Llicenciat en Història, bibliotecari… Sempre entre arxius i documents. Com se li va ocórrer portar al còmic tota aquesta informació recopilada?

Vaig treballar com a professor en la dècada de 1990. En classe projectava pel·lícules, crec que el cinema és un mitjà idoni per a tractar alguns temes, ajuda a alleujar el material que es pot fer pesat als alumnes. En aquella època vaig conèixer el còmic francès i em va donar una nova perspectiva de gènere. Comics sobre la Guerra de la Independència d'Algèria i la Comuna de París, de Jacques Tarden… Fluixejava. “Arrelament, nosaltres també tenim una història rica, per què no és una cosa així?”, pensava.

Efectivament, vostè sol dir que França és un exemple.

Sí, és el meu nord, tant en l'elaboració del còmic com en la manera de treballar la història. Allí estan les escoles d'història més importants i la divulgació té molt pes. En aquest sentit, els còmics serveixen per a aflorar una sèrie de fets. A més d'entretenir, han de tenir com a objectiu difondre els continguts. Són una manera de mostrar les coses pròximes, no sols les grans històries mundials, sinó les que han succeït a la regió, les vivències de les persones autòctones…

Les batalles de Matxitxako i Sollube, l'actuació de les drassanes de Bizkaia… Si la memòria no em falla, a aquests fets històrics a penes ens van ensenyar res de l'escola.

El que ocorre és que s'ensenyen temes grossos, tòpics. Cal dotar a l'alumnat de recursos per a abordar els temes des d'un altre punt de vista. Jo intento escapar dels tòpics, triar un tema concret i donar-li un punt de vista diferent, utilitzant per a això els personatges. Cadascun interpreta a la seva manera el que està succeint.

En el còmic d'aventures Helize, per exemple, hi ha “germans irlandesos” que volen ajudar, i hi ha “fenicis” que volen protegir “tots els oprimits per botes alemanyes” i, sobretot, vincular acords comercials amb Gran Bretanya.

Sí, sí. Els primers utilitzen el terme “fenicis” com a insult. Aquest terme va ser utilitzat per Sabí Arana, en l'article de la bandera Fenícia, publicat en el periòdic Bizkaitarra, per a denunciar un corrent dins del seu partit [PNB], representat per l'empresari líder Ramón de la Sota. [En el citat article, “menyspreant les fogates del comerç i la indústria”, Arana va assenyalar als “sasi-nacionalistes” que apostaven pels seus interessos econòmics particulars, tal com es recull en el glossari d'Helize].

El còmic parteix de l'enfonsament del vapor Artaun-Mendi. Darrere d'aquest fet hi ha una història real.

Sí. Quan era nen el meu padrí ens contava que havia estat en un naufragi durant la Primera Guerra Mundial. Va viatjar a bord d'un vaixell anomenat Ason i els alemanys es van dirigir a Glasgow. Com ocorre en el còmic, el submarí alemany va acostar a la tripulació a la costa, unint la seva barca amb una corda. En aquests casos, un mariner de llanxa sempre portava la destral a la mà per a tallar la corda a cop d'un submarinista al fons.

La mar està molt present en els teus treballs.

La història de la zona de Sopelana està unida a la mar. Molts veïns d'Uribe Kosta han treballat en el Comerç Naval, potser no tant com pescadors. Anton, en el còmic Helize, és l'alter ego del meu altre padrí. Era pescador, d'Armintza. He notat que la gent s'ha sentit identificada amb els passatges del còmic, que li són pròxims.

Sol reflectir èpoques crues. T'has censurat alguna vegada en escriure sobre un tema o personatge?

Quan vaig fer el pic dels corbs vaig tenir la temptació de censurar-me, per dir-ho d'alguna manera. El còmic se centra en els fets reals i alguns dels seus protagonistes continuen vius, com l'home que va actuar com a denunciant o espia, un tipus una miqueta fosc. Però vaig decidir parlar d'ell amb el seu nom. No sempre podem tenir por. A més, en aquest cas, en concret, en un llibre prèviament publicat apareixien totes les dades sobre aquest. Tenia dubtes, perquè parlar sense proves pot ser perillós, però hi havia proves, i a més tinc clar que en els còmics has de dir sempre la veritat, no pots mentir.

Es pot jugar amb la ficció, amb la mentida, en els còmics amb tints periodístics o amb base històrica. Però el lector ha de diferenciar bé el que és la ficció del que és la veritat, ha de saber on estan els límits entre tots dos, per al que s'afegeixen els dossiers de còmic. El problema sorgeix quan s'embeni l'inventat com una història real. O quan la realitat es maquilla massa per a relacionar-la amb la visió de l'escriptor.

Quan rebem el treball de documentar un còmic, el mana la documentació i la ficció es posa a les seves ordres.

Parla vostè del gènere periodístic. Els periodistes també tenim “por” per a assenyalar a ningú sense proves…

De fet, existeix una estreta relació entre el còmic i el periodisme. França també és un exemple. Un còmic que esmento sovint és el Cher pays de notre enfance d'Etienne Davoudeau. L'ex president Charles de Gaulle apareix en la pell, esquitxat de sang aliena, per a il·lustrar com organitzacions relacionades amb l'Estat van utilitzar la guerra bruta [a l'entorn de la guerra d'Algèria]. És el resultat d'una recerca en profunditat realitzada pel dibuixant i el periodista Benoît Collombat. Recull dades molt potents, és un bon llibre. El còmic també té aquesta capacitat per a treure a la llum un costat fosc menys conegut.

Al principi li va acompanyar el dibuixant Ricardo Sendra, i Iñaket des de 2008. Com t'emportes amb l'il·lustrador?

Fins a un punt col·laborem i a partir d'aquí són lliures, perquè no sempre pots controlar al dibuixant. Jo vaig fent el guió, descrivint les coses, definint les vinyetes una mica, les converses… Després cadascun l'interpreta a la seva manera. Iñaki fa un esborrany… Bueno, a vegades no m'ensenya [riures]. Intento enviar la documentació el més exacta possible, amb fotografies de qualsevol objecte. Iñakete i jo ens vam conèixer quan treballava a la biblioteca del barri de San Francisco [Bilbao]. Decidim crear un projecte i presentar-lo en la fira del còmic d'Angulema [França]. També s'embeni a l'editorial francesa Cambourakis i a Norma espanyola [ells van publicar Tristíssima cendra]. Amb Nora vam tornar a treballar.

Parlant d'Angulema, són importants aquest tipus de fires per a donar a conèixer treballs o per a estrènyer relacions?

Sí, són necessàries, per moltes parts. Si ets editor, per exemple, pots vendre i comprar drets. I si ets autor i et poses una taula en la qual vens i signatures els còmics, et relaciones, et trobes amb els amics… Es crea un ambient especial en el qual es reuneixen persones de la volta de la mateixa afició. Més que per diners, perquè el còmic no és molt rendible en aquest sentit, els creadors l'estan fent per afició. Clar, els diners també és important si algú vol dedicar-se professionalment al còmic, però si no té afició… Per a moltes editorials fires com Angulema o la de Getxo ofereixen la possibilitat de vendre directament els productes, sense distribuïdors, la qual cosa resulta més rendible per a l'autor.

Ho han publicat amb l'editorial Helize Harriet. Publica molts còmics en basc. Penso que és un suport important.

És una columna important, sí. ‘Harriet’ [Gregorio Muro], com a persona, és un cicló. Va fundar l'editorial en 2015 amb l'objectiu de reeditar còmics realitzats per ell i altres autors en la dècada de 1980, traduir al basca obres creades a França o donar cabuda a autors relacionats amb el còmic basc. S'ha convertit en una referència, ha generat una sol·licitud. Antigament es deia que no hi havia lectors de còmic, però tampoc hi havia molt a llegir. I una altra cama és la de la promoció. Costa connectar entrevistes, el còmic no ha tingut el seu lloc propi en les seccions culturals dels mitjans de comunicació.

Notes algun canvi en aquest sentit? És a dir, que el còmic té un altre “estatus”, per dir-ho d'alguna manera.

Si parlem de prestigi, sí. Abans semblava que els còmics infantils eren còmics. Ara han passat a ser “novel·les gràfiques”, tenen un to així… Bo, aquest terme va sorgir en el camí cap a l'estatus intel·lectual, en part com a “art seqüencial”. Però és veritat que s'emporten al còmic temis que abans no eren habituals, des de nous punts de vista. Jo crec que el còmic té cert prestigi, però amb això cal vendre-ho, ha de ser econòmicament rendible. El normal em deia que els còmics que més venen ells no són una novel·la gràfica completa… A França no sé quants exemplars venen com aquests –a excepció de Persepolis, potser–, sinó més comercials, per manga, encara que pot haver-hi moltes coses pispa. Es tracta, en definitiva, que l'opció sigui el més àmplia possible, de fer veure a la gent que té còmics sobre qualsevol tema al seu abast.

Parlava de manga, un gènere que s'associa als joves lectors. No serà fàcil atreure als joves als còmics en basc.

Perquè la competència és gran, perquè Internet té una àmplia gamma de possibilitats. Quan nosaltres érem joves, un dels grans passatemps era llegir els còmics. Ho fèiem a mitjà amagades, perquè no era “seriós”, eren per a nens… Després, quan van arribar els còmics per a adults, els productes per a nens i joves van quedar una mica marginats, la transmissió es va interrompre, encara que ara s'està recuperant a poc a poc. El propi Harriet ha publicat diversos còmics, Astiberri també, alguns clàssics (Asterix, Tintin) s'han reeditat, tenim Xabiroi…

Precisament, ha col·laborat en la revista que publica la Confederació d'Ikastoles. Juga un paper important en l'aproximació del jove lector al còmic?

Crec que sí. És una de les claus en el còmic basc, una base sòlida i regular. Publica un àlbum a l'any, a més de la revista trimestral. I tots aquests autors que es reuneixen entorn del projecte… Cal cuidar-lo.

I en l'ensenyament, com veu el panorama?

Tinc la sensació que el còmic no es treballa massa. En qualsevol cas, he rebut en el blog Komikeri algunes peticions per a l'elaboració de bibliografies. També m'han demanat coses des dels berritzegunes, fins i tot des d'alguns centres, perquè sent còmic, art, és interessant portar-m'ho a classe, no sols per a treballar com es fa un còmic, sinó també per a fomentar la lectura. L'ensenyament a vegades és molt rígida i és difícil inserir un nou material. Fa uns anys [entre 2014-2017] organitzàvem a Bilbao unes jornades de Parrapea, entre les quals es trobava el concurs de còmic. Ens vam posar en contacte amb els centres que oferien el batxillerat artístic, impartim uns tallers i els alumnes van presentar els seus treballs al concurs. Si el còmic no es treballa en el batxillerat artístic…

No li he preguntat, com portes tot això de la pandèmia?

El confinament per a mi va ser un pagotx, tenia molt de temps! (riures). Els còmics han de llegir-se amb calma. Vivim amb presses, sovint llegim massa coses i massa aviat. En el tancament prenem un altre ritme i jo vaig gaudir amb els còmics que tenia a casa. Són com un quadre, si comences a veure'ls amb calma, els apreciaràs d'una altra manera.

Cronista dels camps de batalla

Mikel Begoña Garaizar. Nascut en Sopelana en 1964. Llicenciada en Història, bibliotecària –ara treballa a la biblioteca municipal del barri bilbaí de Begoña– i guionista de còmic. autoedita el seu primer àlbum al costat del dibuixant argentí Ricardo Sendra: Mar de plom (Gure Erroak, 2007) en el 70 aniversari de la batalla de Matxitxako. En 2008 comença la seva col·laboració amb l'il·lustrador bilbaí Iñaket, amb el qual publica Tristíssima cendra (Norma/Cambourakis, 2011), que recull les guerres de Sollube i les vivències del fotògraf Robert Capa; El pic dels corbs. Matar a Franco (Norma, 2013), sobre el cas dels anarquistes Joaquín Delgado i Francisco Granado, detinguts en 1963 per la suposada instal·lació d'explosius en els edificis de dos ministeris, a Madrid; la trilogia Ötzi (Norma, 2015-2019), relat ambientat en l'Edat del Coure, i l'activitat d'Helize (Harriet, en la primera Drassana de Bizkaia, 2020). Entre ells, un altre còmic en basc: Arditatuak (Associació Bertsozale Elkartea, 2017) amb dibuixos d'Adur Larrea. En 2012 va crear el blog Komikeri, un repositori de còmics en basc Komikeri.wordpress.com.