"Quan la premsa és adequada, desinteressada i generosa, està preparada per a conèixer el bé i té la valentia de fer-ho, aquesta premsa pot guardar i cuidar la virtut pública; sense ella, el govern del poble només és farsa i burla. La premsa cínica, mercenària i demagògica, finalment, donarà forma a un poble tan fràgil com ell”.
Joseph Pulitzer, 1904.

Mai he volgut ser periodista. De jove vaig tenir un nuvi. Ell sí. Ell va aprendre periodisme. Volia ser periodista, però no se li va obrir cap porta del projecte que li valia la pena. Avui es dedica a una altra cosa.
Mai he volgut ser periodista, però com no he entès aquesta passió? Qui no vol que es revelin les mentides del poder? Qui no vol aclarir la brutícia que se'ns amaga? Aixecar el clavegueram? Donar la veritat a la ciutadania? Qui mai ha vist All the President’s Men, The Post o Spotlight?

Es dirà, i raonablement, que les apassionants rutes periodístiques són només en pel·lícules, que quan s'aterra es ventean tots els somnis de gos. Que n'hi ha prou amb no perdre el treball en la situació en la qual ens trobem, a causa de la crisi dels mitjans de comunicació habituals i, sobretot, de la premsa escrita.

Andra en dues converses. S'està contant que la redacció està mig buida, més ben dit, es queixen mútuament en penes pel bé que tots dos saben. La majoria són freelance, incloent-hi molts treballadors fins fa poc. Pel que sembla , amb el jove que compta els followers i els lices està cansat de la gavina que li ha donat al punxo. La vocació, si es busca, si es busca bé entre nens, factures, cansament, encara pot trobar-la, però la llibertat d'actuar no apareix en absolut. Que sí, la resposta de l'altre, que està de pegar la copita fins a la tortola.

I a mi, en la taula posterior, gairebé acabava un altre article, la notícia em va fer crak en el mòbil. Mort de Pepe Rei. I vaig començar a reflexionar sobre el periodisme. L'Ovella Negra va treure en el seu moment el llibre de Borbó renovat i molt més estès.

El periodisme continua sent el quart poder, però si en algun moment va tenir el paper de controlar a altres poders, aviat va passar a convertir-se en un instrument de propaganda dels poders. I d'aquí a l'última escalinata: la fàbrica de mentides, incloses les que arrenquen amb la descobertura de les façs news de l'enemic.
Aixecar les catifes del poder pot tenir greus conseqüències. Pepe Rei, a més de ser un model de principis i valors periodístics, és un exemple d'això. Potser algú ha de plasmar-ho en una pel·lícula aprofitant que el relat d'una part ha trobat aquesta finestra.
Al nostre país, el periodisme ha adoptat múltiples camins. És d'enhorabona que alguns hagin fet el càrrec com a única manera de fer un altre periodisme, que funcioni d'una altra manera. En la mera còpia del que fan els grans grups no hi ha projectes alliberadors. Com no està en donar el coll al compromís amb la veritat i convertir-lo en altaveus i passaports propagandístics aliens.Una vegada
pagades les dues crrianzas i els tres pintxos, la rossa llança a l'antiojante unes preguntes clau fins que pren el camí al carrer: “A quin o a qui volem estar els periodistes? Hem de defensar els interessos de l'empresa que ens paga i els interessos partidistes que defensa o lluitar pel rigor que se li suposa a aquest ofici? Chica, potser hem de deixar de fer preguntes i donar respostes incòmodes?”.