Què és el que els va animar a realitzar aquest estudi?
Per la nostra labor, l'organització interna dels habitatges és un tema molt pròxim per a nosaltres. Teníem un prejudici que tots són bastant similars. Crèiem que el mercat està molt estandarditzat. A partir d'aquí, vam fer una anàlisi lúdica. A través de les pàgines web es van consultar les ofertes d'habitatge de diferents països, sempre amb el primer exemple que es va trobar en cadascuna d'elles. I fixem uns criteris perquè l'estudi fos equilibrat: habitatges de dos dormitoris, sense terrasses i situades en zones urbanes. Volíem veure si aquesta limitació d'oportunitats que percebem en el nostre entorn està a tot el món. O per a organitzar l'interior de l'habitatge en la qual cada país té encara la seva pròpia forma.

La conclusió ha estat la primera, és a dir, l'existència d'una restricció d'oportunitat.
Sí, en la línia del que nosaltres pensem, efectivament. No obstant això, hem vist algunes diferències. Per exemple, les zones relacionades amb la higiene personal continuen mantenint el seu caràcter local. És una qüestió bastant privada, poc present en els productes audiovisuals.

Segons el vostre estudi, com són els habitatges del món actual?Segons el
model racionalista: existeix una divisió entre la nit i el dia, entre el públic i el privat. Són centres de dia, públics, cuina i saló, cada vegada més units, però la cuina segueix tancada en molts països. Al costat de la sala d'estar, però tancada, pel tema de la higiene abans esmentat (perquè la cuina és “bruta”). I en el saló, el sofà de televisió s'ha convertit en el binomi. Entorn d'ella s'organitzen tant la cuina com el saló.

No es planteja cap habitatge sense televisió, per tant...
No, i a més, el centre on es troba la televisió és el centre de la casa. Per exemple, en els habitatges antics construïts a Euskal Herria, fa 60 anys -o moltes vegades es veu la cuina, i sobretot el menjador vinculat a la cuina era el centre de l'habitatge. Entorn d'això s'organitzava la vida. Aquesta opció ja no apareix en les ofertes i el binomi sofà de televisió és el protagonista.

La conclusió que han extret és que aquesta divisió és un reflex de la cultura capitalista. Per què? L'arquitectura
és un bon indicador de la realitat política, social, econòmica i tecnològica que vivim. En definitiva, és un producte cultural. Producte de la societat actual. Per tant, mostra molts valors i principis de la societat. A més, els autors de la majoria dels habitatges que s'ofereixen estan alineats amb el poder econòmic i amb els poders reguladors.

I quin valor s'impulsa?
D'una banda, l'individualisme. Això és molt evident en funció del tipus d'habitació que s'ofereix. Sempre hi ha dormitori principal, doble, per als caps de família (i els caps de família han de ser de parella). Per contra, el segon dormitori, o el tercer, té una superfície molt menor, potenciant totalment l'individualisme, en ser considerat com una unitat d'ús independent. Disposa de llit per a dormir, una taula d'estudi i un armari. Aquí és on pots passar el dia sense haver de relacionar-te amb els altres de la casa. Ara, a més, en moltes ocasions, també es pot tenir la televisió en el seu interior. Per tant, una característica és l'individualisme i una altra la jerarquia. El fet que un dormitori disposi d'un armari significa que el propietari d'aquest dormitori és el propietari dels objectes que es troben a l'interior d'aquest. Això determina alguna cosa. D'alguna manera s'elogia la propietat privada: cadascun té la seva pròpia.

Quines alternatives existeixen?
Com hem dit, seria necessari un procés de desconstrucció. Però hi ha exemples en la història i en el món. Una alternativa pot ser que les habitacions siguin només per a dormir, no gaire més grans que la grandària del llit, i que estiguin fora d'ella un espai d'aprenentatge o treball compartit pels membres de la casa. O un armari. Es poden crear nous espais amb noms nous, reordenant tots els usos de la casa. Espais de joc, etc.

Parlen vostès d'una paradoxa que, malgrat ser reflex del capitalisme, l'oferta és contrària a les regles del mercat lliure. Perquè no dona marge d'elección.la
raó és que, en la nostra opinió, l'habitatge és un producte que el mercat embeni una sola vegada. I a l'ésser un producte necessari, la gent ha de comprar el que se li ofereix. Ho tenim molt interioritzat, però no és difícil adonar-se que existeixen altres models. Coneixem els diferents tipus de cases, però al final el mercat limita la reflexió. No dona l'oportunitat, i tu només has de decidir on està la casa, quants metres quadrats té, si té dos o tres dormitoris i si estaran a una cuina i a una sala d'estar. Gairebé res més.