Tot va començar amb la gaita.
El meu germà, quan em va sorprendre fent-me pebrot a l'escola, em va dir: comença amb mi a estudiar gaita o li ho diré a la meva mare.

Per què volia que li pegués?
En aquesta època les parelles gaiteres solien ser germans: Germans Pérez, germans Elizaga, germans Montero... Els germans tenien facilitat per a assajar, vivien junts en la mateixa casa, per la qual cosa era una aposta de gran oportunitat. A més, el meu germà em coneixia i sabia que l'havia intentat.

Com va entrar a la vostra casa la gaita? El seu
germà, que des dels catorze anys tocava el txistu, es va enamorar de la gaita. Es tractava d'un instrument que estava en procés de desaparèixer, però, per descomptat, no existia una associació que protegís els animals que estaven desapareixent. I, per tant, calia treballar, reproduint, assajant i aprenent aquests animalons a casa. Teníem un atuell com aquest, un magnetòfon, i amb ell seguíem a tots els gaiters del món per a veure com i què tocaven. Vam donar la volta i la volta, a la recerca de vells gaiters, demanant informació i repertori. Allí va començar aquest treball, que Javier (el seu germà) ha prolongat fins avui, aconseguint que aquesta espècie en procés d'extinció tingués una expansió que a vegades s'ha tornat insuportable.

Caminàveu d'amagat darrere dels gaiters.
Clar, perquè no volien transmetre res, no volien perdre el seu petit monopoli. Llavors hi havia tres o quatre parelles, a les quals es convocava per a tots els pobles, i la presència d'una altra portava amb si la necessitat de repartir el pastís. En 1966, aprofitant la desaparició d'una de les quatre parelles que participaven en els santfermins, ens dirigim a l'Ajuntament de Pamplona perquè ens contractessin. I així ho van fer. Poc després, en 1968, me'n vaig anar a París, fins a 1978.

Què vas trobar en tornar?
Vaig estudiar l'ofici a París, on vaig obtenir maquinària i subministraments. A la volta, per motius familiars, em vaig instal·lar a Pamplona. El panorama musical navarrensis era desolador. La majoria de les bandes estaven dissoltes, si hi havia La Pamplonesa, La Tafallesa i alguna més, però poques. No hi havia escola de música i el conservatori no era més que una petita escola. No hi havia molts músics. Per sort, per a quan vaig arribar, ja havia desaparegut el meu predecessor, l'únic instrument que havia reparat.

Vas agafar el seu lloc i vas obrir la botiga de música Haizea.
Sí, i va anar llavors quan va començar a crear treball. Al principi vaig treballar sobretot en la restauració d'instruments musicals antics. Però paral·lelament, en la dècada de 1980, va començar el renaixement de la música a Navarra; van començar a reviure les bandes, van aparèixer les escoles de música, etc. Això va suposar, per descomptat, un augment en la venda i el manteniment dels instruments de vent.

Ha canviat molt el panorama des de llavors?
La veritat és que venim d'una misèria absoluta. L'evolució ha estat brutal. El nivell actual d'estudiants i professionals no té res a veure amb el de llavors. Ara toca tothom, i bé. Una altra cosa és que la música és, en general, una cultura neutra: per saxofoikada no es pot establir criteri polític. Ho pot fer un escriptor o un pintor, però la música és més neutra, per la qual cosa va rebre el suport de totes les institucions, tant a la dreta com a l'esquerra. Per descomptat, una cosa és ser neutre, però això no vol dir que no es pugui utilitzar per a l'un o l'altre. On tocar, això també influeix. La nostra, per exemple, ha estat la xaranga de totes les manifestacions.

Què és per a tu la xaranga Jarauta 69?
Jarauta [69] ha estat, és i serà un grup d'amics que volen expressar-se a través de la música. Ens ajuntem un grup de persones de la mateixa cultura, i ens hem mogut per a passar-ho bé. Els músics són els que millor ho passen, i si ells es diverteixen la gent es diverteix. Per a nosaltres, la xaranga és la principal manera de viure les festes.La

música i la festa venen de la mà.La
gent necessita festes, i aprendre un instrument de música implica tocar en grup. A conseqüència d'això, s'han creat agrupacions musicals per a tots els tipus i necessitats, des de Baluard fins al quiosc de la Plaça del Castell o el carrer Jarauta. D'altra banda, la cultura sempre es desenvolupa en funció dels paràmetres econòmics: en un país amb un nivell econòmic baix, el nivell cultural pot ser original, però sempre serà low cost. No és casualitat que els instruments de vent s'obrin molt més que els de corda. És molt més car entrenar a un bon violinista que a un bon clarinetista. Els instruments de vent es poden produir a menor cost, per la qual cosa són més accessibles. Per això també la música és més urbana.

Ja no se sent música al carrer.
Bukowski té una frase sobre San Francisco: “En la dècada dels 70, tothom era al carrer. En el 80, els meus amics i jo. En el 90, el meu gos i jo”. Amb la música això ha passat: els anys passats estàvem tots al carrer, després la xaranga i el seu club de fan, i ara estem tots en la misèria, els fanes i els músics. Esperem que això canviï, encara que hàgim de tocar la música xinesa.