Durant vint anys va treballar en el grup de teatre Kukubiltxo. Per què i com va fer el salt al món de l'educació? En
2010 em van demanar que m'acompanyés en el taller de teatre a l'escola de la localitat, i també vaig impartir un curs als treballadors en una empresa del poble. Vaig estar a gust i vaig pensar que volia transmetre el coneixement i l'alegria que em va donar el teatre. A més, en pocs anys passem de dos a cinc a casa i l'activitat en Kukubiltxo era molt vinculada. Em vaig posar en contacte amb els col·legis i ajuntaments de la vall, i així va néixer Iufala!! projecte per a oferir cursos de teatre a les escoles.

Abans d'explicar als alumnes què els ensenya el teatre, en què t'ha ajudat a tu?
M'ha ajudat a conèixer i comprendre millor les actituds de les persones. De nen vaig rebre una educació cristiana que marcava amb rigidesa quines són les bones i les males conductes, les persones bones i les dolentes, i vaig tenir molt interioritzada aquesta tendència a jutjar. De sobte, vaig anar a escola de teatre de Bilbao, i tots aquests judicis van perdre sentit, perquè en el teatre no jutgem al nostre personatge, hem d'intentar entendre-ho sigui com sigui el personatge, desenvolupem una certa assertivitat i empatia amb el personatge. A més, treballar amb la imaginació també li porta a això: En Kukubiltxo érem molt diferents per naturalesa i les discussions que es produïen entorn de l'obra de teatre o als personatges eren molt enriquidores.

Com influeix el joc amb els rols dels personatges en l'alumnat?Treball amb
joves de 5è i 6è de Primària (de 10 a 12 anys, de 20 setmanes a la setmana, una hora) i solen tenir un rol en el col·legi, però en el teatre aquests rols canvien, de cada alumne o alumna, i també com a grup. Des del principi, per exemple, és imprescindible trencar el límit de noies i nois, perquè si no, sempre tens noies d'una banda i nois per un altre. En les nostres obres no hi ha protagonistes, tots tenen un protagonisme similar, i el guió no està acabat, cadascun construeix i complementa el seu personatge i la seva trajectòria: la informació que reben és l'edat del personatge, el seu paper en l'obra (si està en el vaixell, és el capità, és el mariner...) i la situació del personatge, però ells trien el sexe i l'orientació sexual del personatge, per exemple. Quan s'explicava, entre altres coses, que poden ser transsexuals, en l'obra es tractava de la pregunta habitual, “què és això?”, però les noves generacions ho prenen més natural i algunes decideixen canviar el seu rol i el seu sexe en la vida real. A més del rol que té el personatge personal, en la classe tots els alumnes treballen diferents rols i sentiments, un a un davant els altres: vergonya, por, empipament…

Tot això els serveix per a conèixer-se a si mateixos, donar a conèixer als altres i redescobrir el que els envolta. El que està acostumat a ser líder en el dia a dia pot ser que es cohibeixi sobre l'escenari o es faci el ximple, i els alumnes que veu més modestos en altres estudis i àmbits s'empoderen de sobte en el teatre, per exemple, quan els toca un paper poderós. Enguany tinc un alumne molt humil, en el paper de capità, i ha de donar ordres al líder de la classe (en el paper de marí). Record també el testimoniatge d'un tutor que em va contar que l'estudiant reticent havia crescut gràcies a aquest curs i que des de llavors també havia avançat en altres matèries.

Diu que els posa un a un en l'escenari. No
sempre serà fàcil enfrontar-se als tímids i a les pors… Sortim a l'escenari a passar-lo bé, això és una de les bases, i per això, entre altres coses, en aquests anys he reduït moltíssim el text que haig d'aprendre per a l'obra: només cal memoritzar tres frases, la resta el creen i encerten ells mateixos, perquè la necessitat d'aprendre de memòria suposava un bloqueig.

D'altra banda, la frase que destaco des del primer dia és que no hi ha errors en el nostre curs. La por i la vergonya de pensar que cometrem algun error en pujar a l'escenari, ja hem interioritzat que els altres ens jutjaran, però en el curs fem molts exercicis en sentit contrari: que algú ha oblidat el text? En lloc de deixar-ho a la vista, els joves aprenen a seguir endavant, a ajudar-se mútuament, a inventar un nou text, a seguir el text del qual ha oblidat, a seguir endavant sense esmentar el text… Per a això, treballem la improvisació i la imaginació, i entenen que “arribar al destí” no serveix per a res, si algú ha quedat en camí. Hem d'avançar tots junts i arribar al final de l'obra tots junts.

El grup és, per tant, important.En els
assajos van veient que ningú els jutja, que no riuen, que si obliden el text tindran l'ajuda dels altres… i es desenvolupa la confiança en equip, la confiança i el suport mutu. Per a aconseguir que l'alumne que compleix el rol de mare i el que compleix el de fill s'abraci en l'escenari, la confiança és necessària. Precisament, a causa de la pandèmia, he hagut de sacrificar molts exercicis relacionats amb aquest tema, perquè hi ha un contacte físic entre ells, i estic treballant d'altres maneres, però crec que es notarà que no es tracta com cal.

Ha esmentat el contacte físic. El propi cos està molt present en el teatre, quan en l'educació el cervell en general porta tot el seu protagonisme. El cos és
bastant tabú a aquesta edat, i a més tots saben que, en pocs anys, el seu cos sofrirà canvis. Si noto que tenen complexos, per exemple, que els seus pits han començat a créixer, li pujo les espatlles i li animo que es mostri sense por, que no s'avergonyeix. Treballem les articulacions, els moviments i les possibilitats del cos, l'expressivitat del cos, i en determinats apartats (el darrere, el pit...) se senten les risillas, però jo soc la primera persona que pren totes les postures a través del cos i poso tot tipus de rostres davant dels alumnes. Igual que el treballador de la fàbrica utilitza la màquina, nosaltres som la màquina en el teatre, nosaltres hem d'estimar i cuidar aquesta màquina i conèixer tots els recursos i possibilitats que aquesta màquina té.

També els parlo de la memòria del cos. Que quan es practica una bicicleta o un cordó, el cos sap de manera automàtica com respondre, ja que guarda en memòria el que ha fet prèviament.

La pròpia actitud corporal denúncia el paper que tenim en el dia a dia i fem un exercici interessant per a abordar-lo. En el teatre d'aprenentatge cal mirar als espectadors, cal estendre el cos als espectadors, els alumnes comencen a caminar sobre l'escenari i quan toco l'esquellot han de mirar cap endavant, però on i com s'han parat és molt significatiu. Alguns es queden a esquena dels seus companys, uns altres en primera fila i tapant amb el cos a la resta. Prenen consciència del que porten els seus cossos, a amagar-se o a cobrir als altres, i aprenen que cal deixar el seu espai a tots els membres del grup perquè apareguin en el mateix nivell. Això és terrible per a la ment, perquè al carrer es repeteixen aquestes actituds i amb aquest exercici s'adonen d'això; interioritzen com compartir protagonisme a través del cos, almenys en el teatre.

En quina mesura és una obra de teatre tancada i en quina mesura participa la imaginació dels alumnes?En el
guió només apareixen els inicis de les converses, tres frases en total, i els propis alumnes completen les entrevistes. La idea de no jutjar és també fonamental en això, perquè quan algú diu una idea no sigui la reacció “quina barbaritat ha tirat” o “aquesta idea és dolenta”. En el teatre tot és sí, acceptem totes les propostes, les provem i anirem veient si les incorporarem a l'obra, si cal canviar-les o si no funcionen. No sempre és fàcil canalitzar algunes idees, perquè la imaginació dels nens és més lliure que la dels adults, arriben més lluny, però val la pena assajar i provar totes les idees, després cau de l'obra sense forces.

El teatre serveix també per a treballar les emocions i els sentiments.
Per descomptat, i viuen emocions intenses, com per exemple, en aquest procés d'ajuda mútua. Normalment s'escapen de la necessitat d'interpretar tristeses o vergonyes (en lloc de la còlera es representa a gust), però quan ho fan, descobreixen altres rols que portem dins, a desenvolupar. Tots els sentiments són importants, cal no descurar-los, i aprofito el curs per a treballar aquest tipus de valors.

També utilitzes el tema de les obres per a treballar valors?
Els propis professors m'han dit: “Però en aquesta obra no es fomenta cap valor concret”. No en el tema, però sí en el propi procés: protagonisme compartit, ruptura de rols, ajuda mútua a avançar… Com no s'impulsa cap valor! En una època relacionava el tema de l'obra amb algun valor, però de seguida em vaig adonar que no funcionava, que el tema i alguns personatges prenien massa protagonisme i cobrien tota la resta. És artificial: més eficaç que l'obra de teatre sobre el bullying és intentar fer front mitjançant exercicis si es detecta bullying en els assajos.

Com ha afectat la pandèmia a aquestes classes?
Inevitablement ha influït, però, per citar un canvi positiu, ha suposat un augment de l'esforç que realitzen amb la veu: pronunciar millor, parlar més alt, treballar la veu… l'ús de la màscara ha propiciat l'ús de la mateixa i aquest treball ha vingut per a quedar-se.

Resultat dels assajos: actuació en públic.
Al principi no volia fer actuacions, pensava que ens anava a llevar temps per a treballar les coses en les classes, però va ser una aportació dels professors, d'alguna manera, perquè els alumnes donessin un sentit i un objectiu al curs, i tenien raó: és un moment de catarsi. Tots els alumnes, cadascun en el seu personatge, acaben celebrant una activitat sobre l'escenari. Acaben emocionats, junts, a ple crit. La pressió és saltar al públic a la sala i estar en el fokupa, però en tots aquests anys, només dues o tres vegades m'ha succeït que l'estudiant no pugui aixecar-me en la cadira, no pot sortir a l'escenari. Fins i tot en les dues o tres vegades que ha ocorregut, ningú li ha acusat de res; al contrari, li han dit que es mantinguin tranquils, que s'han adaptat i que han tirat endavant l'obra.

Estàs recollint tot l'après en aquests anys.
Estic recollint els treballs i exercicis que vaig realitzar en el curs, perquè després els difongui en la web Apropox.com i que l'educador o educadora que vulgui els aprofiti. A més, es pretén oferir cursos de teatre no sols en centres escolars, sinó també en empreses i a la ciutadania en general. També he après psicodrama, una teràpia que es fa en el grup portant els problemes a l'escena, i la utilitzo en les meves formacions. Estic convençut que gràcies a la interpretació podem aprendre moltes coses.

La reivindicació és teva: “Tots els alumnes d'Euskal Herria necessiten
del teatre”. I per això crec que hauríem de treballar el teatre a l'Escola de Magisteri, perquè els futurs professors puguin integrar-ho en el futur, perquè són tècniques que es poden utilitzar en qualsevol matèria; el teatre dona eines per a fer front als problemes. Es treballa en alguns centres, però és una cosa que cal difondre a tots. Per a treballar el desenvolupament personal, entre altres coses. M'agradaria saber si el professorat que ha rebut aquests cursos ha notat algun canvi en el seu alumnat quan arriba a l'Educació Secundària Obligatòria. Jo vull pensar que sí, que els serveix, per això segueixo en això.