En l'època actual, la llibertat d'expressió és un dret elogiat en qualsevol lloc i en qualsevol moment: la nostra societat la considera un dret polític, social, pràctic i moral. En Bizkitarte, en nom de la llibertat d'expressió, es poden veure propagant confusions socials, injustícies i violències, especialment en el món virtual de la xarxa, però també en l'espai públic material.

Presumint de llibertat d'expressió, he llegit recentment dos llibres interessants, en francès: La philosophie antique de Pierre Vesperini (Filosofia antiga, Fayard, 2019) i Sauver la vaig llibertar d’expression de Monique Tesoro-Sperber (Salvar la llibertat d'expressió, Albin Michel, 2021). El primer aclareix la història de la filosofia occidental d'Europa amb una nova forma comuna i vam demostrar que podem beure de l'aigua dels filòsofs de l'Antiguitat. De fet, per a Vesperini, la mentalitat dels europeus radica en tres principis: l'existència absoluta d'una veritat i la necessitat intrínseca de buscar-la a través de les doctrines; la separació entre l'ànima i el cos; l'exclusió de determinades categories de gent (com les esposes). Per contra, la philosophia anterior estava formada per diàlegs lliures i múltiples: els debats no eren conflictes dogmàtics, estaven fos de la metafísica. La philosophia era un joc agradable, que permetia unes regles especials, un joc ètic i estètic fructífer, que oferia mètodes (o vies) pràctics per a romandre perpendiculars a la vida i a la societat.

Per part seva, Monique Reconeixement-Sperber ha associat la llibertat d'expressió a la història dels tres segles del concepte liberal, mostrant que el que avui diem així té alguna cosa a veure amb la noció inicial. Per a Tesoro-Sperber, especialment en Internet, la gent no es deixa anar respectant les normes ètiques comunes. Es corre el risc que en nom d'aquesta nova llibertat d'expressió es cobreixi l'espai públic amb una polèmica estèril entre les opinions dogmàtiques. Si no es fixen uns límits, ni pragmàtics, ni morals, no es pot parlar, i les idees poden convertir-se en incomprensibles, en una pèrdua de tots, afirma l'autor. Igual que Vesperini, Ikerlan-Sperber somia que l'espai públic es converteixi en un joc sa, multitudinari, encarnat, acompanyat d'esquerdes salvables.

Suposo que l'escola i la universitat haurien de ser l'espai privilegiat per a jugar sanament amb l'expressió de llibertat, i, com no, també el de l'esquerda ernea. Alta, això no és possible, almenys en l'ensenyament públic primari i secundària. L'ensenyament dogmàtic és el que es recomana: cal imposar les idees de manera regular, o fer que els alumnes percebin la veritat oficial, però en la resta és igual. En la universitat hi ha més llibertat per a transmetre els valors del debat i de la translació que atreu el riure, però em temo que en el futur els Estats i la societat demanin cada vegada més als professors universitaris que satisfacin amb dogma i doctrina als alumnes.

No sé si la societat s'acostumarà bastant per a començar a jugar de debò, per a burlar-se de la veritat, dels catiximes i dels predicos, ni en quina mesura seria possible que la societat perduri amb ella. En Anartea, en aquests temps tan bulliciosos, gaudeixo de profunds debats amb persones philosophias que no comparteixen les meves posicions, i de tots els moments d'esquerda amb gent a la qual vull. & '97; El mateix temps de felicitat per a vostè també va ser font de plaer, lector.