Tractem de resumir les claus de la nostra visió en un article de fa vuit anys (Gara, 16-06-2013), i avui les mantenim, però en aquesta ocasió creiem que volem parlar d'un tema que porta a moltes persones, fins i tot als qui volen transformar radicalment la realitat, a malencauzar el debat, perquè en abordar el tema de la Policia sembla que obliden aquesta necessitat de canviar d'arrel, i basen el debat en possibles models de Policies. Joseba Alvarez ho resumia perfectament fa poc en aquest mateix mitjà (ARGIA, 08-03-2021): “El problema no és la Policia, el problema és el sistema. En aquest sistema no hi ha un altre model de Policia.”

No és una qüestió lenta: si abordem els possibles models policials, encara que sigui indirectament, reconeixem la necessitat inevitable de la policia. I això no ens ocorre quan parlem de militars, encara que els militars i la policia siguin dues cares de la mateixa moneda: el monopoli de la “violència legal” contra els pobles, fora de les fronteres, als nostres carrers i places. I entorn del monopoli d'aquesta “violència legal” s'aborden algunes de les qüestions bàsiques d'aquest fals debat sobre els models policials: qui, per a què i contra qui va ser creat per la Policia, i després desenvolupar l'aparell. Qui, per a què i contra qui els va donar aquest monopoli de la violència? Com, qui i des de quins paràmetres ideològics i organitzatius es formen per a dur a terme aquesta violència? Qui arma i proporciona tot tipus de recursos repressius i mètodes de control? Per què s'ha dotat als policies de rang de comandament? Qui cuida dels interessos policials i dels abusos comesos en secret?... Aquesta és la situació en la qual, malgrat l'aparent i els jocs de paraules, governa qui governa. En paraules d'Amadeu Recasens, ex director de l'Escola de Policia de Catalunya, l'aparell policial “és un dels instruments de control de les classes principals en un moment determinat (sempre basat en raons econòmiques, històriques, socials…). I amb això imposen el seu poder econòmic i la seva manera de governar a la col·lectivitat dependent de la seva àrea de poder.”

D'altra banda, com assenyalàvem fa vuit anys, mantenim el nostre: òbviament, existeixen altres possibilitats per a abordar la seguretat. Però no des de la seguretat ciutadana, que és la base de totes les policies, sinó des de la seguretat humana (i dins d'ella la salut integral, el respecte i conservació de la naturalesa, els recursos bàsics per a una vida digna, la no discriminació per raó de sexe, raça, ideologia o creença…). Cada vegada són més les experiències actuals que donen suport a altres maneres de treballar la seguretat de les poblacions en iniciatives sorgides de l'auzolan (especialment en algunes comunitats indígenes d'Amèrica Llatina, en les quals també tenim molt a aprendre! ), donant respostes imaginatives i assenyades a la violència sexista, a l'assetjament d'interessos econòmics especulatius i expoliadores o a qüestions tan greus com la delinqüència mafiosa organitzada. Això sí, aquests són els aprenentatges i els debats que cal abordar per a reforçar l'aposta de la Policia per l'abolició.

Des de fa dècades, el cançoner popular també ha respost a aquestes preguntes a través de cançons com a Forces de Seguretat de Vòmit o Era un home de La Polla. La mateixa resposta s'ha donat durant anys amb el lema ACAB (All Cops Llauri Bastards) en parets, samarretes, pegatas i cartells. Ara l'Ajuntament de Vitòria-Gasteiz vol criminalitzar per dir l'obvio en una adaptació local (All Barrufets Are Bastard): Tots els policies, fins i tot els barrufets, són esbarzers o bastartas –eutsi, Tots som Gargamel–, perquè la pròpia Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) la defineix com: “Qui s'hagi degenerat o abandonat de l'origen o naturalesa”. En aquest cas des del poble. Convé no oblidar-ho, perquè amb aquestes respostes ja sabrem el que es pot esperar de qualsevol Policia, independentment del model i de la classe social dels quals el componen, que voten.