Entre 1920 i 1930, al voltant de 20 dones van treballar en més de 1.000 pel·lícules, productores, guionistes i tècniques. Les dones van participar en diversos processos de pel·lícules, incloent-hi la realització, el rodatge o la selecció d'actors. No obstant això, aquesta política no s'havia estès prou en els grans estudis: El masclisme de Warner era evident i predominant des del principi, mentre que en MGM i Universal la labor de les dones va ser fonamental en el màrqueting i en l'àmbit tècnic. Moltes d'elles havien treballat en la publicitat o en el treball d'actor. Els escriptors, per part seva , venien de la literatura pulp, tenien estudis acadèmics i, gràcies a la seva visió, les històries de les dones es van vestir de modernitat.
En la direcció de cinema, tanmateix, això no va ocórrer fins a la dècada de 1940. Les excepcions són molt escasses: La francesa Alice Guy Blaché o la californiana Dorothy Arzner. Després d'ells va aparèixer Anada Lupino (1918-1995). Lupino va néixer fa poc més d'un segle en una família d'artistes del music-hall de Londres, un espectacle que combinava cançons populars, comèdia i dansa, anomenat music-hall. Una britànica de baixa alçada, però amb una gran personalitat i ulls, va començar a dirigir les pel·lícules per casualitat. Va rodar al voltant de mitja dotzena de pel·lícules, entre elles la primera pel·lícula noir rodada per una dona, l'excel·lent The Hitch-Hiker (Acte-stop, 1953).
A més, va abordar en les seves pel·lícules temis moralment conflictius com la violació, l'embaràs no desitjat o la bigàmia, sempre amb una visió moderna i independent de les dones. Aquest caràcter tan avançat va fer que els grans estudis mai tinguessin bon ull a Lupino. D'aquesta manera, va fundar la productora independent The Filmakers amb el seu marit i guionista Collier Young. Va rodar durant quatre anys pel·lícules barates però sòlides rodades als carrers de Califòrnia, que es van convertir en els precursors del cinema independent nord-americà que més tard s'arrelaria. Així, Lupino, a més de ser pioner entre les dones, va establir les bases d'una producció independent que anava a emprendre, entre altres, el director John Cassavetes.
En les seves pel·lícules va abordar temes moralment conflictius com la violació, l'embaràs involuntari o la bigàmia, sempre amb una visió moderna i independent de les dones.
Com a intèrpret no va aconseguir el reconeixement ni l'èxit de les grans estrelles de Hollywood. No obstant això, era un actor terrible, encara que deia que era “Bette Davis dels pobres”. Va utilitzar una denominació semblant per a jutjar el seu treball com a cineasta: “Do Siegel dels pobres”. Encara que Lupino no ho va reconèixer, el seu treball darrere de les cambres va ser extraordinari, no sols per la seva perspectiva de gènere. D'altra banda, entre les trajectòries de Lupino i Siegel hi ha similituds: ambdues van començar a rodar pel·lícules de la secció B per a acabar en televisió. No obstant això, Siegel, després de passar per la pantalla petita, va tornar al cinema per a fer produccions més grans, entre elles, Dirty Harry (Harry Zikina, 1971). Lupino mai va tornar al cinema.
L'actriu britànica va començar a rodar per casualitat al cinema: El seu primer treball va ser Not Wanted (L'involuntari, 1949). El director de la pel·lícula va sofrir un infart en el rodatge, en el guió del qual també va participar Lupino, per la qual cosa Lupino va assumir la responsabilitat i la va acabar, encara que no apareix en els crèdits. Lupino va realitzar altres sis pel·lícules en les quals els protagonistes són personatges femenins que no s'ajustaven als models de temporada: dones en situacions molt compromeses que apareixien de forma molt esporàdica al cinema de l'època. Aquests personatges són dones adolescents de classe mitjana, vagabundejant, errants, després d'experiències traumàtiques, com els embarassos no desitjats, la violació, la vesícula i les conflictives relacions maternals entre mare i filla.
Així, Not Wanted és una pel·lícula sobre una jove embarassada que trenca amb la seva família i deixa al nen en adopció. A més, Never Fear (No tinguis por, 1949) és una pel·lícula sobre una dona ballarina. A conseqüència de la poliomielitis, es destruirà la seva carrera professional i la seva vida privada. La protagonista d'aquestes dues primeres pel·lícules és Sally Forrest, un descobriment personal de Lupino que li agradava treballar amb nous talents –en el cas dels personatges femenins, triava als que tenien la seva pròpia semblança física–. Anys més tard, en 1956, el cineasta Fritz Lang fusionarà Lupino i Forrest en la pel·lícula pionera de les psicòpates While the City Sleeps (La ciutat dorm, 1956).
No va tractar aquests temes d'un mode sensacionalista, sinó que Lupino va tractar d'explicar que es tractava de problemes socials que estaven lluny dels trastorns de la personalitat. Per a això, va utilitzar els mitjans típics del cinema negre: l'estil documental en blanc i negre pròxim al documental i els pressupostos reduïts de la secció B.
Personatges femenins que no s'ajustaven als models de la temporada són els protagonistes de les pel·lícules de Lupino.
El cineasta londinenc no es considerava feminista, però les seves pel·lícules es poden veure des d'aquest punt de vista. Segons Martin Scorsese, Lupino va posar de manifest el paper passiu que les dones exercien al cinema de Hollywood.
Lupino va néixer en el si d'una família de gran tradició teatral. El seu pare era el famós actor britànic de music-hall Stanley Lupino. La passió per la interpretació dels familiars s'enraíza en el segle XVII quan el titellaire italià Giorgio Luppino arriba a Anglaterra per motius polítics. Lupino, no obstant això, detestava la representació. No obstant això, als 14 anys va començar a treballar com a actriu, amb la intenció de no defraudar al seu pare. Es va ficar molt jove en la dinàmica dels grans estudis de Hollywood. La seva primera obra és They Drive by Night (Condueixen de nit), dirigida per Raoul Walsh en 1940. L'actriu anglesa es va ficar en la pell d'un assassí femme fatale del gènere Noir. Lupino estava orgullós de representar “dones malvades, putes o assassines”, encara que en el dia a dia era una dona elegant. Fruit d'aquest treball, va rebre crítiques i es va convertir en una celebrity. Al costat d'ell va tenir a Humphrey Bogart, amb qui Lupino va viure una relació molt escandalosa.
La seva brillant actuació com a actor en aquesta pel·lícula de cinema negre no va ser més que el germen de la seva llarga carrera en el gènere noir, participant en diverses pel·lícules de prestigi, sempre sota la direcció d'un home clàssic i significatiu. Algunes d'aquestes pel·lícules s'han convertit, a més, en una obra mestra de la història del cinema, com l'estrena d'High Sierra (1941) un any després, en la qual Lupino va tornar a treballar amb Walsh i Bogart. La pel·lícula és una dels cims del cinema negre i una magnífica representació de Lupino, que va mostrar el seu costat més sensible en interpretar a Marie Gars, una dona que s'enamorarà de la destrossada gàngster Roy Earle (Bogart). Al costat d'ells destaquen la Road House de Jean Negulesco (La casa de la carretera, 1948), On Dangerous Ground de Nicholas Ray (La zona perillosa, 1950) i While the City Sleeps de Fritz Lang (Mentre la ciutat dorm, 1956).
Edurne Azkarate va dir enlaire des del micro de l'escenari que el cinema basc té poc basc en la celebració del Festival de Cinema de Sant Sebastià. La frase retrunyeix per la seva veracitat. En l'escena de l'arquitectura es pot repetir el mateix lema i estic segur que en altres... [+]
Bound in Heaven
Adreça: Xin Huo
País: Xinesa
Durada: 109 minuts
Estrena: No implantat
Fugir de la mort, cap endavant. L'home que sofreix una malaltia terminal el farà així, al costat del seu amant, amic i company de viatge. Una pel·lícula dura però positiva, amb... [+]
I això ahir era dissabte i no diumenge. Li va costar treball aclarir el dia, perquè hi havia molta menys gent al carrer i no hi havia pressa. Alguns es van acostar aviat al Kursaal i al Teatre Victoria Eugenia, on van projectar la pel·lícula de clausura de la nit, We Live in... [+]