A l'última hora d'aquella tarda d'estiu de 2019, quan Yaku Pérez em va agafar en el seu despatx, sabia que estava robant el preuat temps. Des de les vuit del matí fins a la nit va passar el dia escoltant a tota mena de grups de ciutadans, reservats per a això dos dies complets de la setmana, prefets a l'altura del nostre president. Vaig notar un gran esgotament entre els seus ulls, però també una paciència profundament despertada. Conscient d'això, tenia preparades dues preguntes que es refereixen fonamentalment a la resistència indígena americana i, més concretament, a les dues hortes revolucionàries dutes a terme en el segle XX.

El primer va ser l'alçament més armat (Cuba, Nicaragua i les guerrilles revolucionàries de tots els països). El segon, el govern més progressista es va incorporar a governs de molts països (Lula al Brasil, Evo a Bolívia, Corretja a l'Equador…). A Amèrica del Sud es nota l'amarg fracàs de tots ells. La seva resposta va demostrar que el tema estava ben reflexionat:
“En aquest ampli context al qual vostè ha fet referència, podríem dir que tant la dreta de sempre com l'esquerra tradicional no han donat una resposta adequada a les necessitats de la societat. Potser perquè tots dos són colonials, perquè tenen llei de captura i dominació, patriarcat, mercantilisme, capitalisme. La dreta sempre ha estat més tancada, reaccionària, hereva dels colons en aquestes zones, oligàrquica; i l'esquerra s'ha aixecat en nom dels drets oprimits de la gent, però cada vegada que ha tocat el poder ha vulnerat aquests drets de la mateixa manera. Entre aquests drets denegats i vulnerats, els més fonamentals són els de la naturalesa. Vivim en un món potes enlaire: Es van pactar els “Drets Humans”, però no els de la Mare Naturalesa. Vivim una concepció antropocèntrica, oblidant la realitat cosmocéntrica”.

“Dretes, liberals, neoliberals, dictadures diverses, règims d'esquerres i governs, progressistes i reaccionaris… són orelles sordes davant el crit desesperat de la societat”, continua Pérez. “I sí, jo també veig aquesta tercera baga que està sorgint de la visió del món dels pobles d'origen. Inevitablement sensible a l'ecologia, ja que els primers ecologistes van ser els pobles d'origen; en lloc d'entendre la Mare Terra com un objecte, el consideraven com un Primer Creador, vestit de dret. A diferència de les civilitzacions d'origen jude-cristià, d'aquí el respecte a la Terra Materna que honrem amb afecte”.

“Ells, tant basats en la Bíblia com en l'Alcorà, parlen de dominar la terra des de la primera paraula, amb un objecte inert que cal extreure i explotar. En nom del ‘progrés’, la vella i la nova esquerra no es desvien en aquesta línia, aquí hi ha concepcions fonamentals que xoquen”.

Podem matisar aquestes afirmacions, però sense oblidar que som els nostres hereus d'aquells colonitzadors i Yaku Pérez, d'uns poblats que han estat empesos a desaparèixer una vegada i una altra: i no sols dels espanyols, que van haver de suportar la massacre de l'imperi inca abans d'arribar a ells.

Les esquerres europees, i també les més destacades de tot el món, en la seva influència i en la seva ombra colonial, som conservadores. Els nostres models estan associats a “fracassos gloriosos de dos segles”. Som fills del mite de la progressió i presoners del model patrimonial. “Què vols, sacrificis i derrocar la batalla de les dècades que ha demanat sang al riu?”, em va rendir una icona històrica de l'esquerra abertzale que viu a Cuba no fa molt. Jo li vaig dir que teníem pendent l'anàlisi i la crítica de la deriva de la dècada de 1980 i que, en conseqüència, el retard i la falta de referencialidad de les dècades era total respecte a les generacions esdevenidores. Prefereixes basar-nos en els records perduts que es remunten a la joventut impregnada de melancolia. “La nostra va ser generosa i hem aconseguit coses que no podíem somiar en aquells temps”.

Ulleres del passat
El que mostra la crisi de l'últim any és una altra cosa, però l'esquerra conservadora prefereix reivindicar que no ens està ocorrent gens especial. A una generació que està desapareixent físicament li han quedat adherides unes ulleres que han posat fa dècades per a mirar la realitat, i prefereix utilitzar el seu poc poder o gran ombra per a tapar les seves vergonyes o els seus mandrosos.

Jo li vaig advertir a Yaku que estàvem parlant d'una col·lisió entre models molt profunds, i que els tipus de resistència que percebia entre els indígenes de l'Equador em mostraven alguna cosa que quedava fora dels meus esquemes. “On està l'origen de la vostra força, on estava l'esperança?”, li vaig exclamar per fi.

“L'experiència em diu que no hi ha res impossible. Fa vint anys, un grup de bojos sueñaba amb organitzar una consulta popular en Kimsakotxa per a enfrontar-se a una gran multinacional xinesa. I acaba d'ocórrer. Quan es manifesta el que es denomina comunitarisme o biocentrismo, els vells límits ideològics se superen. Això està superant els àmbits ideològics del capitalisme, del socialisme o del comunisme. No els nego, no obstant això, als esforços alliberadors anteriors, però haig de reconèixer que van quedar curts a l'hora de mirar als pobles d'origen, en la qüestió de gènere, a l'hora d'entendre els drets de la naturalesa”.

“Per això sorgeixen aquestes noves propostes, que no es redueixen a esquemes tancats, sinó que s'alimenten d'una concepció àmplia, oberta, intercultural i plurinacional. No som sectaris, no som ‘indigenistes’, en el sentit restrictiu que ha tingut aquesta paraula. I aquí mateix s'encenen les esperances, els somnis, les utopies... per l'embranzida dels joves. Sense ells no anem a cap lloc. Els joves són conscients que l'emergència climàtica és una emergència de la civilització. I amb irreverència pròpia, amb valentia trenquen esquemes i models obsolets i són al carrer en defensa de Yasuni, en defensa de Tipnis, en defensa de l'Amazonía i, una vegada més, imaginant que un altre món és possible. Es tracta d'una nova concepció: que creu que es produiran efectes globals a través de la promoció de petites accions; que quan som aquí o a l'Índia en la defensa de l'aigua afecta a l'Himàlaia; que el que li passa al riu Danubi té conseqüències a Madagascar. El coneixement científic i els mites i ritus antics, quan coincideixen amb la seva potent iconografia, és possible associar-los amb els joves i la seva esperança”.

vaig callar llavors, perquè se'm va ocórrer que els ressons d'aquestes paraules venien molt per davant del que anomenem “història”, i que l'autoritat d'aquesta ressonància mereixia un respecte sagrat.

Les esquerres conservadores europees s'han desplaçat en les últimes eleccions equatorianes a favor del corrupte totalitari Rafael Correa, que és la “única alternativa factible” a favor de la progressió. No poden entendre el que representa Yaku Pérez per una altra cosa, si no ho entenen, els condemnats es veuen obligats a perdre's en el mareig del deliri negre, perquè la vida no perdona, que no s'alimenta de les glòries dels vells.