B’Tselem va ser creat al febrer de 1989 per un gran grup d'advocats, intel·lectuals i acadèmics israelians en plena Intifada i el seu objectiu és documentar les violacions dels drets humans que el seu estat està cometent en els territoris ocupats, sota el nom de la secció Gènesi bíblica: “Déu va fer a l'home com ell (“b’tselem Elohim”, en hebraico)”. Tots els éssers humans.

Els B’Tselems no han estat els primers a afirmar que Israel és un Estat d'apartheid, però la seva declaració pot ser una autèntica fita en la percepció que el món té del conflicte d'Orient Pròxim, ja que després de 31 anys d'obres i reflexions Israel ha reivindicat en veu alta que gestiona tot la seva àrea controlada sota el nom d'apartheid d'acord amb un únic model: “Podem imaginar diferents camins per a arribar a un futur de justícia en aquesta regió del riu Jordan al Mediterrani, però per a començar tots hem de dir que no a l'apartheid”. El document de B’Tselemen descriu detalladament els motius pels quals s'argumenta l'ús de la paraula apartheid. Heus aquí algunes gotes d'aquests detalls.

14 milions de persones viuen entre el riu Jordan i el Mediterrani, la meitat jueva i l'altra meitat palestina. En els discursos públics, polítics, jurídics i mediàtics es diu que viuen en dos règims diferents, a cada costat de la Línia Verda marcada en l'Armistici de 1949. D'una banda, 9 milions de persones en l'Estat sobirà d'Israel, totes amb ciutadania israeliana,
encara que no totes siguin jueves (gairebé 2 milions són palestins, també anomenats àrabs israelians). A l'altre costat de la Línia Verda, en el territori ocupat per Israel en 1967, 5 milions de palestins continuen esperant un estatut que suposadament haurà de concretar les negociacions del futur, en una ocupació militar ‘probisional’ que s'ha prolongat durant 51 anys.

No obstant això, durant més de cinc dècades, centenars de milers de colons jueus s'han assentat en les estables colònies de Cisjordània i viuen de facto com a l'oest de la Línia Verda, igual que Israel. A més, Israel ha conquistat oficialment el Jerusalem Oriental i ha assumit en la pràctica Cisjordània. Per tant, aquesta creença de tenir dos règims diferents confon la interpretació correcta de la situació real: que tota la regió viu en el mateix règim.

B’Tseleme es va proposar en 1989 denunciar les vulneracions de drets comeses per Israel a Cisjordània, inclosa Eki-Jerusalem, i Gaza, negant-se a ficar-se en la situació interna de l'Estat d'Israel. Però després, a més dels canvis de facto imposats en la pràctica per Israel, en 2018 va introduir un canvi fonamental en la seva Constitució, declarant per llei a Israel com a “estat de la gent jueva”. I per a rematar, el Parlament ha assumit formalment en 2020 la totalitat de Cisjordània.

“Tot això significa que el que ocorre en els territoris ocupats no pot entendre's fora de la totalitat de l'espai controlat per Israel. Ja no són adequats els conceptes com a “ocupació prolongada” que hem comentat en els últims anys per a descriure la situació. Per a lluitar eficaçment contra les violacions dels drets humans és necessari definir un règim que regeix en tota la regió. I la realitat és que en tota la regió del Mediterrani a Jordan s'organitzen lleis, pràctiques i violència d'Estat
que utilitza el règim israelià perquè un grup –jueus– construeixi sobre l'altre –palestins– la supremacia”.

XXI. APARTHEID SUBORDINAT

Els ciutadans jueus viuen en tota la regió com un espai únic, per a ells no és una Línia Verda, tenen tots els seus
drets en qualsevol racó. Per contra, els palestins són els únics que viuen la divisió de zones, per a ells la regió és un mosaic.
Alguns palestins, que viuen a l'oest de la Línia Verda dins de les fronteres de 1949, són ciutadans israelians i tenen
molts drets, encara que no tots els jueus. La Cisjordània ocupada, com l'assumida per la llei de 2020, tota la resta
, és utilitzada per Israel i els 2,6 milions de palestins que viuen aquí es concentren en desenes de petits i tancats camps, sota l'estricta autoritat militar jueva i sense drets polítics. El 40% de Cisjordània, que controla l'Autoritat Palestina, i la petita Gaza que Israel va treure colons com els seus militars, amb els seus 2 milions de ciutadans
palestins, són també molt controlats per Israel.

En cadascun dels àmbits esmentats, Israel reconeix als palestins un conjunt de drets diferent, sempre més limitat que el declarat als jueus. I l'apartheid israelià utilitza quatre mètodes principals per a promoure la supremacia jueva. Té implantades dos d'elles en tota la regió: impedir l'arribada d'immigrants no jueus a Israel i retirar terres als palestins per a construir noves colònies destinades exclusivament als jueus. Utilitza només dos mètodes més en els territoris ocupats: mesures per a
impedir els moviments palestins i negar-los els drets polítics.

És possible comparar Israel amb el famós apartheid de Sud-àfrica? Diuen que sí des de B’Tselemd. A Sud-àfrica la diferència
entre els ciutadans estava determinada pel color de la pell; a Israel, la nacionalitat i l'etnicitat. Com ha assenyalat Hagai El-Ad, director general de l'organització, Israel és un apartheid 2.0, tan supremacista com el de Sud-àfrica, però més sofisticat en mètodes i tècniques. “La reforma que s'introdueix en la Constitució en 2018 estableix l'autodeterminació del poble jueu excloent a tots els altres. La Constitució diu que la distinció entre jueus i no jueus a Israel (i en qualsevol altre lloc del món)
és bàsica i legal. A partir d'aquí, institucionalitza la discriminació a favor dels jueus en el dret a la
residència, la propietat de les terres, la ciutadania, el llenguatge i la cultura. Ara la supremacia jueva està establerta en la Constitució”.

Vist així, una altra gesta irreverent de l'apartheid és la que ha fet Israel amb les vacunes de COVID-19, convertint la part triada dels seus ciutadans en model d'integració del món i deixant als ciutadans rebutjats, els palestins, injustament sotmesos a la pandèmia.

Com es va fer amb l'apartheid de Sud-àfrica, ningú hauria de negociar amb un país d'aquestes característiques. I menys si, igual que en el cas del tren productor de CAF de Beasain, es tracta de la construcció d'una infraestructura que incrementi la segregació dels ciutadans.