Un viatge inicia el camí migratori, però quan aterra? Terra Agra a l'estranger.

Artedrama i Hutsteatroa tornen a plantejar les seves preguntes, amb objectius i filosofies que van més enllà de la mera exposició de teatre. El documental part de la visió i la vivència de l'actriu Laura Penagos, creant una ficció inspirada en la seva pròpia vida. Migracions, exilis, exili sempre han interessat a Ander Lipus, membre de les companyies citades i actor d'aquesta obra al costat de Penagos: “En Etxekoak tractàvem la mirada dels bascos cap a l'estranger. Aquí, no obstant això, tractarem la mirada que tenen els estrangers cap a nosaltres”.

No obstant això, el tema principal és el dol, la mort de la mare de la protagonista, que se submergeix en el viatge de la migració, la cura, l'exili i el poble, els indígenes i els pobles oprimits, les llengües minoritzades, la colonització i el racisme, el conflicte i la violència, i les vivències i desordres emocionals de tota una vida.

Lipus i Penagos en l'escenari, i Amancay Gaztañaga, per primera vegada amb Artedram, en el paper de directora. Comptant aquest últim, les capacitats dels onze companys de viatge els han ajudat a arrodonir les seves arestes: “He volgut portar a l'equip el meu univers, les persones que he conegut en la meva carrera, com Bárbara”, ha declarat Gaztañaga. Es refereix a Bárbara Rasso, responsable dels vestits d'aquesta obra. Mirin Amuriza ha realitzat el “pentinat” del text i ha afegit que amb la seva visió ha ajudat a aclarir als membres del grup. Ibon RG en so, Arantza Flores en il·luminació, Mikel Unamunzaga en tècnica, Iñaki Ziarrusta (Atx teatroa) en escenografia, Iasone Parada i Irantzu Azpeitia en producció i distribució, i Ainhoa Resano en fotografia.

La ponència tenia previst estrenar el 5 de febrer en Luhuso, però ara, a causa de les noves mesures que ha posat França, no podran tirar endavant. L'estrena, per tant, ha estat traslladat a Guipúscoa, on s'ha projectat la que en principi anava a ser la segona. 12 de febrer, en el teatre Santa Ana d'Oñati.

Qui comptar, a qui escoltar

L'obra tracta sobre la mirada que tenen els estrangers cap als bascos. Per a això, han hagut de recollir el testimoniatge d'algú que viu la migració en primera persona i donar-los el seu lloc en l'escenari. “Laura i Iñigo [Ander Lipus] es van trobar en un curs i Laura li va ensenyar els seus textos. Lipus va advertir immediatament que no podia detenir-se en un calaix, que es tractava d'una història que calia contar. El món de Laura és meravellós”, diu Gaztañaga. “Soc actor, porto dotze anys al País Basc i he tingut moltes vivències que m'han ajudat a créixer i a desenvolupar. Encara que en aquests anys no he tingut l'oportunitat de dedicar-me professionalment al teatre, mai m'he enfonsat”, compte Penagos. Diu que en l'estranger Terra Amarga li ha portat tranquil·litat i alegria, així com reptes: “M'agraden molt els reptes, perquè em fan sentir-me lliure i viu. Aquesta oportunitat de ser, de fer i de compartir m'ha donat una gran confiança”.

Penagos ha utilitzat les característiques de les dones, migrants i indígenes per a desenvolupar els detalls de l'obra de teatre. La directora ha explicat que des del principi tenien clar que la història l'havien de contar les dones: “El 92% de la ficció està produïda per homes. A pesar que la dona ha estat la protagonista, han sortit del cap dels homes. És necessari que aquesta història sigui creada per dones. Nosaltres els hem creat i són els nostres temes”. Amb això, també s'ha volgut analitzar quin és el paper de la dona, com viu una dona creativa que no és blanca a Euskal Herria, si té algun lloc en ella. També migrant. Tampoc és habitual que algú que compleixi aquest perfil prengui la paraula en la creació artística: “Des d'aquesta blancor ens ha permès contar una història que no tindríem l'habilitat de comptar”. És fàcil integrar-se entre els bascos per a qui ve de fora? En què treballa una dona migrant? Qui cuida dels avis del nostre poble? És digne estar vigilant als nostres familiars durant vint-i-quatre hores?

El personatge principal d'Aurora Mora es basa en la vida de l'actriu, que ha mort. Penagos, ve de l'escola de teatre colombiana. A Euskal Herria porta onze anys buscant el seu lloc, provant altres escoles i buscant treball: “Sens dubte, en la història que estem contant hi ha petjades i veritats de la meva personalitat, de les viscudes tant a Colòmbia com a Euskal Herria”, ha comptat el protagonista. “Ha estat un alliberament, perquè he alliberat una part de la història que he portat dins i fora de mi durant molts anys. Poder comptar en el teatre ha estat alliberar l'aigua enrotllada que portava dins, és necessari”. En el procés creatiu ha obert algunes portes i ha tancat unes altres, i l'equip li ha ajudat a agafar confiança. “Allunyar-me de Colòmbia m'ha ajudat a entendre què passa al meu país natal, els seus processos socials i la seva essència. Paradoxalment, quan vivia a Colòmbia, no tenia consciència del que allí ocorria”.

País Basc i Colòmbia

El colombià de naixement ha fet seu el basc, perquè així es parla en tota l'obra: “El basc m'ha acostat a la cultura basca, a la seva visió del món, a la seva història, a les seves lluites i desafiaments com a poble”, diu Penagos. “També ha estat un procés complex i dolorós, que s'ha posat de cara a mi mateix, a la nostra cultura, als nostres avantpassats i a la nostra història i que ha influït en la meva manera de veure i pensar el propi món”. L'actriu s'ha vist embolicada en un aprenentatge “enriquidor ”, ja que li ha permès comprendre més a Colòmbia. Abans de l'arribada dels colonitzadors en 1492, a Amèrica del Sud hi havia 90 milions d'habitants. Espanyols i portuguesos van eliminar gairebé 85 milions d'indígenes. Els pobles natius van ser esclavitzats, torturats i sostrets de la terra i de la seva cultura. “Què tenen els bascos per a aprendre d'això? Quina és la nostra responsabilitat?”, pregunten. “El colonialisme va fer desaparèixer la nostra llengua i la nostra cultura i això va ser el que va originar la guerra que es va viure al nostre poble. A on mirem per a recuperar el que ens han robat?”, diu Penagos. També han volgut portar als teatres la situació extrema que viu Colòmbia, on en els últims 54 anys han perdut la vida més de 220.000 persones pel conflicte armat.

Igual que Euskal Herria, Colòmbia també té les seves lluites i reptes, i això ha portat a Gaztañaga a repensar on ens situem com a bascos: “Hem estat un poble que hem sofert molt, però no l'únic. La imatge que tenim de nosaltres mateixos és la d'un ciutadà que es troba en una causa injusta, però no som conscients dels privilegis que tenim i d'on estem treballant. Queda molta feina per fer. Som oprimits com a dones i com a bascos, però hi ha més oprimits”. Entre les preguntes que obre l'obra, es planteja la possibilitat que els migrants deixin de ser migrants. Quan es pot arrelar en un lloc concret? Quin és el seu poble? Quan aconseguirà el títol de basc? Els bascos també saben de l'estranger, ja que també se senten estrangers en aquest món. Parlen de les comunitats que han caigut en les arpes de la globalització i de la humanitat, de les cultures i identitats que volen acabar amb elles i que han desaparegut. El director reconeix que l'obra li ha ajudat a prendre consciència dels seus privilegis i que ha tingut “bonics monòlegs” aconsegueixo mateix: “D'aquesta mirada externa, ens correspon a nosaltres fer de mirall i mostrar el que realment estem fent amb les persones migrants”.

Temps per a trepitjar la terra

És l'hora d'estrenar l'obra. En aquests temps en els quals les emocions estan tan alterades, subratllen la il·lusió, sense deixar de sentir respecte i por. No fa falta dir que la pròpia situació incrementa una mica aquests dos últims sentiments, i que ha dificultat i duplicat el treball a realitzar: màscares, reunions telemàtiques, dificultat de connexió i manteniment de les actuacions, preocupació pel futur, falta de contacte, aforament reduït... I, per si no fos prou, ha eliminat les característiques essencials que té el teatre. “Jo moltes vegades pinso, sento i dic que el nostre treball no és compatible amb el COVID-19, que el nostre treball és un treball de contacte”, diu Gaztañaga. De totes maneres, ja han programat prop de 40 actuacions, que es prolongaran, si no hi ha res a témer, fins el mes vinent de novembre.

Hem començat aquestes línies amb un viatge. Un viatge literal i metafòric. I és que tot passa a l'habitació d'Aurora Mora. Quan rep una trucada mentre assaja l'obra que realitzarà. En aquest espai es barrejaran la realitat i el món dels somnis i passaran per Mora diversos personatges, tots ells interpretats per Lipus: Kepa, el nuvi basc d'Aurora; el seu pare Eusebio, malalt d'Alzheimer; la germana d'Aurora Esperanza; la seva mare i la seva àvia i fantasmes Nayeli, descendents de la comunitat indígena. Seran ells els que, directament o indirectament, contaran la història. “També en l'escena hem intentat imaginar aquest lloc de l'aurora, com se sent el seu interior fora. Des del punt de vista de la història, hem intentat crear una cosa molt simple i profund: quina família i lloc és, si és possible trencar llaços, què s'espera de la seva edat com a dona artista, com buscar o no un lloc en aquest sistema”, diu Gaztañaga.

Tal com es va esmentar el principi, volen generar preguntes en l'espectador: “L'art és una oportunitat per a obrir preguntes i això és el que volem, siguin el que siguin”, diu Penagos. Al mateix temps, espera la unitat i la complicitat, la unió i l'entesa amb el públic basc. Gaztañaga espera replantejar “la nostra mirada egocèntrica”, ja que si prengués una altra obertura és que el sofriment d'Euskal Herria en si mateix es pugui curar fent lloc a algunes persones. Asseguren que l'espectador es diverteix.