Tot va ocórrer en cent dies, del 7 d'abril al 13 de juliol de 1994. En poc més de tres mesos, gairebé un milió de persones van ser assassinades en la caça humana dirigida pel govern dels bàndols de Ruanda. En termes quantitatius es diu que van morir entre mig milió i un milió de persones, però el més acceptat és el dels 800.000 morts, el 70% de les tutories de Ruanda. La majoria sí, però no totes eren tubulas, també van matar a milers de poliments “moderats”, que no estaven d'acord amb els fallits del govern, els familiars de les tutsis, els amics de les tutsis, els buits que no mataven les tutsis... tots ells es van convertir en víctimes de les milícies d'Interahamwe, que significa que treballen junts. Es diu que és el major assassinat del món que s'ha produït en tan curt període de temps en el segle XX, i que tampoc en l'holocaust es va produir una massacre de grandària en tan curt termini.

Tot això sota la mirada dels 2.300 cascos blaus de l'ONU que vigilaven el país, molts d'ells soldats belgues. França també estava sobre la taula d'escacs, però fent costat al govern del genocidi dels buits, tant abans com després dels assassinats. És més, quan les canonades revoltades van haver d'agafar la capital de Kigal i el govern dels bàndols es va veure obligat a fugir, França també els va oferir la fuita a través de l'operació humanitària Turquesa. França sempre ha dit que no sabia què estava passant, i molt menys que estava preparant el genocidi. Avui dia és clar que ho sabia i, encara que sigui de paraula, això és el que Macron acaba d'aprovar en el Centre de la Memòria del Genocidi de Kigali. Allí estan enterrats els cadàvers de 250.000 persones.

Existeixen desenes de llibres, pel·lícules, informes i milers d'articles sobre el genocidi de Ruanda. Dos d'ells són recents. Una, la sol·licitada pel Govern ruandès a un prestigiós grup d'advocats de Washington, l'informe Muse, i una altra, l'encomanada per Emanuel Macron a l'historiador francès Vicent Duclert, l'informe Duclert. Tots dos coincideixen en la responsabilitat de França, però no en la determinació del grau de responsabilitat. Després tocarem les conclusions dels informes, ja que en primer lloc retrocedim un segle, ja que tot el tema del genocidi és difícilment comprensible sense seguir per complet la seva petjada colonial.

La marca Hutu o tutsi estava
sota el control de Ruanda Alemanya durant la Primera Guerra Mundial, però en finalitzar la guerra va passar a dependre de Bèlgica. Dos grups dominants, el 85% vacios, gairebé tots els restants tubulars i l'1% twa ètnia (pigmeus). Els buits eren pagesos en general i les rosques els ramaders. Els nous colonitzadors van donar suport a les tubulas i aquesta minoria va controlar amb rigor la majoria dels buits que tenien el caràcter de castes reduïdes. Bèlgica també va dotar als bàndols d'una eina que després seria clau en el genocidi de 1994: els nous documents d'identitat determinaven si el ciutadà era tuta o buit.

Però els nous vents anticolonialistes i d'alliberament nacional no van fer costat als belgues i les “tusias” es van posar al capdavant del procés d'independència de Ruanda, creant un moviment en contacte amb el socialista. Bèlgica ho va canviar aliant-se i, amb l'ajuda de l'Església Catòlica, va començar a sostenir els bàndols, van expulsar al rei tuto i van proclamar la república. Els ciutadans de segon ordre eren Tutsias. A partir de la dècada dels 50 els assassinats i persecucions entre tots dos grups van ser freqüents.

Entre elles destaca la de 1959, en la qual els bàndols van atacar les tutsis, van matar a milers de persones i altres milers van fugir a països pròxims, entre ells Uganda. Aquest moment és important, ja que del grup exiliat en aquest país sorgiria el Front Patriòtic de Ruanda (RFP), que després assumiria el poder en 1994. Paul Kagame, llavors líder d'aquell grup de guerrilles, al juliol de 1994 va ocupar la direcció de Ruanda i ha mantingut el comandament fins a la data.

Juvenal Habyarimana
Independència i després diversos cops d'estat a Ruanda, un d'ells atorgat pel bandit general Juvenal Habyarimana. Aquest és també un nom clau en la història del genocidi, ja que a partir de llavors va augmentar l'exclusió ètnica contra les tutsis, fins a convertir-se gradualment en una neteja ètnica, governant a la Ruanda de 1994 i el seu govern va ser clau en l'opressió de les tutsis paneroles, com les anomenaven.

Segons el famós llibre Pel bé de l'imperi, vestit amb l'historiador Josep Fontana, els belgues i l'Església Catòlica van secundar reiteradament els bàndols, així com “mantenir els intents d'invasió de les tutsis expatriades i els assassinats programats que van tenir lloc a partir de 1963, anunciant el que ocorreria en 1994”. França va signar en 1975 un acord militar amb el general Habyarimana. Des de llavors, el règim va intervenir manualment amb França, i especialment amb el president socialista François Mitterrand. L'Habyarimán i aquest van establir una estreta relació personal, que, com han assenyalat posteriorment els informes, va ser molt important per a comprendre l'actitud davant el genocidi.

Cal reconèixer que no és fàcil seguir la petjada del genocidi de Ruanda, que hi ha moltes perspectives i que el relat es fa de diverses maneres, com és habitual en aquests casos. Visió de l'ONU, els EUA, França i Bèlgica, Organització per a la Unió d'Àfrica... Què creure i a qui creure? En aquest sentit, en aquest reportatge el bàcul de Fontana és fonamental per a comprendre millor els detalls del “genocidi dels cent dies”.

La planificació de la
massacre, a partir de 1990, es va veure reforçada pels atacs del RFP i els seus continus cops i la mala situació econòmica del país, van obligar a Habyarimán a signar la pau amb el grup rebel liderat per Paul Kagam. També es va obrir un procés d'aparent democratització i es va signar l'Acord d'Arusha, que mai hagués estat aprovat pel bandit exèrcit ruandès. En realitat, ni tan sols el propi Habyarimán, ni el cap, impulsat també per les rebel·lions de l'exèrcit, va manifestar públicament que l'acord era només un “tros de paper”.

Segons descriu Fontana, el coronel Thenoeste Bagosora, que el va ajudar a signar un acord en Arushara (Tanzània), va dir recentment: “Vinc a preparar l'Apocalipsi”. “Mentrestant –segueix l'historiador– el lehendakari es va reunir amb 35 dirigents de les milícies interahamwe per a fer llistes de tots els que havien de morir i comprar les armes necessàries a l'estranger per a dur a terme el seu treball”.

El Tribunal Penal Internacional de Ruanda, creat per l'ONU, va condemnar en 2008 a Bagosora a tota la vida a la presó com a “principal planificador del genocidi”. S'ha signat l'Acord d'Arusha, però la majoria dels experts asseguren que Habyarimana i el seu clan portaven anys preparant la “solució final” dels buits, per a deixar net el “país dels mil serrals”, i per fi “per a acabar amb el problema dels buits”. Entre 1990 i 1993, França va enviar a Ruanda un nombre d'armes de valor de 20,5 milions d'euros, així com assessors per a la formació de l'exèrcit i de les milícies que posteriorment van servir de base al genocidi. El Govern ruandès va comprar fins a 600.000 matxets, l'arma més utilitzada en els assassinats. Tots els informes que han estudiat el tema afirmen que la preparació dels assassinats va ser alta i molt metòdica. Els mitjans de comunicació marginals buits també van preparar amb entusiasme l'ambient genocial, entre els quals va destacar la Ràdio Televisió Lliure dels Mil Pujols.

Punt de partida: La mort d'Habyarimán
el 6 d'abril de 1994, un míssil va colpejar l'avió amb Habyarimana i Cyprien Ntarymira, president de Burundi, i tots dos van ser assassinats. El genocidi ja s'estava preparant, però l'endemà va començar la massacre. L'exèrcit ruandès i les velles milícies van assassinar al primer ministre buit i als deu cascos blaus belgues que ho custodiaven; al president del Tribunal Constitucional i a molts altres càrrecs institucionals. Així, també es va considerar oberta la caça de les tutsis.

I qui va llançar la missió contra l'avió? Segons els buits, les forces del RFP de Kagame, i les tutsias els errors extrems. En aquella època es va parlar de la possibilitat que anessin soldats belgues, i Colette Braekman, del diari belga Le Soir, va publicar un article dient que van ser soldats francesos. Fontana afirma que, segons els últims estudis, només es va poder llançar la missionera des de les zones on hi havia l'exèrcit ruandès.

Dos són els factors que es consideren molt importants per a poder dur a terme aquest gran assassinat en un curt període de temps: un, que els fallits hagin fet unes llistes molt precises de tubulas; dos, que una gran part de la població buida havia intervingut en els assassinats, a vegades impulsats per l'ambient i a vegades forçats: o els ciutadans buits mataven les tutsis o les milícies les les mataven. Per exemple, en una església es reuneixen 2.000 persones, sovint oferint-los refugi, i tots els maten, tiren, magranes i insurreccions. Es diu que mai han matat tantes persones a les esglésies, i el pitjor, amb la complicitat i/o participació directa d'homes i dones de l'església, fins al punt que Vaticà també apareix en la llista dels quals han demanat perdó. Sor Gertrudisi i la seva subordinada Mari Kizito van ser condemnats a 15 i 12 anys de presó en el plet celebrat a Brussel·les per l'expulsió de 7.000 grans persones protegides en el seu convent i la posterior mort de les milícies buides, amb la complicitat de totes dues dones, entre les quals es va incloure el lliurament de gasolina perquè 500 persones protegides en un garatge fossin cremades.

La violació es va convertir en una de les armes principals del genocidi i es diu que va ser violada entre 100.000 i 250.000 dones. Com en totes les guerres, les dones estaven en el punt d'atac des de fa molt temps: ja en 1990 el bandit periòdic Kangura va publicar els deu manaments contra les tutias. El primer deia: “Tots els ossos han de saber que totes les dones òrfenes estan treballant per l'ètnia tusiva. Per tant, entenem per traïdor el buit que es casa amb una dona tutsa, que és la seva companya, o que li considera secretària o amant”. Els altres nou manaments impulsaven l'odi racial contra les tutias, amb ordres similars.

I la internacional què?El
dossier elaborat per Le Monde Diplomatique de maig analitza en profunditat les responsabilitats dels subjectes més importants. François Graner, investigador de Survie, descriu amb precisió la de França, explicant tot tipus d'obstacles que l'Estat continua posant en l'estudi dels arxius. Les autoritats ruandeses, encapçalades per Kagame, han denunciat reiteradament la negativa de França a publicar els documents sol·licitats per Kigali.

Collette Braeckman, periodista de Le Soir, analitza les responsabilitats del seu país des d'una perspectiva històrica i de l'època del genocidi. Al·ludeix a l'època del colonialisme, com l'evangelització massiva, l'ús de les tutsis i la destrucció de la cohesió ètnica, per exemple “un sistema tradicional que distribuïa el poder en tres dirigents, un per a la terra, un altre per als animals i el tercer per a l'exèrcit”.

En el dossier de la revista mensual hi ha un article bastant significatiu, perquè subratlla de forma molt rigorosa el silenci dels africans davant el genocidi. Prova d'això va ser que al juny de 1994, en plena massacre, l'Organització per a la Unió Africana va aconseguir el cim anual a Tunísia i la situació de Ruanda ni tan sols va entrar en l'ordre del dia. El tema ha estat analitzat en l'article per l'escriptor senegalès Boubacar Boris Diop, qui va concloure amb l'elecció de president a Sud-àfrica, Nelson Mandela, en la seva intervenció: “El que està passant a Ruanda és una vergonya per a tots nosaltres. Hem de demostrar que som capaços de posar-los fi amb tasques concretes”. Les seves paraules van arribar aviat a París i el president Mitterrand va estendre a l'Elisi paraules com: “Amb o sense mandela, no permetrem que els anglosaxons entrin en els nostres problemes”. I la conseqüència va ser l'organització de l'Operació Humanitària Turquesa com més aviat millor, abans que els africans organitzessin i enviessin les seves forces.

I les responsabilitats de l'ONU? Avui dia està molt acceptat que l'ONU va mirar per a un altre costat. Fins a quin punt i amb quin grau de responsabilitat... en això les valoracions no coincideixen. Es posa de manifest l'actitud de l'organització davant el general canadenc Roméo Dallaire, que dirigia els cascos blaus de Ruanda, quan ja al gener un desertor que havia exercit la direcció d'Hutu Power va informar el general dels plans de genocidi i aquest va demanar a l'organització que enviés 5.000 cascos blaus ben armats més, amb l'esperança que paralitzés els assassinats. Per part seva, l'ONU va enviar 2.300 soldats retirats i 270 observadors no armats. És més, segons Fontana, el secretari general de temporada de Boutros-Ghali va impedir que el fax que recollia el testimoniatge del general i la petició arribés al Consell de Seguretat.

Deu anys després, en l'acte de record del genocidi de l'ONU, Kofi Annan, llavors responsable de les operacions de pau de l'ONU, ja secretari general de l'ONU, va aprovar: “Si la comunitat internacional hagués actuat amb rapidesa i fermesa hagués impedit gran part del genocidi, però no va haver-hi voluntat política ni grup de soldats”. Encara que hem parlat poc dels EUA, va ser clau i va bloquejar en el Consell de Seguretat qualsevol proposta d'ajuda a Ruanda, tal com després l'acceptaria Bill Clinton.

L'operació
Turquesa Tutsias van quedar sense cap ajuda del món, però partint d'Uganda, RFP va entrar a Ruanda i en pocs mesos va conquistar tot el territori. El 19 de juliol es va crear un govern unificat de bàndols i tusiones i el llavors líder del RFP, Paul Kagame, actualment president de Ruanda. Amb l'aprovació de l'ONU, França va posar en marxa l'operació Turquesa amb 2.500 soldats amb finalitats humanitaris. La Fontana és molt exigent amb l'operació i, en la seva opinió, sobretot va servir per a protegir els lluitadors buits i canalitzar la seva fugida. La veritat és que no és d'estranyar, perquè el Govern francès donava suport al govern dels bàndols i la guerrilla del RFP com a enemic. L'actitud de l'Estat és també una mostra de la següent dada: A la fi de 1994 es va celebrar en Biarritz la reunió dels països francòfons, però França no va convidar al nou govern ruandès al cim. França i els seus estats membres també han fet costat a nombroses persones rellevants que han tingut responsabilitats en el genocidi.

Així, amb l'Operació Turquesa, França va crear una gran zona en el sud de Ruanda, una cinquena part del territori, per a donar cobertura als buits. Dos milions de buits van fugir allí al costat de l'exèrcit ruandès i, venjant-se, les tutias van matar a milers d'ossos en la seva fugida. El campament de dos milions de refugiats buits es va constituir a la ciutat de Goma a Zaire, una de les més grans del món.

L'informe Muse i Duclert va demanar en
2017 a l'oficina d'advocats Levy Firestone Muse de Washington DF que emetés un informe sobre el genocidi. El grup va presentar les seves conclusions el passat 19 d'abril, després de la publicació de l'informe Duclert el 26 de març. Aquest últim és un encàrrec d'Emmanuel Macron a l'historiador Vicent Duclert, que va formar un grup de dotze persones per a dur a terme la recerca. L'equip de Duclert s'ha basat en la recerca dels documents oficials, encara que ha reconegut que no ha pogut accedir a tots els que volia, entre altres coses perquè li ha negat el que l'Assemblea Nacional li demanava. L'informe Muse, a més de milers de documents, ha utilitzat els testimoniatges de 250 persones per a completar l'informe.

L'informe Duclert assenyala que l'Estat francès va tenir una responsabilitat política, institucional i ètica en el genocidi de Ruanda, “sobretot per la negativa de les autoritats que van poder modificar el flux dels esdeveniments”. I també diu que en els màxims nivells de l'autoritat estatal s'havia ignorat davant el que estava succeint, quan coneixien tota la informació per a la presa de decisions. No obstant això, l'acusació de responsabilitat ho fa de forma molt difusa i deixant a resguard de la responsabilitat de la complicitat, perquè no ha vist que França participi directament o indirectament en el genocidi.

L'informe Muse és més rigorós amb França. D'una banda, presa bé l'informe Duclert, i França el veu en la direcció adequada per a assumir responsabilitats. També valora positivament l'obertura gradual dels arxius, però denúncia que encara no s'obri tot. Al mateix temps, critica la recerca de Duclert, sobretot perquè “no fixa la veritable responsabilitat que va tenir l'Estat francès. En realitat, ell no responsabilitza massa a l'Estat francès, que va fer possible el genocidi que era evitable. En el nostre informe sí que el fem”. Vicent Duclert, en una entrevista concedida en Le Monde amb l'informe dels estatunidencs, deia: “La mentida, la manipulació i la passió contaminen el dossier de Ruanda”.

Quan les autoritats franceses i ruandeses estan realitzant un procés d'aproximació entre tots dos països, està per veure en quina mesura els Estats interessats cobriran les responsabilitats dels francesos. La veritat va camí a poc a poc, però Emmanuel Macron pot tenir la temptació de comprar diners per a justícia i reparació, gràcies a la repressió que ja té anunciada com a ajuda internacional.