A la fi de maig, 215 nens i nenes enterrats en una escola canadenca de Kamloops (Columbia Britànica) van ser capturats. No és qualsevol classe ni qualsevol nen, i la precisió ens redueix la sorpresa, com si el lloc i els cossos ens donessin una explicació lògica: Des de principis del segle XIX fins a finals del segle XX s'han trobat en una escola destinada a nens autòctons les restes de 215 nens considerats com a “salvatges a civilitzar”.

Oficialment, l'Estat canadenc i l'Església van obrir aquestes escoles seguint l'objectiu de “matar al seu indi”. Tot nen que no era blanc havia de passar la seva infància, és a dir, els de la Primera Nació, Metie i Inuit. Tant l'Estat com l'Església tenien com objectiu impedir tota la seva llengua, cultura i patrimoni aborígens. Un es va perdre, un altre s'ocupava d'aquests cossos i ànimes típics que havien d'omplir-se de valors occidentals i cristianismes.

A partir dels tres o quatre anys aquestes escoles eren el lloc on els missioners se separaven dels seus pares, cremaven les robes tradicionals, tallaven el pèl, prohibien el llenguatge matern, refutaven les creences, imposen un nou nom... Bàsicament eren més que escoles, perquè també eren internats: tenien nens segrestats i havien de sobreviure en el món imposat dels colons. En 1892 es van generalitzar oficialment els internats i a l'Índia de 1876 l'adaptació de la llei segregacionista Act de 1920 suposava que tots els autòctons havien de passar deu mesos en internat cada any entre els set i els setze anys.

Van durar entre 1831 i 1996 i en total, 150.000 persones van passar per aquests 139 internats repartits per tota el Canadà. Cal veure el documental Tuer l´indien dans le coeur de l´enfant (“L'indià en el cor del nen mor”) de Gwenlaouen Le Gouil -www.arte.tv que es pot veure fins a l'11 de juny amb subtítols tant en francès com en castellà. “Ens han destruït. Destruir als nens que volien la nostra terra. Què vaig fer per a haver de suportar això? Res, era un nen senzill”, explica un dels quals va haver de passar la seva infància en el barnetegi Saint Anne de Fort Albany. En 2015, la Comissió de veritat i Reconciliació, constituïda en 2008, va publicar una clara conclusió: en aquestes escoles i internats es va produir un “genocidi cultural”.

Destruït i traumatitzat

Compte com va ser electrocutada dues vegades als set anys. “És molt difícil aixecar-te de tot això... et despertes un matí en l'alcohol o a la presó”. El seu company narra que les nits les passava en ikaran perquè en qualsevol moment li podia venir el sacerdot violador. “La majoria no ens portem: el suïcidi, la sobredosi... Jo també vaig tirar un tir a mi mateix, vaig prendre una altra vegada una dosi ràpida amb l'esperança de no despertar-me mai... és terrible i em costa molt comptar verbalment”, diu un altre que ha estat violat una vegada i una altra en internats.

215 cossos han aflorat per tant. Quina va ser la causa de la seva mort? Una descàrrega elèctrica massa ràpida? Una violació assassina? Haver ofegat en el seu vòmit –sí, en els testimoniatges dels nens segrestats es constata que tenien una obligació habitual de tornar a empassar el vòmit–? Que les condicions de vida massa dures li hagin portat a la malaltia? Fam? Suïcidi? Totes són possibles raons, perquè totes eren part de la seva realitat.

Se sap que va haver-hi morts en aquests internats –fa temps a més: ja en 1907 el metge Peter Henderson Bryce va informar que la taxa de mortalitat era del 25% en internats i que la de sortida era del 69%–. Segons la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, difícilment podem saber quants morts, però oficialment són almenys 4.100, un mínim de 36 nens, i diu que poden arribar a ser més de 6.000. Segurament són més, veient que, com ara, les restes varien en algun moment. La comissió està reunint testimoniatges i amb 6.500, els casos dels quals mai van arribar a casa són traumàtics.
El Ministeri d'Assumptes Indis va obligar les morts a censar en 1935. La indeterminació dels censos reflecteix clarament que aquests cossos mancaven de valor i que al final, vives o mortes, s'assemblaven a l'Església i a l'Estat: un terç dels morts apareixen sense nom, un quart sense definir el gènere i la meitat sense determinar la causa de la mort. És obvi que, com aquests 215, finalment descoberts, no es pot saber el número de guardats.

És coneguda l'existència d'embornals no identificats i des de fa dècades els de la Primera Nació utilitzen les labors de cerca per a fer front a les barreres i prohibicions imposades per les autoritats. La pròpia Comissió de la Veritat i la Reconciliació reconeix que amb freqüència es va rebutjar als familiars la recuperació dels cadàvers amb el càrrec de tipificació de despeses. Les víctimes també recorden que en 2009 se'ls va rebutjar la subvenció per a les tasques de cerca.

En 2008 Otawa va perdonar als de Primera Nació pels horrors dels internats, i a poc a poc, a poc a poc, en el camí de la reconciliació, l'Estat federal –accelerant la velocitat des de 2015 pel Primer Ministre, Justin Trudeau– està fent passos.

Tabac: encara que no s'esmenta, la ferida segueix oberta

Els supervivents de l'internat van sortir destrossats. Tots ells eren retornats a les seves famílies, terres i comunitats marcats per agressions físiques, sexuals, culturals, emocionals i psicològiques. Aquest passat ha estat silenciat per la majoria, amb l'esperança que la seva conservació suposaria un oblit. Però, com ho manté, en l'època del pa de cada dia tenen malestar els nens i els majors d'avui, així com els seus descendents. Dues dades sobre el traumatisme que es transmet de generació en generació: El 58% dels autòctons de 15 a 17 anys depenen de l'alcoholisme o de la toxicomania... i també tenen una taxa de suïcidi el doble que la dels blancs canadencs.

“Els meus avis i les meves àvies van sobreviure, no he entès perfectament per què no m'han esmentat absolutament res. Avui dia, la meitat dels nens i nenes de la meva comunitat són atesos per l'Estat, segueixen amb l'Ajuda Social als Nens, estem malament”, compte a un periodista paral·lel un jove autòcton que va estar en la trobada de Mont-real per a denunciar el descobriment dels cadàvers i el genocidi sofert. Sí, el passat i el dia a dia són massa negres per als nens i joves que encara estan concentrats en reserves per a viure en llibertat i que depenen de la llei segregacionista Act a l'Índia de 1867.