A aquest programa s'associa inevitablement la pregunta que últimament ens està donant voltes. En definitiva, què tenen en comú les pel·lícules d'aquest cicle? I quins directors? Segurament haver treballat com a dona sota les condicions imposades per la societat. Potser experiències similars quant a les limitacions per a fer cinema. En conseqüència, la majoria ha quedat fora d'una sola història del cinema. D'aquí està la marca plural de l'última paraula del títol: la que mira a altres visions que travessen la història única que s'aprèn a les escoles. I per a això ens encantaria el cinema, perquè té capacitat per a donar concepcions mundials.

No diria que hi hagi una sola línia temàtica. És significatiu que en la història del cinema la primera pel·lícula de ficció dirigida per un home es referís a la conquesta de la lluna (Voyage dans la Lune de Meliès), mentre que la primera directora de ficció femenina, Alice Guy, va dirigir La Fée aux Choux. Aquest últim realitza l'adaptació d'un conte francès amb una fada en escena entre les az. La diferència entre tots dos, que un part d'un relat infantil i l'altre és la història del que anava a ser un pas tan gran per a la humanitat, posa de manifest moltes coses, però no vincula ni separa els temes dels homes i les dones per sempre. Dones que vulguin fer pel·lícules que representin la conquesta de l'univers, si us plau, avancin, faci'ns-ho. Les pel·lícules fetes des de la pròpia realitat posen de manifest aquesta mateixa realitat, però això no significa que siguin pel·lícules vinculades a la feminitat, com si existissin per essència.

La reflexió anterior ens porta a la pregunta de Berta Sichel: té sentit parlar d'imatges amb gènere? I no té una resposta fàcil. Sara Mills proposava deixar de costat els estereotips femenins per a evitar l'homogeneïtzació de les tasques de les dones que això implicaria. Aquesta última qüestionava l'ús de la mateixa categoria de “dona”, en la convicció que perjudicaria la normalització del natural. Amb aquesta decisió política pretenia reivindicar la diversitat de les obres femenines perquè no fossin limitades a un tema o estil determinat. Per part seva, Griselda Pollock assenyalava que l'obra masculina i la femenina era diferent, ja que la raça, la classe i la tendència sexual influïen en el treball personal. Aquestes dues actituds no tenen per què ser contraposades; pot ser estratègic prescindir del terme “cinema femení” per a no perpetuar les opressions, encara que entengui la influència de les pròpies condicions de treball i de vida.

No es pot negar que els cineastes fan cinema en un context basat en la història hegemònica de l'art. En ella s'han estabilitzat els rols en benefici dels homes, finançant, exhibint i premiant, en general, els treballs dels homes. No obstant això, les dones s'han considerat com a objectes corporals en la permanent actualització de Venus de l'Urbino del Renaixement. En el procés de transformació de les muses dels grans artistes masculins en artistes, per tant, no pot passar-se en secret la càrrega que porten damunt. Més enllà de les arriscades categoritzacions “art femení” o “cinema”, s'amaga una societat patriarcal que classifica i interpreta les seves produccions. En canvi, aquest cicle de cinema, realitzat en Tabakalera i Artium, confirma la diversitat i complexitat de les pel·lícules dirigides per dones, que no pot limitar-se a una temàtica o tractament únic.

En 1975, Laura Mulvey va publicar en la revista Screen un article revolucionari sobre Visual Pleasure and Narrative Cinema (Plaer visual i cinema narratiu), canviant per sempre la teoria feminista del cinema. Per primera vegada, va analitzar les pel·lícules de Hollywood a través de la psicoanàlisi i va arribar a la conclusió que les pel·lícules són per a homes. Dos anys més tard, juntament amb Wollen, va portar a la pràctica la seva teoria cinematogràfica amb la realització d'una pel·lícula d'assaig Riddles of the Sphinx (Esfingearen enigmak). El mateix Mulvey obre la pel·lícula parlant directament a l'espectador i explicant tots els elements de la pel·lícula. Tal vegada com a resposta a aquesta proposta, les projeccions del cicle del cinema feminista han estat presentades per aficionats al cinema relacionats amb aquest àmbit, posant èmfasi en la intermediació entre el públic i la pel·lícula.

Van iniciar el cicle amb Alice Guy, la pionera cineasta abans esmentada, amb la projecció de l'obra Madame a donis envies (Madame té desitjos) fa tres o quatre anys. L'argument semblava clàssic: una dona embarassada passejant amb l'home, al contrari, amb la intenció de satisfer els seus desitjos, comença a robar menjar, alcohol i tabac, trencant la imatge de la bona mare en milers de trossos. El curt de 4 minuts està disponible en Youtube i no ha deixat de trencar el cànon que roman en peus.

També es van oferir obres de Maya D'i Vera Chytilová al començament del cicle. L'At land del primer (en la Terra) és un treball experimental rodat en una platja en el qual el propi director viu relacions i esdeveniments extraordinaris davant la càmera. Daisies (Margarides) de Chytilová guarda de manera surrealista les històries de dues dones l'objectiu de les quals és fer broma als homes. Tots dos mostren, en definitiva, l'altra cara de l'afable dona que és habitual. Amb l'objectiu de construir més enllà de la realitat, Born in flames (nascut en Sugar) de Lizzie Brodin o The watermelon woman (La dona Angurri), de Cheryl Dunye, expliquen des de la perspectiva de les dones volleras i afroamericanes tant situacions de ciència-ficció com de detectives. Aquests últims també s'han impartit dins del cicle.

En la projecció de Les Mans, realitzada en Tabakalera, es van posar en contacte cinc curtmetratges amb diferents perspectives i objectius contraposats entre si. Les Hands: the Life and Loves of the Gentler Sex (Les mans: la vida i els amors del sexe més cordial), Franciszka i Stefan Themerson, Oko I Ntilde d'Ivonne Rainer Hand Movie (La pel·lícula de la mà), el moviment de Linda Leagid en el meu Valanid. La projecció conjunta dels cinc curtmetratges generava un diàleg entre diferents concepcions, d'una banda perquè la raó (la mà) era entesa de diverses maneres i, per un altre, perquè cada decisió (ungles vermelles, una sola mà, coreografies de molts...) creava nous testimoniatges i històries.

Mirentxu Loyarte ha seleccionat també l'obra Les dones basques de Mirentxu Loyarte en aquest cicle. És una bona elecció d'aquesta obra, que ens crida perquè ens fixem en el local. Aquesta pel·lícula és l'única dirigida per una dona dins de la col·lecció Ikuska; sota la coordinació d'Antxon Ezeiza, es van produir 21 curtmetratges amb l'objectiu de reflectir el País Basc de l'època en els anys 70 i 80. Conscient de la presència de dones, va proposar a Loyarte participar en el projecte i va dirigir el seu treball entorn de les dones basques. Per contra, no existeix una concepció femenina d'altres pel·lícules que formen part de la sèrie, que es refereixen a la cançó, a la situació política o al llenguatge.

Els exemples donats són només una mostra dels treballs realitzats al llarg de tot el cicle. Els onze temes tractats i les diferents decisions estètiques preses evidencien la impossibilitat d'homogeneïtzar els treballs de les dones. En haver estat concebut dins d'aquest cicle, tots els treballs tenen relació amb el feminisme o, almenys, aporten la seva contribució al feminisme. Però també hi ha intents de construir el cinema necessari per a donar una nova imatge del món. El cinema ha construït des de la mirada masculina una única imatge falsa de la dona i de l'univers. Aquestes pel·lícules, i aquest cicle, són imprescindibles per a lluitar per això. De manera progressiva, perquè surtin d'aquestes projeccions específiques i passin a totes les esferes, aquests cicles poden ser la via.