Però Napoleó va ser enterrat en Santa Hel·lena. Passarien gairebé 20 anys abans que les seves restes tornessin a França i altres punts fins que entressin en la tomba actual. retour donis cendres, el llarg procés, el retorn de les cendres.

Poc després de la seva mort, el mite de Napoleó va començar a enfortir-se entre la població francesa, així com les peticions i els esforços per a portar les seves restes a França. Finalment, al maig de 1840, la cambra de diputats francesa va votar a favor de portar pistes, encara que la proposta prorrogada deu anys abans va ser rebutjada per la majoria dels diputats. El rei Lluís Felip I estava d'acord amb la decisió del govern; la situació de la Monarquia de Juliol era feble tant a l'estranger com a l'interior de la casa, i pensava que el retorn de Napoleó anava a reforçar la seva posició i apagar l'ambient de revolta.

L'expedició va partir al juliol a Santa Hel·lena, presidida pel príncep de Joinville, fill menor del rei. El seu pare volia obtenir un benefici polític, però el seu fill va aprofitar el viatge per a fer turisme. Entre ells, Cadis, Madeira i Tenerife van fer parades sense tenir en compte la quantitat de diners que s'estava gastant. Van trigar 93 dies a arribar a l'illa.

Les restes de Napoleó van ser exhumats el 14 d'octubre de la seva primera tomba i quatre dies més tard van partir els vaixells. El viatge de retorn va ser molt més curt, i més barat, de 13 dies, estimulant els riscos de conflicte amb Anglaterra. A l'interior de França la situació no era més tranquil·la i l'ambient revolucionari s'estava estenent, per la qual cosa el govern va decidir accelerar la preparació del funeral de Napoleó i fixar la data el 15 de desembre. Per a evitar les hostilitats van practicar una cerimònia militar i no civil. És a dir, els ciutadans no van poder participar en l'espectacular cortesia de Napoleó. I, així, Luis Filip no va aconseguir el seu propòsit; al contrari, aquesta decisió només va provocar un empitjorament de la imatge de la monarquia.

Napoleó va ser enterrat, per segona vegada, en Els Invalidis, el 15 de desembre de 1840, però la seva tomba, obra de Louis Visconti, estava inacabada i va ingressar en la capella de Saint-Jérôme. El termini de finalització del monument es va ampliar en altres dues dècades i el pressupost s'engreixa enormement; només per les pedres de sarcòfag l'Estat va pagar 200.000 lliures. El 2 d'abril de 1861, en una cerimònia privada, Napoleó Bonaparte va ser enterrat per tercera i última vegada.

Finalment, el retour donis cendres no va suposar cap benefici polític per a ningú i va excavar profunds forats en la tresoreria.