Et vas submergir en la xarxa a través del blog Negra Flor. Quin era el repte d'aquest portal? Ho
vaig crear per necessitat: necessitava registrar i compartir el que estudiava en el procés de recuperació del meu cabell natural. Gisela Soroka em va recomanar obrir aquest portal a la meva amiga i al meu blog de llarga trajectòria, li agradava el que escrivia i li vaig parar esment. Va estar entorn de 2011 i en aquella època no hi havia un blog d'aquest tipus en castellà. Només vaig trobar el portal Afrohair.es i per això vaig pensar que podia ser un projecte interessant.

En 2018 va publicar el llibre Ser dona negra a Espanya. Com ho ha viscut vostè?
La meva manera d'estar en el món és ser dona negra. La diversitat de la meva personalitat em permet comprendre la realitat des de diferents punts de vista i crec que això és un gran avantatge. D'altra banda, ser dona negra i viure a Espanya suposa una contínua ruptura de l'imaginari social. Qualsevol cosa que fem suposa la ruptura de l'imaginari de la gent: des de parlar en castellà sense melodies “africanes” –clar, si soltes més llengües autòctones, augmenta la sorpresa de la gent–, fins als estudis universitaris… Hem de lluitar cada dia amb moltes coses d'aquest tipus.

En quina mesura s'ha millorat el context en els últims anys?
Em sembla massa increïble pensar que la situació ha millorat. Perquè el racisme, lluny de desaparèixer, se sofistica i desenvolupa al mateix ritme que les societats en les quals vivim. És més, avui dia, amb tota la informació disponible per a saber com opera el racisme estructural, deixar de costat i negar que existeix ja no és una qüestió d'ignorància, sinó una decisió conscient de negar el que durant dècades hem posat de manifest les comunitats africanes i afrodescendents.

Ara vivim l'auge de l'extrema dreta. Com ha influït això? L'auge
de la dreta extrema legitima els discursos racistes que fins ara es realitzaven de forma encoberta: avui dia tenen la legitimitat d'expressar-se amb la cara, enfonsar-se i conversar sense vergonya. Però quant a les polítiques, no podem dir que hem perdut contra el racisme. No obstant això, és veritat que ara, per exemple, encara que la Directora General d'Igualtat de Tracte és Rita Bosah, i Antumi Toasijé ha estat nomenat president del Consell contra el Racisme i l'Exclusió Ètnica, hi ha molt de camí per recórrer.

Acaba de publicar el llibre Minories. Com va sorgir?
El meu editor em va proposar escriure un segon llibre i, entre altres coses, va suggerir parlar de minories. A partir d'aquí vaig començar a plasmar la idea, perquè les minories són múltiples, i volia buscar un punt de vista adequat. He fet aquest treball amb l'objectiu de visibilitzar les vivències de grups de persones marginades i estigmatitzades.

En l'assaig vostè ha parlat amb dones que sofreixen situacions d'exclusió. Com ha estat el procés?
Les converses han estat enriquidores. He après molt a escoltar les vivències de les dones. I escriure ha estat un repte pel context personal i general que ha marcat el 2020. No obstant això, el procés d'escriptura també ha estat enriquidor.

Tens altres projectes ara a les teves mans?
A més de promocionar el llibre, destí tota l'energia a la comunitat educativa i als cursos de la xarxa. Són els espais de debat que gestiono des de 2019, i vull continuar donant aquest espai a aquells que consideren important educar i aprendre per a derrocar el racisme.

Considera imprescindible que la gent es col·loqui en les altres sabates per a derrocar els prejudicis. No és un exercici senzill!
En cap cas. Cal tenir en compte que sabem que tot el que sabem l'hem après així. L'educació afrofeminista antiracista ofereix un punt de vista diferent, no sols dels estudis amb arrels profundes, sinó també de les creences col·lectives que han estat fetes i heretades. Oferir diferents concepcions sobre aquesta mena de temes posa en qüestió l'estructura de les creences i és habitual trobar resistències… Abans

d'acabar, el feminisme també té alguna cosa a aprendre en això, no?
Sens dubte, el feminisme també té molt a revisar. Per a començar, hauríem de començar parlant de feminismes, entenent que aquest és un moviment que necessita punts de vista de totes les dones i feminitats. El feminisme únic no ens representa a tots, en la mesura en què cadascun de nosaltres té diferents reivindicacions. I aquest punt de partida, com solem ser jutjats per les dones blanques, cis o de classe mitjana, lluny de generar divisions, hauríem d'entendre-ho com un punt fort. Donant suport a la resta de reivindicacions i demandes afavorim els drets de les dones mentre garantim una societat més justa socialment.