La professora de piano Joana Otxoa d'Alaiza ens explica, des de la música i amb un punt de vista crític, que els migrants volien fer alguna cosa enfront de les injustícies i sofriments que sofreixen en el nostre entorn: “Cada vegada és més difícil aprendre un instrument sense diners, la música és cada vegada més elitista. Volem posar a la disposició de tot el que vulgui, donant cabuda a les persones que estan en situació d'exclusió, així com la possibilitat que es desenvolupin”. Els destinataris del projecte tenien en principi la idea de ser migrants empobrits, però en el camí han obert el focus: “En general, Tximurka està dirigit a tot aquell que no tingui una altra opció que la de tenir contacte amb l'aprenentatge de la música. Per a qui no pugui pagar l'aprenentatge”.

Es tracta d'evitar jerarquies i pràctiques unidireccionals. “Una escola de música en la qual el ‘professor’ no té més importància: en un moment està ensenyant i rebent a una altra persona, però en un altre moment serà al revés. No tens per què ser professor per a participar en el projecte, ni per a ensenyar música. Professors no professionals de la música ja se'ns han unit”.

La generositat com a base

La generositat ha fet possible que els somnis es tornin més carnosos. En primer lloc es va contactar amb l'associació Músics sense Fronteres (MGM) de Vitòria-Gasteiz. “Ens han obert totes les portes i ens han deixat un munt d'instruments”, ens explica Otxoa d'Alaiza, assenyalant les més d'una dotzena de guitarres que tenen guardades. Un dels dos bells pianos de la sala i un acordió també han estat regalats per un ciutadà. La fructífera relació inicial ha fet que Tximurka formi part de MGM de manera natural, però el projecte continua sent autònom.

La necessitat d'un espai i la impossibilitat de pagar-lo van ser fonts de preocupació des del principi. Una dona, que havia tingut coneixement del projecte, els va cridar per sorpresa, oferint-los utilitzar el local buit a canvi de diners. La seu del carrer Panamà es troba en bon estat estructural, però pràcticament buida, per la qual cosa es plantegen millores en la zona. “Volem que sigui un lloc càlid, que atregui a músics o interessats en la música”. Com afrontar les despeses? Amb una altra donació anònima que han rebut, 2.000 euros: “Ha estat un gran suport. Ens han pressupostat l'obra, i aviat començarem”.

Però no esperen que acabi el treball d'adaptació per a començar a caminar, i al novembre es van escoltar els primers concordes musicals en Tximurka. En col·laboració amb diverses associacions posen en contacte a professors i alumnes, “de moment amb uns pocs, per a veure si va bé”: amb CEAR de Vitòria-Gasteiz (Comissió d'Ajuda al Refugiat); amb el projecte educatiu Goian del Casc Vell; i amb OEE Llaurava. “Per exemple, estem tres professors de piano. Completem una taula d'horaris i dies i ens posem en contacte amb ells perquè qualsevol que tingui interès a rebre el que oferim”, explica Otxoa d'Alaiza. “Cadascun dona el que vol. Alguns professors tenen mitja hora a la setmana, uns altres la completa, o dues...”. En sentit invers, quan les associacions tenen alguna persona amb ganes d'aprendre música, es posen en contacte amb Tximurka, “i nosaltres intentem trobar un professor”.

Un alumne com a professor?

Kefrén D'Agaphil és un dels vitorians que rep classes de música. Niko li ensenya la guitarra i està encantat amb el projecte de Tximurkako: “Buscava una cosa així. Cant, però no toco instruments, i vull aprendre”. El company de l'OEE a Àlaba, Agus, li va cridar, “Em va dir, ‘Senti Kefren, tenim un projecte per a persones que no tenen la possibilitat de pagar les classes o apuntar-se a una escola oficial, et donaré el telèfon’. Era d'anada. Ens quedem per a parlar, vam veure el local i em va parlar de Nico”.

El somni de De Agaphil és formar un grup musical i treballar aquí i allà. Fa cinc anys que va arribar a Vitòria-Gasteiz i la seva situació econòmica i administrativa no és la mateixa. Fa temps va cantar en un grup, després va tenir l'oportunitat de participar de tant en tant en concerts en un bar i, just abans que comencés la crisi sanitària, ja intentava formar un nou grup. “Però va arribar el coronavirus i es va acomiadar”. Està ansiós per restaurar la situació per a tornar a aconseguir el somni.El papallona parla en el plural de la
primera persona –“Farem un esforç per a tirar endavant el projecte”–, i anhela “donar” alguna cosa: “Recullo les classes, però si puc aportar en alguna altra cosa ho faré”. Quan li diem que Otxoa d'Alaiza ens ha dit que tal vegada començarà a treballar com a professor, ens dirigeix un somriure tímid: “Bé, sí, potser ensenya en la cançó, la qual cosa sé...”.

Per sobre de les dificultats del COVID-19

La papallona acaba de començar a caminar, i de moment estan treballant en un format petit. Cinc persones estan fent classes i altres tantes rebent. Tots els que treballen com a professors han nascut al País Basc, i els que estudien instrument procedeixen de Geòrgia, Costa d'Ivori, Veneçuela i Algèria. En part ells han decidit no donar més classe, perquè volen créixer a poc a poc. Però sense la crisi que estem vivint, el local del carrer Panamà tindria més vida. Tximurka té amics disposats a ensenyar Chelo, Trompeta, Trombó, Piano i Guitarra. Però per raons de salut s'ha decidit de moment donar una única classe al mateix temps en el local o no començar amb instruments de vent que exigeixin llevar-se la màscara. D'altra banda, les prohibicions de reunió o la reducció d'horaris frenen el ritme d'assemblees i debats condicionant el projecte.

No obstant això, no sentia dolor. A més de començar a caminar, tenen molts altres projectes en la golfa. Volen fer un petit escenari per a fer petits concerts i obrir el local el cap de setmana. Amb centenars de partitures ja reunides en el local, es pretén crear un fons autogestionat que doni a la gent l'oportunitat de prendre en préstec: “Creiem que serà un puntazo, perquè hi ha molt pocs llocs on es puguin agafar les partitures. A Alemanya, per exemple, les biblioteques tenen un apartat de partitures, aquí no: has de formar part d'una escola de música per a poder adquirir-ho”, diu Otxoa d'Alaiza. El camí iniciat en Tximurka pretén ser, en algun moment, la capacitat d'ajudar als que vulguin continuar en una escola de música a preparar l'examen i pagar l'entrada. “Per a això necessitaríem ingressos econòmics propis, no volem subvencions públiques”. I no descarten la possibilitat d'obrir el projecte a noves disciplines i iniciatives com la dansa o la pintura.

Una infinitat de possibilitats de col·laboració i unió

Otxoa d'Alaiza i D'Agaphil han fet una crida als vitorians a unir-se a Tximurkara o a secundar d'una altra manera el projecte: llevant o rebent classes, sumant a l'assemblea, donant instruments, diners, taules i cadires o pissarra. Han obert l'adreça de contacte tximurka@gmail.com.

Els dos ponents transmeten il·lusió i alegria en una sala plena d'instruments i partitures. “En la nostra curta trajectòria hem sentit un acolliment molt càlid, molta gratitud, molt d'interès... El començament ens ha confirmat la necessitat de Tximurka”, diu Otxoa d'Alaiza, i D'Agaphil ha arrodonit l'entrevista: “Es creen estretes relacions entre alumnes i professors. Per a mi ara el projecte és un regal”.