En les estratègies per a fer front a la crisi energètica, ja que no tot és molí de vent, placa fotovoltaica i hidrogen, una forta batalla s'està jugant aquests mesos a la Unió Europea entorn del gas que cal portar des de l'estranger. Sense tenir en compte el component del gas, no es poden entendre per complet els enfrontaments que viu Europa enmig del xoc entre Moscou i Washington. En Le Monde Diplomatique de maig, l'economista Mathias Reymond i el redactor cap del periòdic Pierre Rimbert han explicat els principals fils de la conferència.

Nord Stream és un tub de 1.200 quilòmetres que transporta gas des de la ciutat russa de Vyborg al Greifsword d'Alemanya a través de la mar Bàltica. Amb 55.000 milions de metres cúbics de gas natural a l'any, van inaugurar la seva primera canonada en 2011. Per a fer una idea, l'Estat francès va consumir en 2019 un total de 43.400 milions de metres cúbics. El segon, Nord Stream 2... que s'ha complicat en la nova guerra freda entre els EUA i Rússia, s'ha volgut afegir perquè el cabal de gas rus arribi als 110.000 metres cúbics.

L'Europa occidental està subministrant gas de la Unió Soviètica des de 1970, gasoductes que servien de pont entre el bloc comunista i el capitalista, oferint un subministrament estable a les empreses occidentals. En 1982 Ronald Reagan va començar a castigar aquest trànsit des dels Estats Units, però va anar llavors quan la Unió Europea, composta per 10 països, es va enfrontar a ell. En 1989 la Unió Europea i l'OTAN van prendre la terra de la caiguda del mur de Berlín, de la caiguda de la Unió Soviètica, de l'òrbita d'aquesta… i en la mateixa Unió Europea van començar les tensions entorn de les infraestructures de gas a l'oest de Sibèria. I aviat els EUA va tornar a ficar la punta.

Poc van dir els americans quan van construir el tub de Nord Stream al llarg del Bàltic entre 2005 i 2011. No obstant això, amb el segon tub treuen tota l'artèria de sancions econòmiques, obligant-los a parar a Nord Stream 2 i a fugir de moltes de les companyies participants en el projecte. L'atac dels EUA es basa en diversos factors. En primer lloc, Gasos Naturals Liquats (GNL).

Si els contractes de subministrament de gas per a canonades se signen per llargs anys, la qual cosa es liquida en fonts remotes i es porta amb vaixell deixa major llibertat al comprador en la negociació. Té els seus problemes tecnològics i econòmics, però GNL s'ha posat de moda, un terç del que consumeix Europa li arriba per la mar i en 30 ports ja té infraestructures per a desembarcar aquest gas. La veritat és que els EUA són els que més gas natural produeixen en el món, bàsicament traient a terra amb tecnologia fracking, i a Europa és el mercat més atractiu per a vendre en format GNL.

L'altre component del conflicte és la ucraïnesa. El principal tub que satisfeia a Europa des de Rússia era el que travessava Ucraïna durant molt de temps i els ucraïnesos tractaven d'esprémer aquest llegat que havia deixat l'era de la Unió Soviètica a canvi de tenir la clau de la meitat del canal oberta als russos en millors preus i condicions. La pèrdua del crim de 2014 i la recent guerra de Donbass, que ha sofert un escalfament, no es pot entendre sense una disputa de gas. A més, per evitar Ucraïna, Moscou ha dut a terme un doble moviment d'infraestructures: construcció d'una nova canonada pel sud travessant Turquia per a arribar a través de Bulgària i Sèrbia fins a Hongria i Àustria, i pel nord afegir la segona a la canonada de Nord Stream.

ALEMANYA NO CEDEIX

Obama i Trump han estat en contra del gasoducte bàltic als EUA, i així ho està també en Bide, els demòcrates i republicans coincideixen que els ianquis argumenten que Nord Stream deixa a Europa i sobretot a Alemanya sota l'energia de Rússia a l'estiu de 2020 han llançat una clara amenaça: Han estat amenaçats amb les mateixes penes econòmiques preparades per a Rússia, l'Iran i Corea del Nord, “retirant visats i béns a tots aquells que col·laboren amb els vaixells que estan construint tubs que es volen emportar a Alemanya o a Turquia”. Segons aquesta llei, el gas rus amenaça la seguretat energètica d'Europa, però no els gasos naturals liquats que envien des dels EUA fins a les molles europees.

En el si de la Unió Europea ja hi havia països de Polònia i Bàltic contra el tub del nord. Per contra, Alemanya, amb el suport d'altres Estats del Centre d'Europa, mantenia la seva estratègia a la sortida de l'energia nuclear en 2022 i del carbó en 2038, per considerar que les energies renovables necessiten gas natural mentre guanyen força. Emmanuel Macron, des de França, ha menjat la paraula donada a Merkel i s'ha sumat als rivals de Nord Stream, amb la referència als riscos de dependència dels russos, que probablement cobreixen una altra competència amb Alemanya.

Abans, no obstant això, el canvi va ser produït per la Comissió Europea. Al juliol de 2018, Donald Trump, amenaçant amb endurir els impostos als EUA a les exportacions europees, va aconseguir cedir Brussel·les en aquest assumpte: La Unió Europea va aprovar revisar tota la seva estratègia enfront del gas, donant força al gas natural liquat i eliminant l'importat de les canonades. En la fomulación de les trumpas, prioritzar el ‘gas de la llibertat’ enfront dels ‘tubs totalitaris de gas’.

Pierre Rimbert ha escrit que “en la vella Europa els Estats Units saben que ara tenen un aliat més fort que Polònia: Dogmatisme liberal de les autoritats de Brussel·les. De fet, pocs mesos després que Juncker i Trump signessin el tractat sobre el gas procedent dels EUA, el Parlament Europeu va aprovar el 17 d'abril de 2019 la Directiva del gas vigent des de 2009, impulsant el GNL procedent d'Amèrica i d'altres països”.

Quan arribarà el gas de Nord Stream 2? No es pot saber per avui. A 1.200 quilòmetres d'anguila gegant li falten unes dotzenes de quilòmetres per a arribar fins a la costa alemanya, ja que han realitzat inversions per valor de 9.500 milions d'euros i els mitjans de comunicació han ampliat que el Fortuna està treballant en l'execució de l'obra, amb la col·laboració de Katun i Baltiski Issledobate, els vapors logístics. Finalment, després de la negativa de moltes companyies europees al projecte, Rússia ha assumit la construcció dels últims quilòmetres. Per tant, la font estarà preparada a Alemanya en breu per a aconseguir els 55.000 milions de metres cúbics de gas a l'any.

Els analistes asseguren que Alemanya aconseguirà estovar els EUA a través del loxintx. Moltes companyies i autoritats mantenen allí la idea de Nord Stream. A Pomerània Occidental i en uns altres ‘land’ també s'elaboren estratègies per a evitar els càstigs dels yankis. A més, les eleccions s'anuncien per al 26 de setembre. A Euskal Herria també estaran pendents de les enquestes.