La sentència d'Haséle és absolutament desproporcionada i planteja a la societat espanyola una sèrie de preguntes serioses sobre la seva obsoleta relació amb la monarquia. Criticar a Déu, al rei o a qualsevol altre dirigent és una condició indispensable en una democràcia sana”. Són paraules de Marita Muukkonen i Ivor Stodolsky, directors de l'organització internacional Artistes en Perill. Des de Berlín i Hèlsinki, fa més de sis anys que monitoren les violacions de drets en l'Estat espanyol, especialment les que han crescut des de l'aplicació de la llei mordassa i l'enduriment del Codi Penal, en relació amb els delictes d'enaltiment del terrorisme. Una de les seves funcions és ajudar els artistes assetjats a fugir de l'exili segur, tant de dictadures com de democràcies formals.

El refugi, l'exili o la clandestinitat no són paraules desconegudes en la història familiar de Stodolsky. Fa 80 anys, el 25 de setembre de 1940, la germana del seu avi Lisa Fitt es va encarregar de conduir Walter Benjamin de Banyuls a Portbou, de Catalunya Nord a Catalunya Sud, a peu, per les rocoses muntanyes de Cervera de la Marenda. Buscava arribar a Benjamín, un fugitiu del nazisme, i a Portugal, per a traslladar-se a Nova York. Les autoritats franquistes la van detectar a Portbou, van tancar a l'Hotel França i van amenaçar amb deportar-la a Berlín. Al matí següent va ser trobat cadàver a l'habitació per a llevar la vida després que suposadament ell prengués una gran dosi de morfina.

Els artistes en risc han estat denunciats per l'associació, “els règims aprofiten la crisi de COVID-19 per a reprimir encara més la dissidència i les llibertats artístiques. En conseqüència, els riscos dels artistes s'han incrementat”. Paradoxalment, el cas del cantant rap Pablo Hasél ha esclatat en plena ordre de residir, una situació tradicionalment lligada als règims dictatorials. Les càmeres de la CNN, Reuters i Al-Jaze han tornat a recollir el que ha succeït als carrers catalans i han parlat de l'Estat espanyol en la mateixa adreça que van fer l'1 d'octubre de 2017 o la tardor de 2019, assenyalant clarament “Violència policial”, “vulneració de drets fonamentals”, “empresonaments”.

Laura Huerga, Tu, calla! (Tu, calla!) un dels autors del llibre i membre de la Comissió d'Escriptors Perseguits de Catalunya del club PEN, ha donat un cop d'ull: “Fa uns anys intentaven censurar els mateixos missatges i expressions. Si tenien intenció, la veritat és que ara tenen algunes eines legals més: La Llei Mordassa i la reforma del Codi Penal han fet més efectiva la repressió”.

En l'Estat espanyol, en general, en els últims cinc anys han estat prop de 100.000 les sancions imposades a conseqüència de la Llei Mordassa, i el Codi Penal ha imposat a catorze artistes les penes de presó, segons l'organització internacional Freemuse, consultora de Nacions Unides, per a la defensa de la llibertat artística. Hasél, Valtònyc i els dotze membres de La Insurrecció. Tots són músics i acusen d'enaltir el terrorisme.

A més de la legislació que ho permet, l'advocada penalista Laia Serra s'ha centrat en l'orientació ideològica de la justícia i considera que “és molt evident que el dret s'utilitza com a instrument de poder per a censurar o limitar objectius, dissidències o crítiques no hegemòniques. En l'Estat espanyol, en els últims anys, la gent ha estat castigada per delictes d'expressió, contra sentiments religiosos, enaltiment del terrorisme i delictes d'odi, entre altres. No obstant això, les querelles i insults tradicionals tenen a veure amb la defensa de determinats valors”. El cantant mallorquí José Miguel Arenas, més conegut com Valtònyc, està d'acord. És un dels catorze artistes dissidents que han estat condemnats i en 2018 va haver d'exiliar-se a Bèlgica per a no romandre tancat durant tres anys i mig: “Si a Espanya hi ha llibertat d'expressió, la qual cosa no hi ha és llibertat ideològica. [Carles] Pot amenaçar a Puigdemont, afusellar una marioneta amb la seva cara, dir que mataria 26 milions de vermells o que caldria bombardejar a Catalunya... Estigues tranquil, no et passarà res. Per tant, la llibertat d'expressió és només per a uns que comparteixen la ideologia dels jutges”.

Per això creu Serra que les fronteres no sols haurien de ser fixades per una pauta jurídica, o per un consens judicial, sinó per un “debat social plantejat des d'una perspectiva democràtica”. Diu així: “Cada societat, tenint en compte els seus valors, la seva història i peculiaritats, hauria d'acordar on han de situar-se aquests límits. I en l'Estat espanyol aquest debat no s'ha fet, per la qual cosa posar límits està en mans dels jutges, en relació amb els valors conservadors actuals i amb la defensa dels estaments de poder i del statu quo ”.

Pactes internacionals incomplerts

“Espanya està vulnerant reiteradament l'article 19 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics [aprovat per l'Assemblea General de les Nacions Unides], que hauria de reformar molts articles en el Codi Penal”, afirma el membre de Thais Bonilla Novact i autor de l'exhaustiu informe elaborat per la plataforma Defensar a Qui Defensa i l'Institut de Drets Humans de Catalunya. En el document només s'ha aplicat una de les deu recomanacions a les autoritats espanyoles, el punt 9, i amb dos anys de retard: que els policies antidisturbis portin a la vista un número recordatori i visible. Aquest número també ha estat posat en el casc i uniforme per Esquadra Mosso [i els ertzaines], encara que alguns escopeteros ho han ocultat de manera irregular amb robes protectores.

El desistiment de les autoritats espanyoles ha estat reiterada pels tribunals europeus. Bonilla ha destacat que “el Tribunal Europeu de Drets Humans ha desautoritzat l'Estat espanyol per castigar missatges de tuits o xarxes socials, com en el cas d'Agustín Toranzo Gómez, que va ser condemnat per tortures a dos policies, o per insults a la monarquia, dient a Espanya que no hauria d'estar en el Codi Penal”. No obstant això, “el Tribunal Europeu de Drets Humans sempre arriba tard i la vida de les persones afectades ja està castigada”, lamenta Bonilla. “És necessari que funcionin els tribunals interns de cada país”.

Des de fa anys, Amnistia Internacional, juntament amb altres institucions en defensa dels drets humans, ve reclamant la reforma del Codi Penal espanyol per a unir-se als estàndards internacionals de drets humans. “El canvi només hauria d'anar cap al càstig de les declaracions que impulsen directament la violència. No es pot processar a ningú per expressar-se o cantar a través de les xarxes socials alguna cosa que a algú li sembli desagradable, escandalós o ofensiu”, afirma Dani Vilaro, membre de Catalunya d'AI.

Haséli és acusat d'enaltir el terrorisme i d'ofendre a la monarquia, qüestions que estan sota la supervisió de la lupa internacional. Des que ETA va abandonar les armes en 2011, s'han multiplicat les penes imposades en aplicació de l'article 578, que és l'exaltació del terrorisme. És un bon exemple per a Laia Serra, que demostra que la judicatura espanyola no té en compte elements clau a nivell internacional. Es refereix a la intencionalitat de l'article 578 i el seu context, ja que a Estrasburg li sembla “clau per a la interpretació”. “El context ha canviat i, per tant, el risc d'aquests discursos s'ha atenuat, però els jutges no el tenen en compte”, ha afegit l'advocat.

Al mateix temps, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat en tres ocasions a l'Estat espanyol per l'aplicació del delicte d'insults contra la monarquia previst en l'article 491. Per a Vilaró, és imprescindible insultar a les figures públiques o suprimir qualsevol article que prohibeixi dir res sobre elles: “Pel mer fet de ser figures públiques, la legislació europea diu que han d'acceptar moltes més crítiques que la resta dels ciutadans”.

Censura i autocura

“El segrest de revistes, llibres i publicacions, tuits i cançons és una preocupant ingerència en l'àmbit de la llibertat individual i creativa”. El grafitista Roc Blackblock sap de què tracta: L'ex-Rei d'España Joan Carles I.llaurin va dibuixar un mural amb el rostre sota el lema “El lladre” i va ser censurat per la Guàrdia Municipal de Barcelona. Després de la seva reconstrucció, dues setmanes més tard, Felip VI.llaurin, líder de Franco i de l'Estat espanyol actual, va afegir cares a banda i banda.

El famós muralista adverteix que l'autocensura s'està introduint gradualment en el món de l'art: “Cada vegada apareix de forma més subtil, pot ser que no sigui conscient. Tota persona creativa reflexiona constantment sobre com rebria un judici, una opinió, una polèmica, i com podria tancar-li les portes”. La precarietat que viu en el món de l'art, segons ha afegit Roc Blackblock, empitjora la situació: “La majoria de les vegades es decideix adaptar els discursos per a no superar algunes línies, no mossegar-se la mà que et dona menjar o no tancar les portes”. Però ell diu que ha fet el contrari: “Sempre he pensat que prefereixo posicionar-me amb claredat i quedar-me sense fer càrrec a alguns clients o encàrrecs, perquè això m'aproxima a la gent més pròxima a la meva manera de pensar”.

El portaveu del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya, Pep Tarradas, situa el cas de Pablo Hasélen el “context sociopolític de repressió que s'ha accentuat en els últims anys”. Diu que quan es toquen els pilars bàsics de l'Estat, se sap que no es respecten els drets fonamentals. Destaca que l'empresonament de la cantant rap de Lleida no és un cas aïllat, “César Strawberry va ser condemnat, Valtònyc està en l'exili, dotze cantants de La Insurrecció van ser condemnats a presó pel cas de Cassandra Vera [pels ocells sobre Carrero Blanco]... Estem vivint una autèntica croada contra la llibertat d'expressió”. En l'àmbit de la música, a més de les lletres de les cançons, també han censurat els concerts per raons polítiques. Per a Tarradas és molt important No Callarem! l'existència de moviments com a plataforma (es va crear al març de 2017), “no caiguem en l'autocuidación”.

En el seu informe de 2019, Freemus adverteix que l'Estat espanyol lidera el rànquing de censura, per davant de l'Iran i Turquia. “L'Estat espanyol és responsable del 31% dels casos en els quals s'han utilitzat injustament mesures antiterroristes contra la llibertat d'expressió artística. Els artistes haurien de poder criticar, provocar i presentar obres controvertides que reflexionin sobre tots els aspectes de la humanitat, sense ser amenaçades pels tribunals”, afirmen des de la seu d'Artistes en Risc de Berlín, i confirmen la seva voluntat d'ajudar els creadors de l'Estat espanyol a trobar un exili segur. Des de Bèlgica, Valtònyc ha reconegut que l'amenaça fructifica: “Són moltes les cançons que no s'escriuran, els poemes que no s'enviaran, les obres de teatre que no es representaran. A mi molts músics m'han transmès que els agradaria fer cançons contra els borbones, però que temen les conseqüències. I això és molt trist”.