Les fotografies de la guerra civil inèdita no es troben cada dia, són valuosos documents històrics que ajuden a comprendre el succeït en aquell conflicte que va desencadenar el cop d'estat feixista de 1936. Per això, mereix especial atenció una part del fons donat en 2019 per la família del fotògraf Sigfrido Koch Bengoechea (1908-1973) al Museu Sant Telmo de Sant Sebastià: 231 imatges d'un àlbum ocult durant 80 anys, preses de la rereguarda franquista en 1937 i 1938.
Aquestes imatges inèdites s'exposen ara en San Telmo, en l'exposició "Kearen eta lanbroaren artean", oberta fins al 23 de maig. De la mà dels comissaris Juantxo Egaña i Lee Fontanella, a més d'aquestes fotografies de la guerra, han penjat altres continguts, com a revistes il·lustrades de l'època o altres treballs de prestigiosos fotògrafs, per a contextualitzar aquestes imatges de Koch. L'exposició consta de dues parts ben diferenciades, una de guerra i una altra d'imatges idíl·liques basques de la postguerra, en 1948 País Basc. Guipúscoa. Publicats en el llibre. La diferència entre tots dos és evident, l'objectiu és “veure la distància existent entre un paradís perdut i un paradís recuperat”.
Àlbum de guerra
El 29 d'abril de 1937 els franquistes van detenir a Esteban Urkiaga Lauaxeta, conegut poeta i director de la revista Gudari. La Petite estava demostrant als corresponsals de Gironde la destrucció que va deixar el bombardeig uns dies abans a Guernica. Les imatges de la massacre de la Legió Còndor van ser difoses per la premsa internacional durant aquests dies per tot el món. L'11 de juny Lauaxeta va ser afusellada en el cementiri de Santa Isabel de Vitòria.
En aquest context, Sigfrido Koch acabava de tornar d'Alemanya, amb la seva família, un cònsol alemany i un passaport diplomàtic que va servir per a exiliar-se durant un temps en esclatar la guerra. A Guernica va recollir amb cambra els edificis cremats pel foc, en Amorebieta, en Galdakao i a Durango, però a l'altre costat del front de guerra per part dels franquistes.
A continuació va ocultar aquestes fotos. Per què? No sabem, però és evident que eren incòmodes per a ell: “Amb aquestes fotos sembla que s'està preguntant constantment”, diu la guia del museu en una de les visites programades aquests dies.
La mostra inclou un original àlbum original de guerra obsolet, amb totes les imatges totalment rectes, però sense un ordre cronològic i geogràfic específic. A més dels pobles destruïts, hi ha imatges del Cinturó de Ferro i dels cossos més afusellats en el camí d'Artxanda a Bilbao o en el cementiri de Derio: “El fotògraf ens mostra parets triturades de bales –va explicar Egaña en la seva intervenció sobre la vida i l'obra de Koch–. Les fotos de Sigfrido són un document únic, tots ells amb un testimoniatge únic”.
Criden l'atenció les fotografies de l'aviació italiana i les bombes en el front de l'Ebre, que en 1938 va participar en l'exposició sobre “armes atrapades a l'enemic” pels franquistes al Kursaal de Sant Sebastià, com si amb la llum pretengués atrapar una guerra moderna i futurista. De fet, Sigfrido Koch va treure diverses fotografies dels avions alemany i italià. Quina relació mantenia amb ells? La resposta és complexa, almenys atenent la seva biografia i a la de la seva família.
“De la nit al dia tot es cou”
El pare de Sigfrido Koch, Willy Koch, va arribar a Sant Sebastià a la fi del segle XIX des d'un poble del nord d'Alemanya i després d'estudiar tècniques fotogràfiques amb Benjamin Resines va obrir el seu estudi en l'Avinguda de les Llibertats de la capital guipuscoana. Casat amb María Magdalena Bengoechea, van tenir quatre fills i es va convertir en una famosa família de fotògrafs. A més de Sigfrido, els seus germans Willy, Carmen i Pablo, els seus nets i besnets han recorregut aquest ofici.
Sigfrido part de la persecució de les tropes franquistes, sovint en viatges de llarga durada, amb el clic i el clic de l'ombra d'aquesta part posterior de la guerra, encara que no sabem què és el que va motivar a això
El 13 de setembre de 1936, quan els requetés navarresos van entrar a Sant Sebastià, van saquejar l'estudi dels kochts, la família dels quals ja estava exiliada a Alemanya. Sigfrido, casat amb Iñaxi Arruti i nounat, va escriure en aquells temps alguna cosa semblança al quotidià, i encara que es considerava “apolític”, l'origen alemany reconeix el seu compromís: “Avui em trobo confós en el camp polític de joc, (…) el món semblava nostre i de la nit al dia tot s'acaba”.
La família Koch no era franquista, i molt menys partidària dels nazis –el seu pare va ajudar als que fugien de la repressió–, però d'altra banda la seva germanofilia era evident. Així, estimar a les pàtries basques i alemanyes era el mateix per al fotògraf. Quan van tornar a Euskal Herria cap a la primavera de 1937, Sigfrido part de la persecució de les tropes franquistes, moltes vegades durant llargs dies, capturant amb un clic i un clic les ombres d'aquesta part posterior de la guerra, encara que no sabem què és el que va motivar a això. Aquí veurem pujant en els avions alemanys o retratant al general José Varela amb la seva oferta.
Durant la Segona Guerra Mundial, Wehrmacht recluta als tres germans per a lluitar pels nazis en el front aquest i Itàlia. Fugint del front, detenint-se, fugint de nou… Acaben en Baiona, amagats a casa d'un membre de la resistència, i quan tornen de la guerra, els tres dormen amb una pistola sota el matalàs, tement ser represaliats: “Aquestes armes van acabar en el riu Urumea a mitjan anys 70”, afirma Egaña.
Sigfrido no era un fotògraf de guerra, no podem situar a Robert Cappa en l'altura d'un fotògraf. Les seves fotos són fredes, potser “crues”, tal com escriu Lee Fontanella en el catàleg de l'exposició, però no es van crear per a derrocar la muralla de mentida de l'ocorregut a Guernica, per a això les cròniques del periodista George Steer o Herbert R. Comptem amb obres de l'historiador Southworth. “Crec –segueix Fontanella– que Sigfrido Koch Bengoechea, a través del seu treball, estava establint un cert ordre en el caos, però no sé si els propis fets li van semblar irracionals, encara que va lamentar l'existència d'una guerra”.
Aquesta exposició ens ofereix, per tant, una visió diferent del fotògraf i ens suggereix una funció més personal de les fotografies de guerra, potser alliberadora, fins a reflectir l'ombra posterior del fum.
Londres 1928. Al Victoria and Albert Museum va arribar un quadre molt especial: en el quadre apareix un home negre, amb perruca i levita, envoltat de llibres i instruments científics. Així va ser catalogat en el Museu: “Singular retrat satíric que representa un experiment... [+]
Pensar sobre els clàssics literaris significa necessàriament pensar des d'avui. Precisament, la denominació clàssica està condicionada al fet que es tracti d'obres que han arribat fins avui, per la qual cosa pensar sobre elles és pensar com i per què han arribat fins... [+]
Es diu que Simone de Beauvoir va escriure que l'opressor no seria tan fort si no tingués còmplice en les línies de l'oprimit. A mi em sembla molt normal... Què voleu? Quan estàs trepitjat, també és comprensible que vulguis millorar la teva condició, i per a això és molt... [+]
L'escriptura d'autobiografia és, segons diuen, l'eina més eficaç per al desenvolupament personal, la més alliberadora. Tirar de les coses del passat i recordar-les, sembla que ajuda a deslligar els nusos del present. Sí, ajuda a entendre el present i a dibuixar un futur que... [+]
Etiòpia, 24 de novembre de 1974. L'esquelet de Lucy va ser trobat en Hadar, una de les petjades més antigues dels avantpassats humans. L'homínid australià d'Australopithecus afarensis té entre 3,2 i 3,5 milions d'anys.
Llavors ho van considerar l'avantpassat de les espècies,... [+]