitat algunes de les frases recopilades fa quaranta anys en diverses obres. La majoria són frases condensades de les obres literàries i filosòfiques que va llegir en aquella època, algunes que es poden considerar com a certes; d'aquí el títol: Tòpics.

Totes les frases poden ser aparentment correctes, almenys als ulls de l'una o l'altra. I la contradicció entre frases, o entre una frase i el que llegeix, o petites diferències, preocupacions, és el que provoca la reflexió. I és que un dels objectius de l'obra, constant en l'obra d'Holzer, és reflexionar sobre les qüestions quotidianes a través de frases i poemes exposats en públic.

La funció de la paraula
La paraula escrita, la frase, s'ha convertit en una de les característiques més representatives de l'obra d'Holzer. La pròpia paraula ha estat el camí que ha seguit per a la innovació. Si al principi van ser cartells col·locats en les parets, després va passar als panells informatius, i des de llavors ha continuat experimentant amb els suports: plaques de bronze i plata oficials, samarretes, panells led especialment creats, bancs de granit, embolcalls de condons, projeccions gegants...

La consciència sobre el missatge que es transmet i la manera de fer-lo és total en les obres d'art d'Holzer. En l'actualitat, a més dels seus propis textos, utilitza també els aliens, i sobretot troba material de treball en els poemes, però també en els testimoniatges i documents oficials. En qualsevol cas, els textos que selecciona són un bon punt de partida per a la contemplació i la reflexió. Rares vegades dona instruccions entorn de l'obra, deixant a l'espectador fer enllaços i extreure conclusions. No resulta difícil posar-se a pensar en les paraules esculpides en un banc de granits vermells, o observar enigmàtiques frases que passen constantment a cuc, deixant que la ment es desplaci.

Qui ha entrat alguna vegada en el Guggenheim de Bilbao segurament s'ha fixat en Installation for Bilbao (Planta de Bilbao), creada per Holzer per al museu en 1997: un grapat de columnes led amb text per tots dos costats, en vermell abans, per darrere de blau.

La relació entre l'artista i el museu de Bilbao ha estat estreta al llarg d'aquests anys, i en ell es poden veure altres obres seves com a bancs de granit gravats, de diferents sèries i èpoques, i un panell led de quatre cares amb testimoniatges dels quals va viure la guerra de Síria. Així mateix, l'any 2019 es va realitzar en el museu una mostra significativa de l'obra d'Holzer: Jenny Holzer. El que es diu indescriptible. La seva obra per a Bilbao va ser preparada per als primers dies de l'exposició. Va projectar textos de 19 poetes internacionals i del País Basc en les parets exteriors del museu.

Però l'obra Like beauty in flames (La bellesa com en la flama), que
enguany ha estat exhibida en el Guggenheim com en la flama, és singular. De fet, només es pot veure en la realitat augmentada a través d'una aplicació creada a aquest efecte. Està compost per tres peces. La primera es pot veure en l'atri del museu. Es pot aconseguir situant l'accés en els punts de les tres plantes de l'atri. Des de l'exterior de l'edifici es pot veure l'altre: la peça simula la projecció d'alguns poemes en les parets del museu. Quant a la peça final, en qualsevol part del món es poden veure frases que apareixen a l'atzar sobre el paisatge que un vol.

Quant a la peça de l'atri, una vegada que s'hagi adquirit l'accés, el telèfon ha d'orientar-se cap al centre de l'atri (o dispositiu amb l'aplicació instal·lada). Apareix surant en l'aire un panell led artificial, similar als panells que s'han convertit en habituals en l'obra d'Holzer, on es poden llegir algunes de les frases que Truisms va recollir quaranta anys enrere en basc, castellà, anglès i francès. El panell artificial pren formes impossibles, girant cap amunt i cap avall en l'atri, enrotllant, representant fins a l'infinit en un instant.

No obstant això, la columna virtual led de realitat augmentada és diferent dels panells materials. Està lligat al lloc, com els altres, però no hi ha possibilitat d'agafar a les mans o asseure's tranquil·lament davant d'ell. Es mou, sembla que fuig. Això dificulta fixar-se en el text, el llenguatge de la frase i les paraules soltes poden atrapar-se exactament. En desplaçar-se per les plantes de l'atri sembla alguna cosa a pensar. Hi ha molta gent en el museu, però hi ha poca gent mirant l'obra des de la pantalla petita del telèfon. Aquí està Like beauty in flames, però no està, i corre el risc d'agafar la traça d'alguna cosa que no està mirant a les paraules ballarines. La peça és suggeridora per la pròpia naturalesa de la peça. Com ocupa l'espai l'obra d'art sense ocupar l'espai, sense donar temps a la serp. La sensació de l'espectador és contemporània, i la mediació del mòbil també singularitza l'experiència, al mateix temps que la fa possible i limita, perquè en certa manera la interfereix.

L'obra està titulada per una frase presa d'un poema de la poetessa polonesa Anna Swirszczynska: “El museu està en flames. Com la palla / bellesa honrada per les generacions masculines / està fumant. / No té preu / com el cos d'un home. // Un home només per a cuidar el museu / tot ha estat en el món / ha pogut arribar a temps. // Si sobreviu / confirma a les següents generacions / com la bellesa estava morint com en la bellesa / crida”.

L'obra està composta per les altres dues peces. La segona se situa en l'exterior del museu. Recorda la projecció a Bilbao realitzada en 2019. De cara a la pantalla petita es pot veure una espècie de simulació d'aquesta projecció des de diferents punts de l'entorn del museu. En ell es pot llegir el poema de Swirszczynsk, que permet també reflexionar sobre el museu. El contingut de la peça sembla tècnicament més onplexo, no és només el text, o un simple contenidor del text és compatible amb qualsevol pla de fons. En aquest cas el text i el fons (edifici del museu) van plegats. Per això, en el telèfon apareix una imatge nocturna del Guggenheim amb els textos projectats. És una sensació curiosa de tot. Igual que l'anterior, no és una experiència còmoda. Cal mantenir la mà aixecada a ple sol de la tarda per a mantenir el telèfon davant dels ulls i poder veure les paraules que desfilen en la pantalla petita.

La tercera peça es pot veure des de qualsevol lloc. Les frases de Truisms apareixen aleatòriament en la pantalla encara que l'usuari estigui on es trobi; l'obra d'art es pot emportar a qualsevol lloc, d'alguna manera, només es necessita un mòbil. Premem el botó de modificar la frase i apareix una vegada i una altra, entre altres coses, una frase en basca: “El destí de l'home és superar-se a si mateix”. Es fa més irònic o cínic segons el pla de fons que cadascun li aporti. Hi ha una altra que apareix en castellà: “L'alienació produeix excèntrics o revolucionaris”.

Frases noves per a la col·lecció Fa uns mesos
l'entorn del museu està vestit per milers de paperets. Paperets quadrats que porten en blanc diversos segells escrits de color negre. “Després del titani i les obres d'art es conserva la precarietat laboral”, “Escoltar el Guggenheim, la neteja pim pam pum”, “El Guggenheim és el museu de la precarietat laboral”...

No pot esmentar-se la vaga dels netejadors del propi Guggenheim de Bilbao. En el moment de la seva redacció porten més de 80 dies en vaga. A més dels paperets, també es reuneixen els empleats que protesten al voltant del museu. Cada setmana organitzen activitats espectaculars per a allunyar l'atenció de la gent de l'esplendor titani i cridar l'atenció sobre el seu estat.

La neteja del museu és un servei subcontractat amb uns sous d'uns 600 euros per jornada de 20 hores. Protesten contra la bretxa salarial, denuncien que hi ha una bretxa anual de 8.000 euros respecte als escombrariaires més masculinizados en el sector de la neteja interior feminitzat. L'empresa els desoeix de moment, però continuen omplint d'alts i baixos els carrers, que en diàleg amb els treballs d'Holzer donen un resultat especial.