La Filmoteca Basca va organitzar en 2014 un congrés sobre cinema basc en el marc dels Cursos d'Estiu de la UPV/EHU. Cinema Basc: Va ser presentada sota el nom de tres generacions de cineastes, que durant tres dies van abordar les claus del cinema fins llavors. Les generacions que destacava el Congrés estaven així repartides: d'una banda, les que van començar a fer cinema a Euskal Herria (Imanol Uribe, Montxo Armendáriz, Ana Díez i moltes més); per un altre, les que venien a la fi dels 80 (Juanma Baix Ulloa, Helena Taberna, Julio Medem); i, finalment, les que Aitor Almandoz Altuna, Altuna, les del segle XXI. Pertanyen a aquesta generació els qui han desenvolupat els treballs juntament amb el projecte Kimuak, que han crescut junts. No obstant això, el programa que completarà el catàleg 23 va descobrint gradualment la petjada de les noves generacions.

Kimuak va iniciar la seva activitat en 1998. Preocupat per la distribució dels curtmetratges que es realitzaven al País Basc, José Luis Rebordinos, actual director del Festival de Cinema de Sant Sebastià, va impulsar la iniciativa basant-se en unes experiències mundials que coneixien la iniciativa. Encara que en els primers anys va costar estabilitzar el programa Kimuak, tots els anys s'han desplaçat els treballs seleccionats en festivals internacionals. A més, ha arribat a ser un catàleg de referència gràcies als esforços de Txema Muñoz i Esther Cabero. El requisit principal per a inscriure's en el projecte és que el director o productor del curtmetratge estigui empadronat en la CAPV. A partir d'aquest moment, cadascun podrà enviar tants treballs com desitgi. Després de més de 60 treballs, una comissió de l'àrea de cinema convocada a aquest efecte realitza la selecció. Una vegada realitzada la selecció, els brots de primavera comencen a estendre's al món.

El projecte té algunes peculiaritats. En primer lloc, que es tracti d'una iniciativa sense ànim de lucre; és a dir, el lloguer de premis, lliuraments i còpies o els diners obtinguts de les vendes als distribuïdors i a la televisió es lliuren als mateixos autors. Això suposa la clau que permet no tenir premi de ruta: el principi d'igualtat. Els curtmetratges seleccionats, premiats o no premiats, reben el mateix tracte quant a temps i oferta. Fent d'aquesta manera el treball que moltes vegades realitzen les empreses privades i interessades, s'obre la possibilitat que la pel·lícula que s'ha fet aquí tingui una llarga trajectòria.

És el focus que més crida l'atenció sobre els curtmetratges. No hi ha costum d'oferir curtmetratges, sobretot als cinemes comercials. Les generacions més importants recorden com en les projeccions cinematogràfiques del dissabte sempre s'oferia un curt i llarg. Aquest format també es compleix en els festivals, així com en els programes dels cineclub. Però no al cinema que més hem consumit. Estem acostumats a ficcions mogudes que duren més d'hora i mitja i que moltes vegades no deixen marge per a pensar. El que tenen els curts és que, malgrat deixar-los amb ganes de més, se'ls faci arribar com una rodonesa. Un bon curtmetratge pot suggerir, per descomptat, alguna cosa que pot transmetre obertament. Joseba Sarrionandia, recentment traduït al País Basc, afirmava entorn dels seus contes: “Per què els tipis? Perquè a qui li agrada buscar la tipicitat li agrada el plaer de la cerca, o perquè l'autor és un mandrós per a molta feina, o perquè no es compromet per a molt de temps amb temor al fet que demà es perdi el treball, o perquè es tanca tant secret com en les coses típiques”. En aquest sentit, es pot considerar al cortometrajista com un contacontes. Kimuak té la missió de comptar aquests secrets al món.

Hi ha molts prejudicis entorn del curtmetratge. També hi ha algunes qüestions que són certes. Sovint s'associa a l'escassetat de recursos o a la falta de capacitat. És cert que en temps i en oferta és més fàcil produir un curt amateur que un llargmetratge. Menys dies de rodatge, entre amics i a canvi d'uns pinchos, favors per onsevulla i préstec de material universitari. I qui no ha fet vídeo per al concurs de curtmetratges de les festes del barri? Són coses que es poden fer sense diners. Més enllà d'això, hi ha qui ho dedica al seu temps: l'afició o l'ofici. Molts cineastes, fins i tot després de fer llargmetratges, volen continuar fent curtmetratges. I no es tracta de posar en relació la professionalitat amb l'amateurisme: hi ha diferents maneres de fer curtmetratges. És possible treballar amb un equip de tècnics, rebre subvencions, crear sous dignes o semi-dignes i considerar-los com un ofici. Per contra, la indústria no ajuda massa a això. A vegades, sembla que l'única manera de recuperar els diners aportats és obtenir un premi, la qual cosa perjudica seriosament aquest tipus de producció.

A qui pensi que és el camí per a fer el llargmetratge li posaria davant dels seus ulls a més de 564 metres de Maddi Barber (2018), No em desperteu de Sara Fantova (2018), Ja no dormo de Marina Palacio (2020) o Cobles de Sempre la vespra d'Ageda Taldea (2016). Tots ells són curts seleccionats en diferents edicions de Kimuak, així com obres que han aportat al cinema basc en la seva temàtica i tractament. Barber va ser capaç d'acostar-se amb mestratge durant 24 minuts als efectes físics i psíquics que va deixar l'embassament d'Itoiz, on es conserven restes de la construcció de l'embassament. Fantova va retratar les esquerdes de l'època postETA des dels ulls d'un adolescent decidint trencar tabús. Palacio va portar l'any passat al catàleg una pel·lícula en família, ampliant els significats de vampirs i fantasmes en metazineman. A partir de les cobles de Maialen Lujanbio, el Grup Ageda Kopla va desenvolupar una fina labor col·lectiva d'animació, aconseguint així representar visualment les paraules agudes del bertsolari.

Atesos aquests últims treballs, el cinema basc podria parlar-se de les noves generacions del món. Hi ha directors i pel·lícules que ho estan fent, ho veiem en festivals de cinema, projeccions o taules rodones. Hem de veure com serà el consum de curtmetratges, els criteris de selecció de Kimuak, o l'assimilació de la indústria. En molts casos, els curtmetratges són els que mostren més frescor, tendència a l'experimentació o els primers passos dels nous cineastes. Potser els llargmetratges haurien de centrar-se en els curtmetratges a la recerca d'inspiració, la qual cosa donaria un nou pes a la producció dels curts. Qui sap. Al llarg de la primera quinzena de juny es donarà a conèixer el catàleg de Kimuak d'enguany, i veurem els reptes als quals s'enfronta el projecte. Mentrestant, rep una cordial salutació, breu i extens.