Ainhoa Narbaiza, de Joxemi Zumalabe, va destacar la importància de la implicació: “Si volem anar en la direcció de la cultura no punitiva o transformar el model de justícia, cal implicar més la comunitat en la gestió: no podem delegar tot en judicis o denúncies. Quan es produeix un atac en el nostre entorn, exigeix mullar-se, implicar-se més i formar-se en això. No és un camí fàcil, són processos molt llargs que absorbeixen gran quantitat d'energia”.

Marta Luxan va exposar les conclusions extretes dels processos que s'estan duent a terme als pobles: “Ens sembla molt important que hi hagi referents públics, amb el moviment feminista en el centre. És a dir, que la gent sàpiga qui són els que estan en l'equip de gestió de les agressions del poble, per a saber amb qui ha de parlar i per a tenir una cosa oberta, no sols per als amics. És important deixar clar des del principi qui i com faran el seguiment del procés: si hi ha un protocol, recollir en el protocol els responsables de la posada en marxa dels processos. O si no hi ha protocol, tenir clar quines persones concretes de diferents comunitats estan participant en aquest procés i quines responsabilitats té cadascuna”.

Narbaiza afegeix les següents claus: “És molt important tenir clars els objectius concrets del procés. A vegades l'objectiu és construir un relat: consensuar el que ha succeït entre tots. En altres ocasions, curar els dolors existents. En altres ocasions, expressar ràbia pel que ha passat. En altres ocasions, protegir la vida d'algunes persones. En altres ocasions, crear refugis, si alguna cosa torna a succeir per a ser llocs de referència al poble... Una altra de les claus és posar recursos: moltes vegades hi ha molta necessitat i voluntat, però després en la pràctica no es posen recursos: grups de treball, experts, pressupostos, espais adequats… en aquests processos es necessita diners per a gestionar determinades situacions, per a la formació, per a pagar advocats… Si estem parlant de la construcció de la ciutat, cal dedicar temps a treballar aquestes coses. També es necessita temps per a gestionar les culpes, els dolors… que es produeixen”.

En els protocols populars d'Herrigintza s'esmenta amb freqüència com a mesura l'assistència a teràpia o la realització d'un treball per part de la persona agredida. Segons Narbaiza, “l'experiència ens ha demostrat que pot ser bastant conflictiva, perquè s'acorda que treballarà aquesta persona però quin tipus de treball? Qui assegura que aquest treball està fet des d'una perspectiva crítica o feminista? A vegades el treball es fa de forma molt aïllada: sabem que una persona està treballant alguna cosa amb una altra però no hi ha contrast”. I va afegir que és molt important implicar l'entorn de la persona que ha atacat: “Dir a la quadrilla que cal mullar-se, que cal implicar-se i que cal assumir responsabilitats. En cas contrari es veu com una cosa aïllada i després no s'aconsegueix cap resultat de cara a la transformació”.

Luxan va treure a la taula la responsabilitat de la comunitat: “Quan parlem de reparació, no estem parlant només dels que han estat atacats, sinó també de la comunitat. Nosaltres també som part d'aquesta comunitat i la comunitat té una responsabilitat. Què hem fet malament perquè això succeeixi? Quins passos no hem donat abans perquè això no succeís?”. Per a finalitzar, va demanar: “No romàntics processos comunitaris. Hem de tenir clar que en el camí sorgiran mines i problemes, i és important pensar des del principi com gestionarem aquests problemes i aquestes molèsties en aquest procés, com els ocuparem”. Per a arrodonir, va convidar a veure de manera optativa els següents processos: “És un cacazaharra, són coses molt conflictives, ens lleven molta energia… però amb aquests processos i si treballem amb la comunitat podem convertir el procés en un camí de transformació i prevenció. No sempre dic que així succeeixi, però pot ser. I aquesta possibilitat no ens l'ofereix la presó”.