Ha quedat clar qui està darrere de les estructures de clavegueres de l'Estat espanyol?El que m'ha quedat
clar és que no es pot assegurar que hi hagi un determinat grup de persones que treballen jeràrquicament i que decideixen com, quan i com actuar en una oficina per a protegir els fons de l'Estat. Si fos així, seria fàcilment detectable. La prova és que el més semblant a aquest sistema és el denominat “policia patriotica”, que ha estat identificat després d'una guerra entre comissaris.
Desgraciadament, el sistema és bastant més complex, una teranyina que té diversos elements: una tendència política ultraconservadora; una legislació excepcional reforçada durant 40 anys contra el terrorisme d'ETA que es manté malgrat la desaparició de l'organització; una cultura policial de màniga ampla; jutges propensos a acceptar relats policials i un sistema mediàtic que actua com a altaveu.

Quin és el repte d'aquesta estructura?La
desactivació dels moviments, ideologies polítiques i fenòmens que consideren que suposen una amenaça per a la raó d'Estat. Es pot dir que són tres els aspectes que defensa: la unitat territorial, el principi de l'ordre i el poder i la defensa del sistema capitalista. Per a això, intenten condicionar a l'opinió pública a través d'accions policials i judicials. La por és l'arma per a controlar a la societat.

Reivindicas que castigar la dissidència no és una cosa nova. Fins a quin punt creu vostè que a Catalunya el coneixement de la realitat repressiva solo s'ha estès al procés independentista? La
distància física i temporal distorsiona la realitat, més encara quan la memòria de la societat és curta. La majoria de la societat catalana no ha conegut durant molt de temps el conflicte basc, ja que durant dècades s'ha justificat la persecució contra moviments com l'esquerra abertzale o l'anarquisme en la lluita antiterrorista. I no s'ha pres consciència del que s'ha fet a Euskal Herria fins que s'ha aplicat en el conflicte català. Llavors sorgeix la consciència que hi ha un model que es repeteix en el temps i una legislació excepcional, amb una diferència decisiva: L'absència d'una organització terrorista en el conflicte de Catalunya.

Martxelo Otamendi i Iñaki Abadena són els testimoniatges de la dissidència basca en el seu llibre. Com van ser les converses?
Van ser molt emotius i paradigmàtics precisament per a entendre aquest model al qual em refereixo. En la mesura en què m'han obert les portes per a entendre el seu sofriment, tots dos són un clar exemple de la generositat dels testimoniatges del llibre. Otamendi és un gran comunicador i és capaç d'explicar detalladament la tragèdia viscuda, fins i tot després de disset anys. Abad, que encara està complint la seva condemna, transmet la impotència i la desesperació per a fer front al seu dia a dia.

Quina lectura fa vostè després d'entrevistar-se?En
primer lloc, que el fet de ser víctima d'una operació d'aquest tipus provoca una col·lisió i que no hi ha reparació. Als torturadors d'Otamendi no se'ls ha censurat; tant els relats policials com els sumaris es desfan com un terròs de sucre. D'altra banda, que després de l'acusació de terrorisme hi ha altres plans i que per interès polític es vol mantenir viu el fantasma d'ETA. Un model que en els últims temps s'ha traslladat a Catalunya, per exemple, vinculant a activistes dels CDR amb la violència o el terrorisme, com va ocórrer amb Tamara Carrasco.

Ha esmentat que els mitjans de comunicació són part de les estoldas.
Quan els mitjans de comunicació difonen als titulars el relat de l'acusació com una veritat completa i presenten com a “presumptes” les sospites policials, contribueixen al fet que l'opinió pública elabori un relat concret. Sens dubte. I després, quan es desmunta aquest relat, si els periodistes no li donen a l'absolució la mateixa importància que a l'acusació, provoquen una doble injustícia.

També ha parlat amb l'ex Ministre de l'Interior d'Espanya, Jorge Fernández Díaz. Com va ser?
Li vaig preguntar tot el que havia de preguntar i ell va respondre tot, encara que no estava d'acord amb el meu plantejament. I, per descomptat, la seva intenció va ser defensar, primer la seva pròpia puresa i després la de l'acció policial i judicial.

Ha posat de manifest que l'independentisme a Euskal Herria i a Catalunya i l'entorn de Podem han estat assetjats per les forces de seguretat. Creu que han cooperat prou entre si políticament?
De cap manera. La repressió i ser víctima de la mateixa xarxa hauria de fomentar la solidaritat, que no ha estat per la lluita partidista. Per contra, quan les cloaques han activat els litigis contra l'independentisme, Podem ha intentat passar de puntetes, sobretot des que governen en la Moncloa. I viceversa, quan Podem ha estat en l'ull de l'huracà. En lloc d'esprémer la lluita compartida entre els dos moviments que més han sacsejat l'statu quo en els últims anys, cadascun ha prioritzat el seu benefici en detriment de l'altre.