Malgrat els seus primers passos musicals com a bateria, les màquines han atret des de sempre a Javier Ucar ‘Amsia’ (Azkoitia, 1976). El seu pare es va acostar al món de l'ordinador aficionat als videojocs al principi, a la música més tard. Des de llavors, ha conegut de primera mà l'evolució de la tecnologia informàtica i continua creant noves cançons amb les obsoletes màquines que s'han quedat en el camí. Encara que la bateria s'oblida, encara part de la percussió a l'hora de fer cançons. “En pensar en la música penso en la percussió, molt més que en la melodia”. El nou disc Kukuherri, editat per les discogràfiques Sèries Negres i Zona Watusa, en vinil i casset respectivament, recull els treballs realitzats en els últims anys. “El millor és que no hi ha res de la pandèmia, tot és molt abans. Però em costa publicar”. Una vegada que ha començat a publicar alguna cosa, ha estat selectiu: en lloc de penjar en la xarxa, ha promocionat per correu, enviant-ho directament als potencials oïdors. “És una manera de donar més importància a l'oient que al producte. En definitiva, és un treball sensible que necessita una mica de manyaga”.

Com era l'escena musical dels voltants en l'època en la qual vostè va començar?

Estava succeint un canvi generacional. L'ombra de la RRV [Rock Radical Basc] persistia, però es podia apreciar una espècie de decadència. Just llavors va començar el projecte Arto Artian. Jo ja havia fet algun concert de Matadeix. En aquella època, 713avo Carlos Desastre, d'Amore, va venir a viure aquí i em va dir: uneix-te a nosaltres en el seu gira. Necessitava un nom per a col·locar-lo en el cartell. Llavors, al fil d'un dibuix que hi havia en el local, se li va ocórrer Amsia, una marca de cotxes i una nina japonesa. Amb ells vaig estar en gira per Màlaga, València, Barcelona, Saragossa, i als voltants. Ocorre que aquí sempre ha estat complicat fer concerts. Hi havia una escena de les formatgeries, però predominava una visió reivindicativa i lluitadora de la música, i els que no ens ficàvem aquí ens quedàvem fora d'aquesta escena. Per descomptat, vaig fer alguns concerts, però el criteri general de programació era un altre.

Després de quatre anys de col·laboració amb Carlos Desastre, va començar només.

Sí, en 2003 vaig començar de festivals en solitari: Sonar, Confluències, Electronikaldia, MEM, Ertzean… Encara que és sorprenent, m'adono que encara utilitzo un equip similar al de l'època. Els ordinadors de llavors no tenien la força dels actuals i s'utilitzaven maquinari per a produir música. En l'actualitat, no obstant això, la majoria dels processos sonors es realitzen per ordinador. Aquell maquinari estan totalment devaluats, però jo els busco. També pot ser una qüestió de generació. Aquí hi ha alguna cosa que m'interessa molt, en el so que generen, en el funcionament, en la manera de treballar.

Què exactament?

Busco límits de màquines. Quan utilitzes el maquinari per a crear-lo, comences a experimentar les seves possibilitats i limitacions. Per exemple, he creat sistemes per a veure quantes notes pot acceptar una màquina. Arriba un moment en el qual no accepta més notes, i llavors comença a fer coses estranyes perquè no està dissenyada per a això. En aquest moment comença a interessar-me pel caràcter del so. Moltes vegades aquestes proves no tenen valor musical, però formen part del procés creatiu. He canviat la manera de treballar el so en el meu nou disc. Els que estem en la música electrònica normalment busquem sons sintètics, però aquesta vegada he introduït sons que volen ser samplers d'instruments clàssics, que han quedat totalment obsolets. Sents la trompeta i dius: “Això no és una trompeta”. Això és el que he buscat: donar una segona vida a aquesta trompeta que no té so de trompeta.

Els cants han partit de l'experimentació amb sintetitzadors.

He passat els últims quatre anys dissenyant i construint sintetitzadors modulars en l'empresa Befaco de Barcelona. Cal fer moltes proves en aquest treball, i he portat a la música tots aquests testatges. En el nou disc la composició no ha estat la base del procés de creació. “Començaré a fer una cançó d'aquest tipus o d'un altre”… no. Hi ha hagut més: “Testaré aquestes màquines i experimentaré en els petits sistemes autònoms que es generen en elles”. En aquest sentit, alguns sintetitzadors, com Doepfer, Mutable Instruments o DIY (Do it yourself), m'han influït més que els músics, perquè he desenvolupat el so a partir de màquines creades per ells. Una vegada aconseguit el so, pas al muntatge. Munto la peça seguint el camí que em suggereix la pròpia peça. En els discos anteriors hi ha més peces amb forma de cançó. En aquesta ocasió, m'he reunit tot el que ha quedat de la mà d'obra dels últims anys.

Proporciona un procés bastant racional.

Sí, el muntatge del so és un procés racional, o si vols tècnic. En qualsevol cas, el resultat musical ens porta a l'abstracció, i això és el que busco a més. Per això no em trobo bé amb l'etiqueta “experimental”. Faria música experimental si no pogués preveure el resultat. El meu disc pot semblar molt caòtic, però té una direcció clara, ja sé on vull anar. Ho entenc com un viatge, amb el seu fil narratiu, que recull la diversitat en el camí. Per tant, sí, el procés parteix de formes experimentals realitzades amb sintetitzadors, però una vegada que començo a donar forma deixa de ser experimental. El que ocorre és que el “experimental” s'ha convertit en una etiqueta senzilla que serveix per a catalogar tota la música que no cap dins d'uns patrons.

Com anomenaries al que fas?

Faig un collage sonor, relacionat involuntàriament amb el musiqui concrète que es feia en els anys 60, si observem com els artistes de llavors veien les possibilitats d'utilitzar les màquines. La gran revolució de les màquines de so ha estat el gravador-reproductor. És un invent molt modern. Fins a principis del segle passat, l'única manera d'escoltar música era a algú tocant algun instrument. Amb la invenció dels gramòfons, la música es transforma en reproduïble, podent encapsular-se per primera vegada. Això suposa un gran avanç per als músics d'avantguarda, ja que a partir d'aquí sorgeixen diferents tipus de tècniques: accelerar, frenar, tallar, pegar... la majoria dels samplers actuals es basen en aquestes tècniques. I va haver-hi un músic que va explorar un corrent en aquestes tècniques: Pierre Schaeffer, Bernard Parmegiani, Tod Dockstader… Sento pròxim el que feien aquests músics. He canviat el meu procés creatiu, però des del punt de vista sonor és com el primer disc gairebé vint anys després. Quan portes tant de temps en la música, el més difícil és trobar el so que et motiva. Defineix una línia que se li esgota per a adonar-se. Llavors, has de repensar tot, sense fer el mateix per a seguir pel mateix camí. Perquè no avançar ni retrocedir en la generació és caure a un pou. És igual en quina disciplina artística.

T'ha passat moltes vegades?

Constantment. Ara mateix, per exemple, sento que estic esgotant el camí fins ara. No surtis d'aquesta sensació si no continues treballant. Com deia l'altre, la inspiració m'ha enxampat en el treball. M'ajuda a superar aquests moments, per exemple, la compra d'una nova màquina –una de segona mà, barata–, o la lectura del manual d'alguna màquina, que normalment no llegeixo, o l'escolta de música. Quan estàs acostumat a treballar només, també funciona treballar amb una altra gent. Formar part d'un projecte més ampli en lloc de ser un mateix complet. He actuat, per exemple, en el projecte Porcopolis de Berta Tarragó, amb Juan Navarro i Pablo Gisbert; o he sonat en les animacions d'Izibene Oñederra; o vaig col·laborar amb el músic Ander Agudo (Raig-60) en el disc Cúmolo bala. En Kukuherri també Tomomi Kubo m'ha ajudat en la peça Shinjuku. És un japonès reconegut a Barcelona, que toca un instrument especial anomenat Ondes Martenot. El títol de la peça prové d'un barri de Tòquio. Amb l'ajuda de Tomomi, crec que he rebut bé el “esperit del barri” que s'ha anat incorporant allí.

He llegit en algun lloc que ets un artista que fuig de la mediocritat de la teva època. Ho sents així?

[Riu] No sé qui escriuria això. Però no em puc sadollar repetint sempre la mateixa fórmula. El que menys m'interessa de la música és això. Veig als grups musicals a la recerca de l'èxit, com si la remuneració del treball realitzat fos aquesta. Però l'èxit, en realitat, és tan relatiu… vendre 40 discos és èxit? Segons el comprador, pot ser que sigui increïble. Però vendre 40 discos per a qualsevol persona que hagi apostat fort és un fracàs de la seva vida. Deixarien la música.

També és símptoma de l'època. Sembla que tot es mesura en xifres i també en cultura.

Entenc que això també ha d'estar, que tot no pot basar-se en artistes que mouen a vint persones. Però la música mainstream no viu com jo, sinó com a producte d'una indústria que es mou per interessos. Aquí estan algunes productores i molta gent que ha de treballar, i aquesta gent necessita tots aquests músics estrelles perquè atreguin a molts oients i així es mogui tota la maquinària. Els grans esdeveniments han de seguir, són molts els que viuen. Jo també he estat tècnic de so. Però no comparteixo identificar-me amb aquest èxit. Jo busco una altra cosa.