Des del passat estiu estem escoltant la recuperació de l'economia; en inserir a la major part de la població, l'economia sofrirà un creixement històric. Ens han fet arribar que aquesta crisi d'Enegar va aparèixer per sorpresa i que gràcies a les vacunes i el raja europeu se superarà màgicament.

El fet que en el capitalisme les crisis siguin una cosa endèmica s'oblida als governs i analistes que està en el cor del funcionament del capitalisme: en els últims 150 anys s'han produït catorze grans retrocessos mundials. Els problemes estructurals del capitalisme ja eren aquí, i la Gran Recessió i la crisi del 2020 no han fet més que agreujar-los. Si realitzem una anàlisi a llarg termini, les taxes de beneficis de les principals economies imperialistes han descendit, tal com han analitzat els economistes Michael Roberts i Esteban Maito. A pesar que diversos governs volen donar una solució, aquest camí descendent s'està consolidant i la pandèmia no ha fet més que accelerar la tendència.

No obstant això, malgrat aquests retards, s'ha continuat generant riquesa, una altra cosa és a costa de qui. Amb els últims 40 anys, la riquesa al País Basc (amb el Producte Interior Brut) s'ha duplicat, malgrat la Gran Recessió de 2008. L'altre costat de la moneda és el dels assalariats, que han reduït la seva participació en el PIB des de 2006 fins a l'actualitat, i és de destacar que aquestes estadístiques inclouen tant als mileuristes com als que cobren 90.000 euros anuals. El capital ha conquistat la riquesa a costa dels assalariats. Estàvem en aquesta situació abans que explotés la pandèmia. A curt termini, és possible que existeixin quadres tècnics que veuran reduïdes les seves condicions laborals i els seus salaris: per al sistema no és molt sostenible reduir els salaris de 800 euros, però encara queda marge per a reduir els salaris de més alt nivell.

Per als treballadors, la foto que tenim davant no és gens bona. No obstant això, en aquesta lluita permanent entre classes, no tot és colpejar. En els últims temps, treballadors d'empreses en conflicte, com Tubacex, Petronor, IPT, estan realitzant una gran labor per a sumar forces. Amb Pandèmia es va reavivar també el concepte llibertari de l'ajuda mútua, reflex de la proliferació de xarxes solidàries i sindicats d'habitatge. Perquè la lluita entre classes abasta tots els aspectes de la vida, no sols el món laboral.

Tenim una dècada per davant. Els problemes derivats de la crisi multisistèmica s'incrementaran a ritme exponencial. No podem deixar l'esperança en mans del creixement econòmic postpandèmic, perquè és evident que el capital assumirà aquest creixement a costa de tots: La Gran Recessió de 2008 és un clar exemple. La solució no vindrà de la mà d'una elit, encara que sigui el “saber més”. La clau està en els treballadors clau per a la mobilització econòmica i la creació de riquesa. Per descomptat, si deixem enrere el concepte fordista del treballador, subratllant l'àmplia definició del treballador que sempre ha estat més plural. Buscant els punts que ens uneixen i lluitant per aquesta diversitat.

Aprenent dels errors de la dècada anterior, comprenent l'esdevenir de l'economia i identificant els grans reptes que tenim, el treball dur permet aconseguir un món millor per a tots. Aquest és el nostre repte, aquesta és la nostra esperança.