Per als lectors que ja tenim una edat sense ser majors, que anomenen tan pompós edat mitjana, que és la condemna, Anagrama és una de les editorials referents en castellà, si no és de referents. Un ràpid repàs a les prestatgeries de la casa l'assegura. Perquè el primer que faig quan entro a casa aliena és mirar la biblioteca –i ja sé que això em corre el risc que no em convidessin més–, amb l'esperança de trobar llibres groguencs, grisencs, negres, que em faran sentir com a casa.

Ja en el meu treball per al suplement cultural més important d'Euskal Herria, avui desaparegut, vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar una bella selecció d'escriptors, no sé si a nivell mundial, almenys internacional, classe mitjana-alta, molts del grup Anagrama: Jonathan Coe, Jean Echenoz, Alan Pauls, Juan Villoro, per exemple, més a prop els catalans Quim Monzó o Sergi Pàmies, tots homes, punt negatiu. No pocs d'ells van marcar la meva carrera, no sols en el professional, sinó segurament en el personal. Amb tot això vull dir que la meva vida lectora, i en general la vida, molt diferent, crec que seria pitjor si no hagués existit Anagrama.

Amb aquesta pesada motxilla, doncs, hem tocat el timbre de l'editor Jorge Herralde, d'una elegant casa situada en la part alta de Barcelona, en un assolellat migdia de primavera. Lali Gubern, la seva dona, el seu ajudant, el seu mentor, ens ha obert la porta –que, a partir d'una cantonada, el seu marit, li acompanyarà, li anirà apuntant contínuament, un nom aquí, una data allí–. Al poc temps de passar a la sala d'estar per als convidats, Herralde ha aparegut tranquil·lament, una altra entrevista!, una copita a la mà; al principi he pensat plena de vi, però per l'hora, i pel color turbulent del líquid, Martinia podia ser tranquil·la.

Assegut, matricula al periodista i deixa caure la broma de no poder parlar en basca, comença l'avorrida paraula en castellà, saltant amb facilitat al català i intercalant expressions franceses, italianes o angleses naturalment. “Vull canviar d'idioma”. Per un moment sembla que estem en qualsevol passadís de la fira del llibre de Frankfurt. Em costa imaginar davant meu que tinc una persona que ha acumulat 50 anys d'experiència, que ha publicat més de 4.000 títols, un constructor d'un catàleg que per a molts ja és inoblidable.

Del polític a la literatura

El treball d'edició de cinc dècades sobre l'esquena és difícil decidir quin moment retenería. La primera dècada, que va des del naixement de l'editorial fins al desencantament que va portar la transició política espanyola, “va ser una època de gran il·lusió, però també de grans esquerdes, un continu xoc amb la censura” (nou llibres van ser segrestats a Anagrama, quatre d'ells després de la mort de Franco). “I un dia aconsegueix passar un llibre per sorpresa, “Sobre la psicologia de la incompetència militar”, que vaig enviar al Tinent General “Amic íntim Muñoz Grandes” de Franco. Preguntat si l'editorial era més vermella i radical que l'editor en aquella època, Herralde respon que sí, “però aquest editor era el que treia aquests llibres, prenent tots els riscos”. Recorda la flor que li van tirar en Manolo Sacristán, el pop comunista català de l'època, segons ell “era l'editorial més esquerra d'Espanya”.

Canviant la situació política, van conèixer una gran crisi que va posar en perill la pròpia supervivència de l'editorial: van tenir problemes econòmics amb el distribuïdor, va cremar oficines per la ultradreta i, sobretot, va començar a baixar la venda del llibre polític a partir de 1977. “Els lectors d'aquesta mena de llibres van desaparèixer, gairebé d'un dia per a un altre, després que el PSOE guanyés les eleccions: uns van ser a l'Índia, uns altres van començar a punxar, els llibres polítics es van quedar en el magatzem en pols”. Seguia la tendència a la literatura, havia publicat Charles Bukowski, Tom Wolfe, però els llibres polítics quedaven coberts. La literatura coneixerà un cert alliberament en aquests anys, i en certa manera l'editor.

El Panorama de Narratives, que arrenca en 1981, és el cas de les col·leccions Narratives Hispàniques, que va arrencar en 1983. Els que van donar un veritable impuls a l'editorial i li van fer adquirir el lloc central que ha ocupat en les pròximes quatre dècades en el sistema literari espanyol. La primera, “una espècie de col·lecció Du monde entier de l'editorial Gallimard”, és a dir, una col·lecció d'escriptors de primera línia a nivell mundial en castellà, amb aquests identificatius de color groga, que l'editor del Planeta deia “febre groga”. En ell s'han publicat nombroses obres i autors que s'han convertit en clàssics contemporanis i que en un principi eren completament desconeguts, com el British Dream Team (Martin Amis, Julian Barnes, o el Premi Nobel Kazuo Ishiguro).

La segona col·lecció aprofita les pells grisenques i mostra autors que escriuen en castellà. Allí han crescut Carmen Martín Gaite, Alvaro Pombo, Soledad Puertolas o Rafael Chirbes –“Els seus inicis van ser dubtosos”, diu l'editora–, i més recentment Marta Sanz i Sara Mesa. També escriptors llatinoamericans, destacant sobre els altres al xilè Roberto Bolaño. “Els autors m'han donat més satisfaccions, són els veritables protagonistes de l'edició, i he tractat de mantenir una relació pròxima, no sols professional, puc anar tranquil·lament a prendre una copa amb ells”. Així ha aconseguit Anagrama canviar i consolidar el panorama contemporani de la lectura a Espanya en els últims 40 anys.

Escriptors bascos

El que segurament ha estat l'editorial més important en castellà, en canvi, es va iniciar amb un llibre en català. “Per casualitat”, amb dos llibres previstos per cada col·lecció, però L’de viure de Cesare Paves (L'ofici de la vida) i Tristos tròpics (Tròpics tristos) de Claude Levi-Strauss van arribar primer, “dos llibres terribles”, per al 23 d'abril de 1969. La col·lecció catalana no va tenir èxit, però tampoc van arribar a vendre 300 exemplars del llibre, “sent obres mestres”. La col·lecció es va interrompre amb cinc títols. “Sembla que en aquells anys no hi havia gent per a llegir llibres traduïts al català”. En 2014 es va posar en marxa la col·lecció Llibres Anagrama, en català, amb autors originals –Irene Solà, Mercè Ibarz– i traduccions. Ara sembla que també hi ha gent disposada a llegir les traduccions en català.

Obrint el meló de les denominades literatures perifèriques, li he citat l'absència total dels autors que han escrit en basc. “En aquells anys l'únic nom que escoltàvem era Bernardo Atxaga. I estava presa, clar”. Hi ha autors bascos que no escriuen en basc en el catàleg d'Anagrama, com Marie Darrieussecq o Miguel Sánchez-Ostiz (“li he publicat diversos llibres, magnífics”). En el moment no he recordat que Hasier Etxeberria també tenia una estreta relació amb l'editorial, fins al punt d'entrevistar a Paul Auster en el programa de literatura d'ETB Sautrela, “Jorge Herralde és realment un gran editor, no hi ha dubte”, va escriure Etxeberria. I no m'he atrevit a dir que tot escriptor important i amic basc sempre ha somiat amb publicar en Anagrama, en el Panorama de Narracions amb tapes groguenques, clar.

Fins ara hem parlat de l'editor Herralde, però amb nom propi ja ha publicat tres llibres que venen a demostrar que l'editor és un escriptor frustrat i que té voluntat de deixar testimoniatge del seu treball en 50 anys. “Bé, l'editor també és, en certa manera, escriptor: els nostres llibres serien les paraules de l'escriptor i el catàleg la novel·la”. Acaba de publicar un nou llibre, Els papers d'Herralde (Els papers d'Herralde), escrit per ell de manera incorrecta: Al costat de la història d'Anagrama, realitzada per l'assagista Jordi Gràcia, es poden llegir desenes de cartes escrites i enviades pel propi Herralde, dirigides per escriptors, altres editors, agents literaris, crítics literaris. “Sembla que les cartes han despertat interès, no serà molt habitual veure a un editor barallant amb la gent literària”.

No és molt habitual, ni molt menys, que coneixent l'hermetisme del sistema editorial, els conflictes interns, els comptes numèrics, els imprevistos personals es vegin d'aquesta manera. No és molt habitual descobrir una carta d'Herralde al crític literari Rafael Conte: “Acabo de llegir, amb el vot que pots imaginar, que així defineix el meu treball com a editor des del teu pope-pulpito en El País: ‘Anagrama aposta per la literatura lleugera’. Malgrat la duresa d'algunes cartes, “mai se m'ha passat del cap negar la salutació a ningú, o tancar alguna porta per crítiques negatives”. El contrari hauria succeït, i algú hauria donat el cop de porta a la relació amb Herralde, com l'escriptor Javier Marias, que ha estat tan notori l'enemic públic entre tots dos.

La tasca d'un editor

No obstant això, és tasca d'un editor aquesta tasca de marcació? Com se li demana a un escriptor que estigui per sobre de la crítica, si resulta lleig que un creador ofegui el treball del crític, ha de baixar a aquests fangs l'editor? També existeixen, per descomptat, mites negatius sobre Herralde: contractes injustos, tractes inllevables, la fatxenderia dels avanços. I també hi ha qui conta la història d'Anagrama segons els enemics d'Herralde: en la primera etapa van ser Franco i la desil·lusió; en la segona, El País i l'agent Carme Balcells. Si es defineix més un editor que pels llibres que ha publicat, pels quals no ha publicat, pot haver-hi un veritable valor d'aquestes cartes en el que no mostren.

Però, què és el que penedeix més a l'editor, als bons llibres que no ha publicat o als mals llibres que ha publicat? “Llibres dolents? & '97; Quina carícia! L'única cosa que m'ha interessat és publicar llibres no sols bons, sinó també pertinents. Crec que no he deixat passar bons llibres. Hi ha hagut bons llibres que no he pogut publicar, això sí, perquè normalment els grans grups editorials han fet ofertes fora de lloc”. De fet, la incorporació de grans grups empresarials al món de l'edició en els últims anys dels 80 va suposar un canvi de paradigma. “Aquests grups poden pertànyer a cadenes de televisió, llibreries, etc., i pagar la barbaritat per un escriptor no els fa mal l'economia. Però també ho superem”.

Algú pot veure a Anagrama com una gran editorial, fins i tot ara des que Herralde va vendre les seves accions al grup italià Feltrinelli en 2014. “Anagrama és una editorial que canvia de propietat però continua independent, com sempre, però amb una nova direcció”. La política de l'editorial ha estat no anar a pescar als més petits: “Cap petit editor podrà dir que li he llevat un autor”. Continua, per tant, amb la seva vocació de petit editor, facturació mitjana i gran editorial literària. Encara que el propi editor també ha canviat, ja que Herralde es va jubilar en 2017. “Jo vaig poder triar a Silvia Sesé i estic molt contenta. Tenim una relació perfecta, parlem molt, em comenta coses, jo a ell. Ara soc un tòtem antic en Anagrama”.

Ens ha confessat molt que ha llegit sobretot en aquest últim any “potser més que mai”. Llibres de memòria, records, editors, editors, escriptors; “soc un encoixinat insaciable”. Per descomptat, també els llibres d'Anagrama. No perd fil. Hi ha qui diu que l'editorial ja no és el que era. Ha perdut la influència i l'esperit d'antany. Es troba en el centre del respectable, correcte i discret en l'actualitat, perdent l'esperit crític, provocador, transgressor del passat. Altres editorials ocupen ara aquest lloc que Anagrama ha ocupat durant dècades. “Qui sap. Complir 50 anys i estar tal com està, em sembla un gran èxit, per molt que l'editorial es desplaci demà mateix”. Abans de donar per acabada l'entrevista i deixar la casa d'Herralde, li he dit que li manaré en castellà el resultat del que hem parlat. “No tens per què. Em fio. Després parlarem, si fa falta”.