Joxemari Iriondo va viure de primera mà i en directe l'ambient en basc des de la finestra de Ràdio Popular de Loiola. Algunes ràdios van néixer tant a la fi dels anys 50 com al començament dels 60 del passat segle, i es dedicava a la ràdio de Loiola, en Azpeitia. Però en aquella època, Iriondo va escriure l'any 2014 "L'ambient musical basc en la dècada dels 60" (Jakin, número 200): “L'edició de nous llibres, la revitalització i creació de revistes, l'organització de concursos de dantzaris i txistularis, les trobades entre cors i otxotes, la gran revolució del cant basc, la creació i revitalització d'ikastoles, la renovació o creació de grups de teatre… Mil iniciatives, mil iniciatives”.

Quant a la música, la tradició coral i coral estava arrelada, però el contrincant de l'antiga llei tenia la seva ambientació, segons Iriondo: “En la mar està laño, Maritxu nora zoaz, Llaura nun diran, m'ho han dit Civils, Guitarra zartxo bat... ens van començar a avorrir, o [ells mateixos] els nostres oients de ràdio eren absolutament avorrits. I així va començar aquell moviment de la nova cançó basca”. No abans que es creï Dok Amairu.

Pel que sembla, la nova cançó en basca va començar a florir en Bizkaia i Bilbao en 1957-58. En els cantants estaven, per exemple, els vuit germans Robles-Arangiz i, per exemple, en 1960, Robles-Aranguiz i Txabi Villaverde van cantar en el Congrés d'Euskaltzaleak d'Arboti-Zohota. El públic va comptar amb la presència de Mixel Labeguerie, “el primer cantant que es va mostrar només i acompanyat d'una guitarra”, segons Iriondo. Labeguerie es va publicar en 1964-1965 i Lorda Iriondo va sortir a la llum…

Compareixença de Lorda Iriondo

A principis de 1965 Lorda Iriondo va cantar primer a favor de la ikastola d'Andoain i després a Tolosa i Villabona. No obstant això, el veritable començament de Lorda el 6 de maig de 1965, vindria el primer diumenge de mes, en Aizarna, amb motiu del Dia de la Joventut. El seu èxit va ser enorme i Joxemari Iriondo li va demanar l'endemà que gravés diverses cançons en Ràdio Popular de Loyola. “Ens va respondre que sí, sense pensar-ho molt, i així, el dilluns al matí li gravem els quatre bells cants que havia cantat en Aizarna: Li canto, Senyor; Nen en el bressol; Arren, Senyor; Amatxo, afecte”. I de les ones de Loiola al món dels pobles bascos. “Comencem a emetre aquests temes en ràdio en el programa del matí del dimarts i d'aquí enrere oferíem als oients les perles de Lorda tres o quatre vegades al dia. Recordo l'èxit i l'afecte que van despertar les cançons de Lorda entre els nostres oients. Comencem a utilitzar-ho el dimarts al matí, i a partir de llavors no van tenir molt de descans”.

Lorda Iriondo estava en les pàgines de Zeruko Argia en Garagarrilea.

1965, engreixadors 13

La primera entrevista que li van fer en Zeruko Argia és la publicada el 13 de juny. Apareix dins de la secció “Dia a dia” amb el títol: “La Reina Mari Lourdes Iriondo. No es poden permetre totes les crides”. A continuació signa Agirre, segons ens ha comunicat Iñaki Beobide, Joxemari Iriondo.

“Últimament, seguint l'ambient del dia, s'escolten amb freqüència cançons en basca o en basca. El periodista ha començat a escriure en els premis Sant Rem, Benidorm o en la pinta nominats, mentre que l'altre és o és, tots els ao”, donant entrada a Lorda Iriondo: “Avui portem a una noia que, acompanyada d'una guitarra dual, no es pot resistir a totes les crides d'un poble i un altre: té altres crides”. En el transcurs d'una anomenada a una altra, Lourdes Iriondo dona un buit a la petició d'entrevista de la Llum del Cel. I diu, amb el seu principi: “He estat malalt durant molt de temps i, mentrestant, vaig deixar els estudis quan em vaig trobar en el pit. Fa un any que vaig començar a tocar la guitarra”. En aquestes paraules de Lorda Iriondo hi ha molt de fons: “He estat malalt durant molt de temps”. De fet, la malaltia del cor va ser detectada en la seva joventut i, després d'una operació difícil, Iriondo va haver de mirar-se més que ningú per tota la seva vida.

Va agafar la guitarra en recuperar-la de la malaltia, que mai la deixaria. Ell mateix havia creat les paraules i melodies de les seves cançons. Però. “Però la lletra en les cançons creades la faig jo en castellà, i després el meu lengusu Joxe Maria Iriondo en basc”. No tenia molta fatiga a l'hora de crear cançons: “Quan estic asarre, agafo la guitarra i el manetofón, i els formo amb abestruz, amb abestruz”.

La de Lorda Iriondo era una nova cançó de la qual els uns i els altres eren conscients. La resposta de Lorda a la pregunta del periodista sobre si el poble li agradava aquesta novetat: “De cara a la conclusió, dir que sí. De cada poble que canta arriben les cartes del seu costat, felicitant-les i demanant absolutament les lletres. Erria, és una saga de cançons noves, i seria una pena que nosaltres no les lliuréssim, si només cantéssim les que vam aprendre per ràdio o televisió”. Perquè Lorda encara no sabia quin aire anava a donar el seu cosí Joxemari Iriondo a les seves cançons en Ràdio Popular de Loyola.

De temporada, i la innocència és tan alta com la innocència. La foto que vesteix l'entrevista ve de l'oferta: “Als d'amb biotz. Mari Lourdes Iriondo”.

1966, 11 de desembre

“Lourdes Iriondo, cantant. Cor i intel·ligència en les seves cançons. En pocs dies apareixeran dos discos seus” és el títol de la segona entrevista que presenta la Llum del Cel. A. J. Està signat per Ergoien i són l'excusa dels seus discos a publicar. “És la segona vegada que en les pàgines de les bones revistes apareixen les opinions de Lorda. Fa any i mig, quan Lorda s'acabava de cantar, se li va fer el primer diàleg. Va ser una presentació. Avui Lourdes no té representació, ja que és ben coneguda en tot Euskalerri”. Lorda Iriondo va començar a cantar en basc amb la guitarra, entre ells “la primera i única”, i la periodista li va preguntar si no tenia “preocupació del públic basc”. “No. El públic basc sempre es va portar molt bé amb mi, i cantava amb molta confiança”. I quan ha començat a cantar cançons més dures que les d'Amatxo, Laztana i altres, en 1966: “Aquesta duresa no és només de les meves cançons. En els llocs geològics és una pinta. Si és Bear, abans la cançó es considerava com una bonica nit. Se li diu que era una nit lleugera sense remuntis. Avui, per part seva, la cançó que es canta al poble la té el vilà que li diu. Avui es canta amb una altra consciència. Es canten els problemes del poble… La cançó pot ser molt variada. Cançó lleugera; cançó d'amor; de ball... de milles. Però avui més que mai, la cançó és, sobretot, una manera d'apagar al poble amb la seva problemàtica”.

El periodista es nega a cansar massa la cantant, per la qual cosa Ez Dok Amairu li pregunta per a acabar. I quant al grup, contesta Lourdes. “Ens vam adonar que estava perdent la cançó basca. Des de fa temps, la gent jove escoltava cançons en ràdio i televisió”. La raó és que “a la joventut basca se li han ficat al llit les cançons velles. Que el voga és insuficient. La joventut compta amb noves cançons de l'època. Quan ens vam adonar del bo, ens ajuntem tots els cantants bascos i creguem el grup ‘Ez dok amairu’ (…) Hem ressuscitat cançons antigues i, al mateix temps, hem creat noves cançons, de tota mena (...) Avui hem estat, és tot”. No Dok Amairu pretén.

I com en breu anava a publicar dos discos, cal preguntar-los per la fama que això suposa: “Jo no det [fama] soñaciones, no det fama desitjo; se m'ha passat res ajola. Perquè jo reclamo als públics bascos, i per això he gravat els discos auek, no d'altra banda… La cançó basca s'ha difós per tot el món; podria intentar-ho. Aquest és el somni dels ‘Ez dok amairu’. I, certament, no funcionava, tenia l'autoritat suficient per a parlar del grup.

1967, 19 de febrer

Lourdes Iriondo portaran la superfície de la Llum del Cel. III Cançó Basca en Donostia. El premi consisteix en un assaig realitzat a Bilbao diversos dies abans de l'esdeveniment. Xabier Gereño és el nostre periodista. Coneixem als lectors de “Zeruko Argia”, els cantants del grup ‘Ez dok amairu’. Ells han recorregut els nostres pobles i pobles per a difondre les noves cançons basques. III Cançó Basca. A l'hora d'organitzar els concerts dels premis, no es pot tancar a cantants de bon grup d'una part. Entre ells es van triar dos: Lurdes Iriondo ta Benito Lertxundi”. I una petita entrevista.

Allí hem sabut llegir: “Lurdes Iriondo, la novel·la de ‘Euskal Erri’, com diuen Aresti”. I, entre altres coses, ens dona detalls dels inicis del seu cant. “Fa dos anys, gairebé el mateix, cantaven ‘Gaztetxu naz’, vaig escoltar uns amics i a Andoain, els vaig cridar per a cantar una festa. Va ser el meu primer concertino, el benèfic”. Des de llavors, havia realitzat una vintena de cançons; l'última, a partir de les paraules d'un poema de Mao Cedong. I a la pregunta de Gereño, “Quantes vegades has cantat davant de la gent?”, rematada de Lorda Iriondo: “170 vegades en tot el País Basc”. Sense preguntes sobre l'article escrit per Lorda en la pròpia revista amb un mes d'antelació: “Els captaires d'Euskalerria”.

1966-1972, Ez Dok Amairu

Lorda Iriondo va publicar en 1968 el seu llargmetratge Kanta zaharrak, any en què es va casar amb Xabier Lete. Per a llavors, no es deia “Lourdes Iriondo”, sinó “Ez Dok Amairu”. I llegint a Joxemari Iriondo hem sabut en què consistia l'autoritat de Lorda: “En aquest grup, a més de cantants d'alt nivell, va animar als integrants del grup, va coordinar i va facilitar els festivals que s'organitzaven allí i aquí, i la secretària del grup, Lourdes (...), no va fallar cap festival del grup”. Això és Lorda Iriondo.

Al març de 1966 es va publicar Ez Dok Amairu i durant set anys va oferir diverses actuacions a Euskal Herria fins a finals de 1972. En tots ells va participar Lourdes Iriondo. I, al principi, ell va ser el que li va guiar.

Després de la mort del dictador Franco en 1975, Lourdes Iriondo, Xabier Lete, Antton Valverde i Pantxoa i Peio van donar el seu últim festival en Hernani al maig de 1978: “Va decidir abandonar les sessions d'una vegada després d'una dura operació de [cor] a Madrid”, assegura Joxemari Iriondo. Des de llavors, Lorda Iriondo va recórrer Urnieta i va col·laborar en la ikastola, va crear cançons per a nens, va escriure contes i obres de teatre… I així va treballar en la mateixa línia en el mobiliari de la parròquia del poble, en l'obra del cor i en els actes religiosos. Entre ells, no obstant això, Xabier Lete també es va mostrar col·laborador en festivals.

Lorda Iriondo va morir el 27 de desembre de 2005, als 68 anys d'edat. Va rebre diversos homenatges en morir. En Urnieta va prendre el seu nom un parc en el qual es va instal·lar una escultura en honor al cantant realitzada per José Ramón Anda. També porta el seu nom l'escola de música del poble. I a la fi de l'any passat, en el desè aniversari de la mort de Xabier Lete, va ser present, va recordar, els uns i els altres, que va ser la manxa d'Ez Dok Amairu: Lorda Iriondo Mujika.