Les formigues… quin fàstic” diu la noia protagonista d'aquest llibre al principi. En un paisatge bastant bucòlic veiem a una noia amb catiuscos i chamarras grocs, alhora que passem, al seu al voltant hi ha un esquirol i una xoxoa en l'arbre, una llebre semioculta… i formigues que estan prenent restes de berenars en el sòl.

Aquestes formigues li fan fàstic a la noia, tots són negres i iguals. I què fa la noia contra aquestes formigues? Alguns trepitgen la zanpa. Això provoca, per descomptat, l'empipament de les formigues i les formigues negres comencen a aparèixer amb cares vermelles, al principi només una, després vàries i al final totes. Les formigues ataquen a la noia i sagnen des dels peus fins a la cara.

Les formigues enfadades adquireixen el seu color habitual i tornen al seu treball “quan s'enfaden, els nens són insuportables. Tots són iguals”. El llibre finalitzarà amb la frase: “Nens… quin fàstic!”.

El llibre té una estructura tancada, des del punt de vista del nen arribarem a l'hormiguera. En tots dos casos, amb “quin fàstic”, es mostra un paral·lelisme entre ells. Perquè tot depèn del que veiem i de l'empatia que tenim (o no) amb els altres.

L'empipament és un llibre senzill, aparentment amb molt pocs textos i il·lustracions clares i acolorides, que ens transmet un missatge clar. En aquest sentit, destaca l'economia textual d'Iñigo Astiz, que aconsegueix transmetre el missatge amb molt poques paraules, i amb una estructura repetitiva, i l'obra de les il·lustracions de Leire Salaberria. Utilitzant pastissos de colors, a través d'un traç clar, cuidant l'entorn, aconsegueix enfocar l'atenció de l'espectador en els protagonistes, reflectint el més important perfectament.

Aquest llibre, sens dubte, pot ser idoni per a parlar de moltes coses –por, empipament, ràbia, venjança…– i aquest és l'objectiu d'aquesta editorial, però també és un llibre ideal per a gaudir de la senzilla història que ens apareix en ella.