“Ens han donat a llum un text prematur des de tres anys de debat, amb la mateixa pell i amb la mateixa essència de la Política Agrària Comuna (PAC) que fins ara. De la crisi COVID-19 suplements i de les dependències agrícoles que ens ha deixat al descobert, els 27 estats no han tret lliçons. Quina esquerda alimenta entre el Green Deal i el PAC de demà! El Parlament, l'única instància triada pels ciutadans, ha tingut poc pes en la decisió”, pot llegir-se en el document publicat per Confédération Paysanne, sindicat que aposta pel cultiu popular. Es refereix a la reforma que marca les directrius, objectius i vies de la PAC per als anys 2023-2027, aprovada pel Consell de Ministres d'Agricultura d'Europa, el Parlament Europeu i la Comissió Europea el 25 de juny.

L'acord no es va guanyar per endavant, perquè existien discrepàncies entre el Parlament i el Consell de Ministres. Un –el Parlament Europeu– pretenia completar la reforma amb major respecte al medi ambient i amb l'objectiu de limitar l'emergència climàtica, i l'altre –el Consell de Ministres d'Agricultura– no mostrava suficient entusiasme i valentia per a tallar-la amb la lògica industrial existent.

Sent fàcil tenyir les paraules en verd, en teoria tots estan d'acord que cal limitar l'emergència climàtica i avançar en un projecte polític respectuós amb el medi ambient per part de la Unió Europea. Però quan cal anar més enllà de les paraules, és a dir, a l'hora d'establir decisions polítiques per a complir l'objectiu, la contracció és en realitat perquè l'objectiu exigeix mesures valentes i canvis. Quant a la reforma de la PAC, la soka-tira anava en aquest sentit: o dibuixaven un projecte de cultiu més ecològic que fins ara –socialment més directe–, o seguien amb una política comuna que sustenti principalment l'agricultura industrial.

La reforma de la PAC va ser acordada a l'octubre de l'any passat pels 27 ministres europeus d'agricultura, amb un pressupost de 336 bilions d'euros per a set anys, però els objectius i les mesures no estaven consensuades amb el Parlament Europeu. Tant, a pesar que el 28 de maig van tallar les negociacions, forçant els punts imbatibles: “Tenim molts temes fonamentals pendents de resoldre, hem decidit posposar les converses”. Els 27 estats tenen entre les seves mans el Green Deal o Pacte Verd presentat en 2019, en el qual es comprometen a aconseguir la neutralitat de carboni per a 2050. De manera que el Green Deal no es converteixi en greenwashing [“neteja verda”], sí o sí en la PAC, ja que el 12% de les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle de la Unió Europea procedeixen del cultiu. Un mes més tard tornen a reunir-se per a arribar a un acord.

L'eurodiputat ecologista Benoit Biteau valora l'acord de la manera següent: “Una reforma injusta, climàticament perjudicial i perillosa per a la biodiversitat”. De fet, el text no obliga al canvi de model de cultiu, continua sostenint principalment el sistema industrial. En 1957 es va posar en marxa una política agrícola comuna, impulsant un model productivista com a resposta als reptes de l'època, i amb la reforma no han canviat de rumb, sinó que només han estimulat i reforçat la lògica intensiva.

El 75% del pressupost per als anys 2021-2027 –258 bilions d'euros– es distribueix directament als agricultors i no s'han produït canvis dràstics en els criteris de repartiment. Com fins ara, les subvencions es distribuiran en funció de la quantitat de terreny o bestiar:com més gran sigui, més subvencions rebran d'Europa.
Heus aquí, fil per randa, els detalls de la política acordada fins a 2027:

Seguint la mateixa lògica: segons la grandària

“Cal qüestionar el principi d'ajuda per hectàrea (en el marc de la PAC, com més gran és el nombre d'hectàrees que rep una granja) –diu Aurélie Catallo, membre de la plataforma Alde una PAC diferent–. En nom de quin la grandesa justificaria majors pagaments? Sabent que les recerques ens demostren que com més gran és la granja, més nociva és per al medi ambient i menys ocupació genera per hectàrea”. La veritat és que, seguint el text acordat, la Unió Europea no l'ha retallat amb aquesta lògica.No obstant això, hi ha algunes novetats
que pretenen sustentar un altre model, però no predominen.

Novetat: Ecoregímenes

Les primes distribuïdes als agricultors respectuosos amb el medi ambient són la principal novetat d'aquesta reforma. Referent a això han tingut els debats més calorosos, que no podien consensuar la proporció que calia destinar als ecoregímenes en les ajudes de repartiment directe. Els eurodiputats exigien una substitució mínima del 30%, mentre que els Estats exigien un límit del 25% amb un termini de transició de dos anys, en els quals no serien obligats a respectar aquesta proporció. La mesura s'ha fixat d'acord amb la voluntat dels Estats: es destinarà un 25% del pressupost als ecoregímenes, si no hi ha demanda, un 20% en els anys 2023 i 2024.

Però tan important com s'orienta és veure a què es dirigeix... La preocupació manifestada pels conreadors ecològics es deu al fet que segons el text es tracta de projectes de “alt valor ambiental”. Es distribuiran seguint uns criteris flexibles que podran ser recollits per aquells que no siguin de producció ecològica, deixant una vegada més a la persona amb menys suport. Per exemple, el ministre francès d'Agricultura va anunciar que entre el 80% i el 85% dels pagesos de l'Estat francès podrien accedir als ecoregímenes. Els que estan en un model popular i sostenible no són tants a França... així queda clar que també es podrien distribuir als que ho fan en un model intensiu.

Rotacions rurals

Si mirem de prop el debat, som conscients que les mesures que aposten pel medi ambient són les que més resisteixen. Entre ells es troba el de les rotacions rurals que exigeix la reforma o el de l'obligació de deixar sense conrear algunes zones rurals amb la finalitat d'afavorir la biodiversitat. Hauran de retenir entre el 4% i el 7% de les terres de cultiu sense conrear (excepte excepcions per als caserius de menys de deu hectàrees).

En la segona columna un 35% a favor del medi ambient

La PAC es divideix en dues: d'una banda, la corresponent a les subvencions als agricultors “primera columna” i per un altre, la “segona columna”, que aposta pel desenvolupament del medi rural. A aquest segon es destina el 25% del pressupost, i en el text acordat es recull que el 35% d'aquesta quantitat haurà de destinar-se a projectes mediambientals.
matís: en lloc de “enrutar”, “mirar”

La PAC hauria de ser un instrument important per a poder dur a terme el Green Deal o el Pacte Verd. Entre ells, perquè alguns dels objectius enumerats en el pacte es refereixen al sector: reduir els plaguicides i antibiòtics en un 50% per a 2030 i els condiments en un 20%, així com destinar el 25% de les terres de cultiu al model biològic. La veritat és que no han completat la reforma amb la determinació de superar aquests reptes. La Unió Europea haurà de “vigilar” l'adequació de les polítiques agrícoles dels Estats a aquests objectius, sense “obligar” a res.

“La feblesa del marc normatiu i de les normes que afavoreixen el medi ambient i l'absència d'objectius quantitatius en matèria de medi ambient, fan que tres quartes parts de les subvencions directes es reparteixin al model intensiu sense preguntar cap mena de condicionant ecològic”, desestima l'Oficina Europea de Medi Ambient. És a dir, la reforma suposa continuar amb la tendència fins ara: “Aquest acord manté la situació statu quo, suposa continuar amb l'ajuda naufragante orientada al model industrial. No ens enganyaran, ens adonem de greenwashing”, afirma Greenpeace per part seva.
Els criteris de repartiment de les subvencions no es dirigeixen al sentit contrari, no es generarà una PAC “verda”. Perquè l'expressió “conreo industrial verd” és un oximoron... Però, a més del medi ambient, també es juga el futur del sector, perquè els agricultors i les granges van desapareixent de manera alarmant: durant deu anys han desaparegut 4,2 milions de granges ttipi a Europa, concretament el 25% dels caserius. Una vegada més, en aquesta reforma no s'ha pres de debò aquest problema, perquè se sustenta en els més grans.
afeblint la unitat, cada vegada més decisions als Estats

Per a bé o per a mal, els 27 estats cada vegada són més decisius i les polítiques comunes per a l'agricultura cada vegada són menys comunitàries. A pesar que els objectius generals s'han acordat a nivell europeu, la Comissió Europea cada vegada deixa més en mans dels Estats la decisió d'establir les vies per a la seva execució. Per exemple, els criteris sobre els ecoregímenes es fixaran per Estats. Queda per veure, doncs, com orientaran ara la PAC per Estat.