Durant anys, en la zona de Garazi i Baigorri, igual que en altres llocs del País Basc continental, diverses organitzacions com la institució cultural, o Kanaldude, o en alguns casos investigadors, han fet treballs de recopilació de memòria mitjançant gravació, bé amb motiu d'una retransmissió, bé per a organitzar exposicions sobre el tema, bé per a alimentar recerques. Aquests testimonis són ja testimonis, perquè la majoria són testimonis d'aquest món.

Tinc l'oportunitat d'escoltar i treballar aquests testimoniatges de tant en tant, en les últimes setmanes, i reconec que el temps és fantàstic. Perquè aquests documents són tresors a diferents nivells.

Una és la concepció del món. La vida que descriuen aquestes persones és ‘unida’. Per a començar, tenen molta consciència de la territorialitat, de tot el que els envolta, i tot és suau, clar i únic. “Aquestes muntanyes els coneixia jo (...) Eren els meus llocs, que volien passar alguna cosa que necessitaven jo”. Estan en un territori, en estreta relació i dependència amb els veïns i veïnes, saben que culturalment es diferencien, encara que no s'utilitzi la paraula cultura. En el fons no pronuncien una sola paraula intel·lectual: cultura, nació, identitat, cohesió social, decisió, desenvolupament, etc. Unes altres són les paraules. Viuen conceptes. Muntanyes, pobles, barris, cases, obres, ells i nosaltres. Diferencien molt clarament entre els anomenats ‘ells’ i els de ‘nosaltres’. “Aquí ho fèiem així”, “Sàpiga que la vida no era dolça! Però junts estàvem tots per igual”. La saturació d'aquests testimonis és fascinant. En efecte, el món que descriuen és d'un terç. No obstant això, tenen un tot, una rodonesa, són compactes. Enfront d'ells som puzles disseminats.

La llengua és extraordinària. Tinc l'oportunitat d'escoltar paraules i expressions que no m'havien escoltat des de fa molt temps, i les racions traduïdes, penseu en euskara en formes d'expressió, no tenen res a contagiar al castellà. Hi havia gent corrent, poc escolaritzada, capaç de parlar en basca sobre qualsevol tema. Avui aquesta capacitat s'ha convertit en una estranya, en una habilitat per a tractar un tema de sobte. És a dir, paraules perdudes. I al mateix temps hi ha la possibilitat de salvar-los, encara que només sigui en arxius numèrics.

Destaca l'epicidad. “Una vegada, així, ens va telefonar De Gaull, perquè necessitava ajuda. Al final d'aquests racons l'alemany ens va preguntar orgullosament pel blat”. La veritat o la influència del temps, per descomptat, predomina la tendència a presentar la seva vida en el motlle epopeia.“Els guàrdies no ens enxampaven en tros”. Tot és gran, llunyà, heroic, al mateix temps pròxim i senzill, de mà, dominat, net i senzill. Està lligat al lloc? Està relacionat amb la singularitat dels temps històrics? Al capdavant de tot, no comença la història d'un mateix?

Per a acabar, preciós, alguns detalls donaran un costat fantàstic a la llegenda. “Amb les vaques de Contrabanda (des d'Ezterenzubiti) anàvem a Bilbao caminant. El diumenge a la tarda arribàvem a les set de l'endemà. A Bilbao”. Jo no els alteraré un sol detall de la història, no els deixaré més que relatar, el que diuen és tan complet com ho diuen: al cap i a la fi, tots voldríem viure en aquest país nefast, units a la creació, lliure de les nostres relacions, anant també.

Lluny dels temps de la pandèmia, com després de qualsevol desastre, ens abraça la nostàlgia.