Frustració. L'emoció que tots experimentem. Necessari. La por, la tristesa i totes les emocions negatives. Com s'adona, si no, que alguna cosa no funciona bé en les nostres vides? I és humà, absolutament humà i més habitual del que es creï, que la resposta a la frustració sigui l'agressivitat.

És ben sabut que en treure profit d'aquesta conducta, pròpia d'aquesta, s'amaga un dels fonaments dels sistemes politicoeconòmics basats en la injustícia. El capital es protegeix així, desviant així l'atenció cap a ell, posant als treballadors en contra dels treballadors. I, en aquest renaixement del feixisme, s'ha començat a assenyalar, sense complexos, les possibles dianes i enemics. Perquè quan fem pagar les nostres frustracions, amb massa freqüència no llancem la nostra agressivitat cap a l'origen de la frustració, sinó contra una altra que dominarem amb facilitat: siguin les dones, siguin migrants, siguin gèneres sexuals dissidents, siguin veïns del tercer pis… qualsevol persona que es trobi en una situació més feble pot posar-se en el punt de mira.

Es tracta d'un camí fàcil d'empassar. L'ésser humà, per ser massa humà, mesurar les nostres forces per endavant, per acord o per inconsciència, i adonar-se que el veritable enemic és massa poderós, fins i tot per a iniciar esforços en contra.

No s'ha d'entendre la defensa de la família tradicional en aquests paràmetres? La família tradicional, per sobre de tot, es forma entorn de les famílies paternes i la seva pàtria potències. La casa, un lloc on el guerrer pot descansar; la família, un lloc on poder donar la volta a les humiliacions externes, a la falta de transcendència i a la falta de valors i valors. El feminisme sap bé d'això.

D'aquesta manera, els atacs contra la infantesa s'han multiplicat sense complexos per les purrustas i les grolleres que posen en dubte la humanitat de tot un grup humà. “Els fills són meus i amb ells faig el que vull”, sembla que també és un exemple del que anomenen llibertat. El pitjor és que aquest concepte, a diferència d'uns altres, no és una idea boja per a molts.

No vull dir que no s'oposi a ells. En cap cas. Però trobo a faltar la necessitat de fer un pas endavant. És una idea que deixaré per a la reflexió amb humilitat. En definitiva, perquè les reflexions sobre aquest tema no sols han de fer-se en l'àmbit polític i social, sinó també en l'àmbit personal.

Explicé en el llibre Erreka haizea el significat antic de la paraula infantia: “sense veu”. L'infant no és qui no sap parlar, sinó qui no parla en públic, que no fa aflorar el que ha de dir. Des de llavors això no ha canviat: la veu es roba als nens. Fins i tot quan es defensa els seus drets, només es fa des del punt de vista de la protecció i l'assistència, mai des de la veu pròpia per a opinar o participar activament en la societat. Ens resulta difícil reconèixer a qualsevol altre grup humà el que reconeixem també a la infància, encara que sigui amb totes les seves especificitats.

Crec que també podríem evitar profunds problemes psicològics del futur, si desmitifiquéssim la nostra infància i la recordéssim en la seva cruesa, si deixéssim d'arrelar i no repetim les conductes dels nostres predecessors com si fossin una única conducta possible. Si busquem nens, nenes i adolescents del passat que encara existeixen dins de cadascun dels adults actuals, encara que sigui més fàcil oblidar aquestes èpoques passades. Si analitzéssim la veracitat amb sinceritat.